En què es diferencia 'Noi bonic' dels teus altres treballs —'Axolot trist' (2021), 'Feeling Cute Right Now' (2022)—?
Jo treballo molt cançó a cançó. Això ha estat igual en tots els projectes, però aquest disc ha estat diferent per una qüestió de temps: vam estar gairebé dos anys amb la idea al cap. Quan ja el tenia acabat, vaig decidir no treure’l immediatament, sinó donar-li més voltes. És el primer cop que m’ho he pres amb tanta paciència.

Per què l'has volgut cuinar a foc lent?
Avui en dia surten gèneres molt ràpid i també es cremen molt de pressa. Jo mateix he fet això de fer dues cançons d’un estil i passar a una altra cosa. Aquest disc volia que fos diferent, volia que no sonés com un “type beat” qualsevol de YouTube, sinó que fos interessant, barrejat amb altres estils. Hem fet cançons de jersey club o sexy drill, però intentant que sonin pròpies.

I el títol, 'Noi bonic', d’on surt?
No és que em cregui guapo [RIU]. Va sortir una mica de broma, perquè els meus col·legues em deien que era “un noi bonic”. Al principi, quan fèiem freestyle i rap, jo era l’únic que feia música més suau, més pastel, més pop, amb autotune. Era el “noi cute” del grup. I això ha acabat donant nom al disc.


El disc té un component molt personal i la teva parella, la Giadda, és protagonista en la majoria de cançons. Com t’hi vas enfrontar a escriure les lletres?
De manera molt natural. Justament ho comentava amb un amic tornant de l’Embassa’t. Ell deia que necessita que li trenquin el cor per fer cançons, però estar en una relació no significa negar-te a viure emocions fortes. Et porta amunt i avall, i això també inspira. El disc va començar gairebé al mateix temps que la meva relació amb la Giadda. És una dedicatòria a ella.

Ella sabia que li estaves escrivint cançons?
Algunes sí, però n’hi ha una en concret, “La Giadda”, que és una dedicatòria molt més directa i li vaig amagar. Li vaig dir que la hi ensenyaria al concert de presentació del disc. Ja havia vist que sortia a la llista de cançons, però no l’havia deixat escoltar-la. Quan la va sentir per primera vegada va ser un moment molt especial, per a ella i per a mi.

Creus que a Mataró hi ha una escena de trap en plena ebullició?
Sí, i crec que és molt necessària. A Catalunya, després de la P.A.W.N. Gang, semblava que havia quedat un buit. Però ara, amb col·lectius com Slad Mobb, l’Icy Vedo o festes com la Rodeo, s’està creant una escena molt guai, molt fresca, tant a Mataró com a la resta del país. Aquí ve gent de Vilassar, de Premià i de tot el Maresme buscant festes amb discjòqueis de qualitat sense haver d’anar fins a Barcelona.


En el disc sampleges Manel, referencies Julian Casablancas i menciones Playboi Carti. Ho fas com una mena d’homenatge als artistes que t'inspiren?
Totalment. Jo sempre intento transmetre allò que m’inspira. És una manera de plasmar la música que m’agrada i m’influeix. I crec que aquí, en l’escena catalana, els únics que samplegen artistes catalans són els del rap més clàssic, com Jupyker o Vinnie Kairos. Gairebé ningú sampleja artistes catalans com si fossin qualsevol altre. No cal fer un remix dembow de “L’estaca” per retre homenatge a Lluís Llach, pots agafar un tros i convertir-lo en part de la teva cançó.

Creus que microgèneres com el jerk o el jersey club, que treballes al disc, estan guanyant popularitat a Catalunya?
Sens dubte. El futur és buscar el punt ideal entre els gèneres estrangers i l’estil propi. Agafar gèneres com l’afrobeat o el jerk i fer-los teus, que sonin originals. Hi ha artistes com Xicu o Jovedry que ho estan fent molt bé: agafen estils internacionals i els porten al seu terreny, musicalment i culturalment. No és només fer-ho en català, és crear una cosa nova a partir de la barreja.