Després d'anys col·laborant i treballant amb diversos músics de l'escena —des de Falsterbo a Love of Lesbian—, el multiinstrumentista barceloní Jordi Marquillas ha engegat el seu projecte en solitari. Veu la llum sota l'alter ego Littlemarks, amb què presenta un disc majoritàriament instrumental de bluegrass, Petits senyals (autoeditat, 2024). En parlem amb ell.



Has passat per moltes formacions, com Falsterbo, entre altres. Com has fet el pas d’arrencar el teu propi projecte en solitari?
Feia temps que tenia ganes d’emprendre un projecte personal fent la música amb la qual jo estic més vinculat últimament, el bluegrass. És un estil que sempre m’ha agradat, i fa uns anys vaig començar a anar a les sessions que organitza l'associació Al Ras de bluegrass i old-time. Tot i que jo puntualitzo que no faig un bluegrass estricte, però sí que en té molta influència. I quan l’etapa de Falsterbo anava finalitzant, vaig començar a concebre aquest projecte i compondre les melodies. I em vaig animar a fer un disc.
 
El nom d’aquest alter ego, Littlemarks, és un joc de paraules amb el teu nom, Jordi Marquillas?
Correcte! [RIU]. És una broma que em va proposar un amic, i a poc a poc em va anar agradant i acollant, perquè a més m’encaixava amb la idea de fer un projecte personal. Vaig començar a utilitzar el nom quan anava a les jamms de bluegrass, i de fet ja hi ha gent que m’hi diu així. Vaig trobar que era una cosa simpàtica. També li vaig veure petits significats: “little marks” són “petites marques”, i segons en quin context, pot referir-se a aquestes petites coses que ens van marcant al dia a dia. Com el mateix fet de vincular-me amb un entorn musical, i les marques que això m’ha deixat, i la gent amb qui he compartit el camí... I que al final m’han dut a arrencar el projecte.
 
El títol d’aquest primer disc, doncs, ‘Petits senyals’, ve d’aquesta mateixa idea, també?
Exacte, és un pas més en aquest joc de paraules. Jo soc molt de fer jocs de paraules i, de fet, soc palindromista: és una mica friqui, però, entre altres coses, em dedico a fer frases que es llegeixen igual del dret que del revés. A més, trobava que tenia sentit titular-ho així perquè també és un homenatge als temes que he fet: cada títol surt d’alguna cosa del meu voltant que m’ha semblat rellevant.


 
Tot el disc està supercohesionat, i els salts entre cançó són molt subtils, com si fos un sol viatge. Com ho has treballat, això?
Una part essencial és la instrumentació, i també la forma d’interpretar les melodies. He buscat sempre donar-li a totes les peces aquest estil sincopat que tenen allà —nosaltres posem l’accent en l’1 i el 3; i ells, en el 2 i el 4—.

Sí que hi ha una cançó que difereix de la resta, en part, per ser l'única cantada: “Vies verdes”.
Aquesta és l’única cançó que ja tenia feta quan vaig començar a compondre tota la resta dels temes. A mi m’agrada molt cantar i compondre, però no em considero un bon lletrista... No obstant això, em vaig inspirar en les vies verdes, perquè m’agrada molt la natura i anar amb bicicleta, i tenim un país amb un gran entorn natural molt bonic. I vaig voler fer-ne una exaltació en aquesta cançó. L’he volgut incloure en l’àlbum perquè la resta és tot instrumental i vaig pensar que seria una mica d’aire fresc. Tot i això, l’he hagut d’adaptar per fer-la encaixar una mica estilísticament, i hi he posat mandolina, violí i les guitarres de Toni Xuclà, que són un luxe.


La natura no només apareix en aquesta cançó, sinó que també pobla bona part dels títols de les cançons: hi esmentes la pluja (“rain”), els “núvols”; o el “Pic de Bastiments”, entre altres. T’inspira especialment la natura?
Com li passa a molta gent, la natura em reconnecta amb mi mateix i amb el planeta. M’allunya de l’estrès. La música que he fet, a més, és d’arrel i, per tant, per a mi havia de tenir una connexió clara amb l’entorn.
 
Hi ha també certa consciència o reivindicació mediambiental en el teu discurs?
És clar, suposo que en això aflora una preocupació —compartida amb la majoria de gent— davant de la situació ambiental. I suposo que el canvi climàtic que estem patint, fa que prioritzi la natura. Alhora, també he de dir que el fet de fer cançons sense lletra suposa un repte en el moment de titular. Hi ha un grau de llibertat, però també és la trampa. I la meva manera de titular ha estat obrir-me al meu entorn quan he necessitat un nom per a un tema. “El gegant entre els núvols” surt precisament perquè vaig sortir al balcó de casa i vaig veure una imatge increïble d’un núvol que semblava la cara d’un gegant mirant cap al cel, i em va lligar molt amb la peça que havia compost. Per això dic que els títols me’ls suggereix el meu entorn.
 
En el disc, has comptat amb diverses col·laboracions.
Sí, i n’estic molt agraït: tinc tants col·laboradors com temes en el disc! Hi ha el Toni Xuclà, el contrabaix de Magalí Datzira, el guitarrista Guillem Callejón (Ramon Mirabet), el Pol Cruells, l’Isaac Casas, que és un mandolinista excel·lent, Chris Luquette, Xavi Castanys... I també altra gent de l’escena del bluegrass com Roberto Cuberto (Hermanos Cubero), o la Maribel Rivero.

Més enllà del festival Al Ras, Catalunya compta amb un circuit de bluegrass, actualment?
Sí, a Barcelona hi ha un circuit bastant notable, sobretot perquè hi ha gent com Lluís Gómez empenyent-ho des de fa molts anys i fent una feina boníssima. No és un gènere mainstream, perquè evidentment és una música que no es consumeix molt i no està a les principals llistes de reproducció de la gent, però hi ha prou escena, que em dona una mica de coixí. De moment, m’han programat al festival Al Ras el 9 de novembre, i el 7, al BlackLab a Barcelona.

Quina formació planteges perquè t’acompanyi en directe?
He muntat una banda amb la formació clàssica de bluegrass. Hi haurà el contrabaixista Jordi Riera, el banjo de Pepe Fuster, el mandolinista Martí Quevedo, el guitarrista Cristóbal Torres, amb qui fa anys que col·laborem, i jo mateix. Tal com vaig gravar el disc, no hi ha massa artifici ni massa instruments doblats —a excepció del blues—, perquè vaig voler que sonés com sonaria en directe i, per tant, el que plantegem és traslladar el disc, aportant-li l’energia del directe. Hem intentat també anar madurant els temes perquè cadascú se’l fes seu, però evidentment amb un so cohesionat. I crec que quedarà un espectacle molt maco.