El senegalès Momi Maiga presenta el segon àlbum, Kairo (Segell Microscopi, 2024). Arrelat des del 2018 a Catalunya, lidera amb la kora un quartet finíssim on també sonen la bateria, el violí i el violoncel, amb onze composicions pròpies cantades en mandinga i wòlof. Al treball, la tradició djeli que ha viscut des de petit es troba amb aires del jazz i el flamenc.



La teva primera formació musical va ser l’herència familiar.
Sí, no he anat a cap conservatori ni escola de música. Vaig aprendre música a casa amb la família, sense cap nota escrita, perquè vinc d’una família djeli, que són els romancers de l’Àfrica Occidental que a Europa es coneixen més habitualment com a griots. El que passa és que són dues paraules amb connotacions diferents. "Griot" té una arrel llatina i un sentit original de ‘servent’, mentre que "djeli" és una paraula mandinga que vol dir ‘sang’, i posa l’accent en què som músics per transmissió familiar.

Com et vas aficionar a la kora?
Des de petit me’n vaig enamorar, va ser com un amor a primera vista. M’hi vaig abocar amb l’entusiasme i amb la mateixa entrega que caracteritza els infants. A Casamance, al sud del Senegal, on vaig créixer, era un instrument que tenia sempre al meu voltant, i quan podia agafava les kores dels meus tiets. Va arribar un punt en què ja estaven una mica cansats que sempre els prengués els seus instruments i un d’ells, Solo Cissokho –un dels primers músics que van fer sonar la kora més enllà de l’Àfrica Occidental –, em va comprar una kora petita, que he tocat fins ara. I, posteriorment, també n’he anat adquirint d’altres, és clar.
 
I també ets percussionista. T’hi vas dedicar igualment des que eres petit?
Sí, al mateix temps, perquè a casa no només tocàvem la kora, també hi havia guitarres i altres instruments. Som una família de músics polivalents. A més de la kora, he tocat bastant el sabar, un tambor cilíndric característic del Senegal, i el djembé, que està molt més estès arreu de l’Àfrica Occidental.

I quan et vas atrevir a cantar?
Una mica a casa, però no molt, la veritat. Abans de venir ja havia escrit algunes cançons, i havia fet cors amb els tiets, però realment no m’hi he posat fins fa uns anys, quan vaig arribar a Catalunya. Al Senegal em coneixen com a korista i percussionista. Ha estat aquí que m’he posat a crear cançons, amb lletres en mandinga i en wòlof.


Per què et vas acabar establint a Catalunya?
El 2018 el Museu de la Música de Barcelona em va convidar a fer una conferència. Aprofitant el visat vaig anar al nord d’Europa i vaig fer alguns concerts amb altres músics que ja coneixia a Suècia i a Finlàndia. El visat era per tres mesos, després dels quals havia d’estar-me sis mesos sense poder tornar. L’any següent em van tornar a convidar, aquest cop a tocar al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Després del covid, amb la meva parella catalana, que és també la meva mànager, vam constituir-nos com a parella de fet, per estalviar-nos tots aquests problemes i no estar sempre depenent dels papers. Hem tingut un fill i hem començat el projecte del quartet, amb el qual, afortunadament, ens està sortint força feina. Ara mateix està sent difícil trobar temps per anar al Senegal.

Un dels pilars del teu projecte és el percussionista Aleix Tobias. Com el vas conèixer?
Va ser el primer o el segon cop de ser a Barcelona. Va venir a veure’m perquè la meva parella li havia dut una carbassa del Senegal. És un apassionat dels instruments, i a més ja havia estat i coneix molt bé el Senegal. Vam posar-nos a tocar i vaig al·lucinar per la manera com enganxava els ritmes a la primera. Més tard, quan es va desfer la banda de vuit músics que tenia, li vaig proposar de gravar cinc cançons per al meu primer disc, Nio (Segell Micriscopi, 2022). I em va dir: “Només cinc? No, home, gravem tot un àlbum! Què necessites?”. I va ser aleshores quan em va presentar el violinista mexicà Carlos Monfort, que al seu torn va portar el violoncel·lista Marçal Ayats.

Tant en el teu repertori com a les presentacions en directe acostumes a fer reivindicacions socials. Per què?
Sí, m’agrada fer-ho dins les meves possibilitats. Per exemple, quan toquem una peça dedicada a tota la gent que mor ofegada al mar Mediterrani intentant arribar a Europa. No són xifres, són persones que mereixen respecte. Tothom hauria de tenir dret a viatjar per guanyar-se la vida.