Entre l’R&B i el soul, i movent-se per diferents territoris del món, el 2020 Neï Lydia va presentar el seu projecte musical com a ‘Bikôkô’. Inspirada pels llocs que va visitar i els artistes que va descobrir, el 2021 l’artista barcelonina va publicar el primer treball Aura Aura (autoeditat,). Ara, després d’un temps explorant nous sons, la cantant i productora presenta un nou EP, A 1 is Better Than a 0 (Future Bounce, 2024), un disc en què combina les percussions africanes amb l’electrònica de l’underground londinenc. 



Comences com a Bikôkô el 2020, però com neix el projecte?
El meu pare és músic, i des de petita sempre he estat molt en contacte amb aquest món, però no sabia si realment m’hi volia dedicar o no. Quan vaig acabar l’institut, vaig tenir clar que no em veia fent res més, i que ho havia d’intentar. Així que abans de posar-me a estudiar una carrera, vaig decidir posar-m’hi. Artísticament parlant, em sentia estancada a Barcelona, així que vaig marxar a Nova York uns mesos, on va començar aquest projecte amb la idea del primer treball Aura Aura (autoeditat, 2021), que vaig estar fent durant la quarantena. Amb la sortida del disc vaig conèixer el meu management, i em vaig decidir a tirar endavant. 

Et mous entre l’R&B, el soul i els ritmes africans, tot i que aquests han anat evolucionant cap al teu estil actual. Com ha sigut el procés fins a arribar a trobar el teu estil?
És un procés que m’he adonat que no s’acaba mai. Al principi tenia molt clar què volia fer, i tenia una idea irreal de la indústria i del que passaria un cop publiqués el disc. Per a mi la realitat va ser un xoc, perquè em va fer adonar que a la indústria hi ha molt més que la música. També he après coses noves treballant amb un segell, perquè és la primera vegada que ho feia. L’evolució doncs, va lligada al meu creixement, i com més gran em faig més oberta estic a provar nous sons, a col·laborar amb artistes més diferents i a treballar amb productors nous.


A mesura que creix el projecte, t'has descobert més?
Cada vegada em trec més capes i em quedo amb el "jo" més essencial. Amb la música em vaig descobrint, perquè quan vaig començar no sabia qui era jo, ni com a persona ni com a artista. Tinc mitja família que no viu aquí, i per molt que en tingui aquí una part, físicament no m’assemblo al 100% a ells, i això des de petita m’ha fet tenir el pensament d’on soc i on pertanyo. He escoltat molta música en anglès i m’he envoltat de molta gent anglesa, i per això el meu primer pensament fent música va ser 'he de marxar a Nova York', i ara, a Londres. 

Per què esculls Londres per establir-te com a artista?
Nova York per a mi era una mica com un ‘American Dream’. Durant molts anys em pensava que aniria als Estats Units a fer música, però la indústria allà, per molt que sigui molt rica, està molt automatitzada, és molt comercial. S’ha convertit en un procés de fàbrica, cosa que no és bona ni dolenta, suposo, però per a mi la música és molt personal. No puc mentir, no puc fer música que no m’agradi, i la manera de fer música d’allà no m’identificava. A Londres vaig trobar un impàs entre Nova York i Barcelona. És un lloc on tinc l’oportunitat d’explorar sons nous i treballar amb gent més afí a mi, però alhora estic a una hora i mitja de casa. Sento que per ara he trobat el meu lloc allà.


A Londres és on has creat el teu últim treball, ‘A 1 is Better Than a 0’, un disc en què reflexiones de diferents problemes personals. Quina és la història rere el disc?
Al moment d’escriure, gairebé sempre ho trec tot de l’experiència personal. Tant el so com la lletra acaben molt derivats de com em sento jo en el moment. Mentre treballava en el projecte, vaig escoltar molta música d’inicis dels 2010, aquests hits de club electrònics que ens fan ballar fins a rebentar, però que tenien unes lletres molt més fosques del que semblaven. Al mateix moment, jo estava passant per un moment emocional i mental difícil, vaig tenir una crisi d’identitat com a artista, i vaig patir molta ansietat. Em sentia desconectada i vaig tornar a casa per tornar-me a trobar amb mi mateixa. Amb aquest disc, vaig intentar explicar i reflectir el que m’estava passant a mi, però alhora mirant a veure si podia ajudar a algú altre amb les meves lletres. 

