ELS GERMANS GÓMEZ

Arrambats a una estufa de butà, en Joan Miquel Artigues i jo som dins el Convent de Sant Vicenç Ferrer de Manacor, acabant de dissenyar les llums que acompanyaran la fi del món a Sibil·lab. Energia d’estrena, a contrarellotge i a les fosques, dins el temple barroc amb la humitat al 120% que ens cala el moll dels ossos. Sibil·les, apocalipsis, futurs boirosos i esperances que cerquen ser guspira. A principi del 2017 vaig iniciar una recerca inspirada en el Cant de la sibil·la, amb laboratoris, teories, pràctiques, connexions i desconnexions. Set anys més tard, el 2024, finalment aquesta bola de foc i gel sibil·lera es materialitzarà demà vespre empesa per Mallorca Literària, una estructura cultural que fa implosionar la cultura a cada racó del planeta que habitam en aquesta petita illa.
 
Mentre preparam la fi del món, just a 300 metres, davall un sostre de posidònia, dins un altre temple de l’espiritualitat contemporània anomenat Can Lliro, retronen les guitarres de Garrafa Nadal: més temps, més temps, s’ha de mester més temps per capgirar s’ordre natural dels esdeveniments. Precedeixen els Nita, que avui presenten nou disc, Guard un secret (Bubota, 2024). I jo vos vull revelar aquí aquest secret. Els germans Gómez són la massa mare de la música manacorina, líders i catalitzadors de múltiples projectes (Pujà Fasuà, Polloi Kakoi, Nita) i també col·laboradors imprescindibles d’altres projectes com Jorra i Gomorra, Saïm... i, no podria ser d’altra manera, activistes incansables amb l’associació Altraveu. De sis germans, quatre tenen la música com un eix vertebrador vital inalienable: na Natàlia, en Dani, en Carlos i na Clàudia. Nita és el grup que els dos primers varen crear per tornar a fer música junts, com quan tocaven dins la cotxeria. I hi van convidar a tocar el seu germà Carlos. Ells tres en són el nucli creador.



Abandon el Convent i baix el carrer Joan Lliteres cap a Can Lliro, crec que encara hi arribaré a temps per escoltar Nita. Al dematí m’he trobat n’Anna de Sa Cova a Son Serra de Marina: “Tia, vine, avui, a Nita, que tocaran ‘Novembre’ i moltes cançons que segurament no faran mai més en directe”. I la seva mirada plena d’amor. M’adon que feia temps que no veia aquesta devoció per un grup de música no comercial, aquest amor a les cançons que fan de teixit col·lectiu. Cançons que no sonen per la ràdio, que no són mainstream. Però cançons que cantam corejant en directe gaudint de la nit i la companyia. Cançons que ens uneixen i fan de fons de pantalla de les nostres històries de vida: per ventura...
 
Arrib i a la porta me trob na Lluïsa Febrer, me diu que Nita estan a punt de començar. Entram dins la cova de posidònia on la sibil·la és Nita. Ja hi som tota la parròquia. Surten els Gómez, els acompanya al baix na Janniene Bonnin. Sona la primera nota suau i pam, trencament, una bateria intensíssima (no he sentit mai tocar ningú al nivell de decibels que toca en Dani!). Comença el ritual. I tothom balla i canta a rompre. Les emocions despunten dins tanta intensitat i tanta electricitat. Na Natàlia canta i ens commou a totes. Nita fa tremolar les parets i se’ns remouen les sensibilitats. M’adon que la Telecaster que toca en Carlos és la mateixa que va tocar en Santi Careta just la setmana passada, al mateix escenari, a un concert a duo amb na Clara Peya. Els instruments són això, instruments que posam al servei de la música. La setmana passada aquesta mateixa guitarra ens va fer emmudir i volar. Avui ens fa ballar i cridar. La música no són els festivals. La música és aquest teixit, aquesta força, aquesta amalgama que ens fa ballar les emocions dins una mateixa olla. I la festa s’acaba, evidentment, amb DJ Clodett (Clàudia Gómez) submergint-nos dins universos paral·lels. Gómez for presidents. Visca la música universal de Km 0!