Durant la pandèmia, la garrotxina Agnès Algueró va començar a donar forma al seu projecte personal, creant una proposta íntima i reflexiva de pop rural amb tocs de folk, d’on va sorgir el primer disc Bosc endins (U98 Music, 2021). Des d’aleshores, la cantant s’ha bolcat en el seu segon treball, que va començar a revelar a principis d’any amb diferents senzills, i que avui descobreix sota el nom Espantaocells (U98 Music, 2024), un disc en què introdueix els sintetitzadors al projecte. En parlem amb ella.



'Espantaocells' és el teu segon disc, en què has estat treballant els últims tres anys. Com ha sigut aquest procés creatiu? 
El primer disc em va enganxar en pandèmia i llavors vaig tenir molt temps per  crear-lo. En canvi, per fer aquest m’he trobat que estava treballant i no tenia tant temps. M’ha costat més en el dia a dia poder trobar un moment per inspirar-me i escriure. Per això, m’ho he pres com una feina. Dedicava cada dia una estona per escriure i treballar en la música, i crec que això m’ha ajudat a ser una persona més disciplinada. També ha suposat que no tingués tantes cançons per escollir. Si en el primer disc en tenia unes 20, en aquest només en vaig portar 12. 

Quina història hi ha rere ‘Espantaocells’ i les cançons que el formen? 
Crec que cada cançó té la seva pròpia història, però si que és veritat que algunes tracten temes similars, com l’amistat o el pas del temps. Les lletres són de situacions que m’han passat últimament, inspirades en el meu dia a dia, però no hi ha una història general al voltant de tot el disc. 

El nom del disc el dona la cançó “Espantaocells”. Què té aquest tema perquè l’escullis com a títol, i no un altre?
M'interessava que hi hagués un element rural com l'espantaocells per relacionar-lo amb el primer disc, perquè tot i que en aquest segon treball hi apareixen menys aquests elements, sí que se'n fixen. A més a més, el disc parla del pas del temps, i els espantaocells són elements encallats en el temps: passen totes les estacions en la mateixa posició, i fa anys que es fan servir al camp. A la portada, apareix aquest espantaocells dibuixat, però amb molts ocells a sobre que no pot fer fora, representant aquelles coses que carreguem, però que no podem treure’ns de sobre, que no podem espantar. Perquè aquest disc també parla de deixar anar i fer fora tot allò que potser no ens fa bé. 


A “Foc” narres una història molt dura d'un incendi. En què t’inspires?
Tinc poques cançons literals, però aquesta és la que més. Parla d’un incendi real, tal com l'explico a la cançó. Em fa gràcia, perquè jo no solc explicar moltes històries així, però en aquest cas no ho podia canviar. A més també toca el món rural, la preocupació davant la deixadesa dels boscos que fa que es cremin després, tots els animals que hi viuen…

“33” contrasta una tornada molt moguda i de ritme accelerat, amb una melodia més tranquil·la en les estrofes. És per representar aquesta “força que se t’emporta” que menciones a la tornada?
En aquest cas estic parlant d’una amistat que potser ja no em fa bé, i a la tornada hem volgut posar tota aquesta ràbia. Al final de la cançó, hi ha una representació de com deixo aquesta amistat i queda el mar més en calma. Això ha fet que quedi una cançó curiosa, una mica una anada d’olla dins el disc. Ens vam deixar anar, i si quedava una mica rara, no passava res. 

I tenint aquesta història, perquè li poses “33” com a títol?
Com que és una cançó friqui, vam voler deixar el títol friqui. Al principi, vaig posar-li a la demo "33" perquè era el so que tenia el sintetitzador per no oblidar-me'n. Un cop la teníem, no sabia quin títol donar al tema, i vaig pensar a deixar el "332 i ja està. Si la cançó és friqui, doncs que el títol també ho sigui. Fa poc, reflexionant, em va venir al cap que 33 és l’edat en què va morir Jesucrist, i que la posició de l’espantaocells és la mateixa que tenia Jesucrist a la creu. Però de cop tot es tornava molt místic, i no era la intenció. 



Com has comentat, en aquest disc podem veure com les lletres han adquirit un caràcter més directe. Has sentit la necessitat d’anar més al gra mentre escrivies?
Crec que és una de les grans diferències del primer disc, perquè en aquell era molt més ‘happy flowers’, més innocent, i això feia que jo fos molt més metafòrica. En aquest, tracto temes més crus, sense pèls a la llengua. I la lletra ho reflecteix, igual que ho fa la música, que també s’ha tornat més fosca. 

Des del primer tema, “Intro - Novembre”, podem veure que has volgut fer un pas més enllà del pop rural i orgànic per experimentar amb sons electrònics. Per què apostes per aquest canvi?
Tenia la necessitat d’experimentar, perquè si buscava nous sons, la inspiració venia més fàcil i podia jugar més. Tenia moltes ganes de provar la meva veu amb el vocòder i veure com quedava amb autotune. Al final, crear és divertit, m’ho passo bé, i experimentar amb tots aquests efectes m’ha semblat molt divertit. He volgut fer una cosa més electrònica, més moderna, i jugar més enllà de la veu també, convertint el projecte en un gènere més enllà de l’acústic. 

Així i tot, el pas cap a l’electrònica és subtil, com un tastet. Vols introduir aquest estil a poc a poc o només volies jugar-hi en aquest treball?
Crec que hi havia cançons en aquest disc que realment demanaven que allà hi hagués un sintetitzador o un vocòder. Anava més lligat a què requerien les cançons que amb el que volia jo. En Pau Brugada i en Vic Moliner, els productors amb qui he treballat, han fet projectes així abans, i crec que tenen una sensibilitat molt especial mesclant aquests estils. No sé si el pròxim disc serà més electrònic o no, l’únic que sé és que no em vull quedar aquí i que en algun moment m’agradaria fer un disc totalment acústic, només amb guitarres.