Vas aconseguir alliberar-te després d’acabar el disc?
Sí i no. Òbviament, m’ha ajudat, però no ho he tret tot, una part d’aquells sentiments segueixen amb mi encara. He tingut punts d’ansietat per no saber si a la gent li agradaria el que estava fent, si el disc agradaria… Són coses que sempre passen quan faig alguna cosa diferent. Però és curiós perquè quan em poso el disc és com un mantra, i cada vegada que l’escolto torno a mi mateixa. 

Crida l’atenció el títol del disc: ‘A 1 is Better Than a 0’. És un pensament optimista, pensar que 'un 1 és millor que un 0'?
Hi ha una anècdota molt divertida rere aquest títol. Al meu institut tenia una amiga amb qui parlava anglès, perquè ella era mig anglesa, i era una noia que no treia massa bones notes. Un dia, ens van donar els resultats i ella havia tret un u coma alguna cosa. Jo li vaig dir que no passava res, però quan la seva mare ens va venir a buscar a l’escola, i li va ensenyar l’examen, la seva mare va dir “well, a 1 is better than a 0”, com amb aquesta idea de “almenys has fet alguna cosa”. Aquesta idea m’ha anat retornant amb els anys, perquè ho recordava i em feia gràcia pensar que, tot i que les coses no surten com esperes i a vegades tot va a menys, almenys has pogut fer una mica, i això no ens ho pot treure ningú. No sempre hem d’estar al 100% ni treure un 10, a vegades traiem un 1 i la vida segueix endavant. 


Obres el disc amb molta força amb “The Other”, un tema en col·laboració amb Isaiah Hull. Volies demostrar tots aquests sentiments començant l’EP amb aquesta potència?
La idea d’aquesta cançó era crear un contrast entre una primera part molt cantada, molt tranquil·la, i la part de l’Isaiah, que és molt eclèctica i passional. Ell és un poeta realment, fa lletres boníssimes rere el nom d’Industry Poet, i m’agradava molt el seu vessant més passional. Aquesta idea de contrast entre les nostres parts expressava la meva experiència amb l’ansietat, aquest moment brusc que pot fer que estiguis bé i de cop hi ha una cosa que es desbloqueja i fa que no puguis més.
 
Al tema repeteixes “Je suis, j'étais et resterai moi, ni l'un ni l'autre”, que es traduiria en un “Soc, vaig ser i seré jo, ni l'un ni l'altre”. Què vol expressar aquesta idea?
Per la lletra em vaig inspirar en una cançó del belga Stromae, “Batard” —bastard—, un terme amb què es refereix al seu origen i al fet d'estar enmig de dues 'identitats'. La frase la vaig treure exactament de la cançó original, perquè em va representar molt aquesta idea de no ser ni l'un ni l’altre. Com a persona birracial que ha crescut a Barcelona, però consumint cultura de fora, em sento que no soc d’aquí del tot, però tampoc soc d’allà. Sempre m’he comparat i he volgut encaixar en un lloc, però m’he adonat que no cal, que no he de ser una cosa o l'altra, i amb aquesta introducció al disc vull demostrar això i entendre que potser el meu és el no encaixar. 


“La mano” parla d’aquesta veueta interior que ens lliga i no ens deixa fer lliurement. També és una representació de l’ansietat? 
Per una banda, aquests sentiments sí que van lligats al primer tema del disc, però crec que aquesta cançó està molt més lligada al món de la música, a la meva autoexigència. Mai és suficient, no he arribat al punt d’estar contenta amb el que faig i sempre estic pensant que ho podria fer millor. Tot això ho vaig parlar amb un productor, i em va explicar que un artista molt gran amb qui treballa, que aparentment ho té tot, li deia exactament el mateix. Llavors em va dir que si deixo que els números siguin la part principal de la història, no arribaré a estar contenta mai amb el projecte, i que havia de trobar la manera de sentir-me satisfeta. Aquesta idea de positivitat també l’he volgut posar als temes. Perquè, tot i que les meves lletres siguin pesades en molts punts, al final sempre hi ha un desenvolupament, una espurna que diu que 'per molt difícil que sigui la vida, sempre hi ha una sortida'.

Justament aquest final és el que dones a “Jelousy”, un tema en què expresses la impotència a l'hora d’entendre aquest sentiment. Tot per acabar concloent: “No es culpa de nadie, no te sientas mal si te llega a pasar, solo pregúntate: por qué?”
Durant molt temps m’he culpat a mi mateixa per sentir gelosia. Forma part de la comparació amb la resta de la gent, i és un sentiment molt humà. Amb les xarxes socials aquest sentiment ha crescut perquè promouen la comparació amb la resta, fan pensar “per què no puc ser com aquesta persona?”. Durant un temps m’he sentit molt malament per sentir-me així, pensava que era mala persona per tenir gelosia d’algú. Però, al final he acabat acceptant que no era culpa meva sentir-me així, perquè són sentiments que no controlo. El que sí que controlo és com reacciono, com m’enfronto a aquest sentiment i com tiro endavant després d’això. 


“Força” és la teva primera cançó en català. Com sorgeix?
La melodia de “Força” la vaig treure d’una cançó que es diu “Friday”, de Laura Groves. Ella a mi m’encanta i l’any passat l’escoltava molt, sobretot a la dutxa. Un dia, reflexionant sobre la melodia, em vaig posar a traduir la lletra al català —a vegades em fa gràcia fer-ho, com un joc—. Mai havia escoltat una cançó en català així, i em va agradar tant que la vaig acabar tota mentre em dutxava. No hi va haver una intenció prèvia de fer-la en català, va sortir així i punt. Per a fer la història, per això, vaig escriure des d’aquesta idea de voler tenir sempre el que no tenim. Quan era petita, volia acabar l’escola per sortir i fer la meva, ser més lliure, però ara tinc ganes que algú em digui què he de fer. Així que “Força” representa la vida del gos, de tenir un amo que em digui què fer, que em doni menjar i em tregui a passejar, per no haver de preocupar-me de res. 

En aquest treball combines anglès, castellà, francès i català indiferentment en els temes. Per què incloure-les totes?
Em venia de gust explorar amb diferents llengües i jugar amb la intersecció entre elles, tornant al concepte de 'ni l’un ni l’altre'. A totes les cançons canto, com a mínim, en dos idiomes, mai és ni l’un ni l’altre. Alguna cosa entendràs, alguna no, però volia barrejar i exemplificar que jo no soc només una sola cosa. Trobo molt maco quan la gent l’entèn o s’hi identifica, perquè el meu objectiu principal era fer un EP específic per dir 'així soc jo', però que hi hagi gent que hi pugui connectar igualment, m’encanta. 


En el disc has col·laborat amb altres artistes, com Crystal Murray, Irenegarry o Amore. Com els esculls? 
Són gent que segueixo des de fa temps, i volia tenir-hi artistes de diferents països, que parlessin llengues diferents. L’Isaiah Hull és de Manchester; la Crystal, per molt que canti en anglès, és francesa; i l'Irene és d'Alacant, i l'Amore de Múrcia. M’agradava la idea de tenir una persona de cada lloc. Vaig fer una llista amb gent que m’agradava i que creia que encaixaria i vaig anar provant. Volia afegir molts més noms, però vaig pensar que era difícil poder gestionar el tema en directe sense totes les col·laboracions presents. Llavors em vaig decidir per aquests quatre artistes. Un cop tenia acabades les cançons, vaig enviar-los-les i els vaig proposar de participar. Com que tots són uns cracs amb les lletres, en dos dies ho vam tenir tot enllestit. 

Des d’un principi t’has encarregat de la composició i de la producció dels temes. Continues treballant-hi?
Quan em vaig plantejar el projecte no vaig pensar en un productor. No coneixia a molta gent tampoc, ni a algú que pogués trobar el so que jo buscava, així que vaig començar a aprendre a fer les meves demos. A mesura que coneixia més del tema, cada vegada m’agradava més. No soc un crac, però crec que és una part molt alliberadora de la música. Les lletres, si no parles l’idioma no les entens, però el ritme és universal. Si li poses una cançó a un bebè, sigui d’on sigui, encara que no parli ni res, ballarà. Crec que és molt reconfortant això, i m’agrada molt. 

Estàs enmig d’una gira per diferents ciutats d’Europa i també tens previstes actuacions en festivals el 2025. Com t'enfrontes a l’escenari i al públic?
M’agrada molt, i és una cosa que no havia anticipat. Quan era petita, cantar davant la gent em feia pànic, literal. Però hi ha una cosa de tocar, sobretot tocar amb banda, que trobo molt alliberadora. Són un suport que tinc dalt de l’escenari, i això m’allibera. Les xarxes socials m’han fet molt mal, sobretot per aquesta part més competitiva, perquè penso “per què només tinc 900 likes si abans en tenia el doble?”, però si penso en què cada like és una persona, són 900 persones a qui els agrada el que estic fent. Per això m’agrada el directe, perquè per molt que només hi hagi 10 persones, és gent que vol estar allà i a qui puc veure cara a cara.