QUIN CAMÍ SEGUIRÀ LA MÚSICA EN DIRECTE?

En un món de canvis accelerats i mecanismes cada cop més complicats, la música no deixa d’emocionar i de viure’s com una experiència primària, íntima i col·lectiva. Però la manera com es ‘consumeix’ i es ‘monetitza’ —per fer servir un verb especialment horripilant— es transforma cada dia. Si durant les dècades anteriors hem vist com la distribució de la música enregistrada s’ha transformat radicalment, ara sembla que arriba el torn d’un terreny més efímer, però igualment poderós: la música en directe. 
 
Fa un temps, quan semblava que ja no hi hauria més estrelles globals i que no pararien de créixer els nous nínxols d’estils, de públics, de generacions... es va arribar a dir que els concerts en grans estadis anirien desapareixent. Tota una litúrgia lligada a la irrupció del rock que venia del segle passat, un gran espai de comunió entre l’artista i els seus seguidors al voltant de cançons i emocions compartides, semblava que havia de quedar només com una cosa dels més grans, que el temps aniria esborrant del mapa, com un vestigi d’una altra època on només sobreviurien icones com Bruce Springsteen o, per posar un exemple més nostrat, El Último de la Fila, que ja ha anunciat que l’any vinent tornarà a actuar amb una gira que passarà pels estadis Lluís Companys i Ciutat de València, entre altres grans recintes.


 
Els fets, però, desmenteixen la predicció. No deixen de sorgir noves estrelles globals i una certa dinàmica turbocapitalista fa que tot sigui més gegantí... i més desigual. El cas de Bad Bunny i la seva primera gira europea és el màxim exemple fins ara, la tempesta perfecta: un gran disc –Debí tirar más fotos (Rimas, 2025)–, una promoció mastodòntica, preus pels núvols i, entre altres, dues actuacions previstes a l’Estadi Lluís Companys a Barcelona i deu (deu!) al Wanda Metropolitano a Madrid que permetran a l’artista i també a l’organització minimitzar les fatigues i despeses logístiques... repercutint-les en el públic, per descomptat, que haurà de gastar diners i temps, molt de temps, per poder assistir a un esdeveniment ‘imperdible’. Hi ha qui diu que en això no hi ha cap problema, que simplement és la llei de l’oferta i la demanda. Però és evident que alguna cosa no va bé: fa trenta anys, un adolescent podia permetre’s anar a un concert sense deixar-s’hi mig sou. Avui, no.
 


I si al voltant dels concerts d’envergadura s’ha anat construint un model de negoci amb racons foscos, tres quarts del mateix es pot dir dels festivals. Fons d’inversió d’ètica dubtosa i pràctiques problemàtiques dibuixen un panorama especialment complicat —el llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música, de Nando Cruz, és referencial en aquest aspecte—. Segurament no hi ha cap model perfecte, però tampoc no està escrit enlloc que no hi hagi alternatives. En aquest número d’Enderrock, coincidint amb el quinzè aniversari del festival Cruïlla, Jordi Bianciotto entrevista el seu fundador i director, Jordi Herreruela, que planteja alguns aspectes interessants.
 
Com s’ha de regular la implantació i l’impacte dels grans festivals al territori on se celebren? Es pot i se n’ha de controlar la programació en els termes de diversitat, igualtat de gènere o respecte a les cultures minoritzades? Cal pensar com afecten tots aquests esdeveniments el circuit de sales i altres iniciatives modestes però necessàries? I la gentrificació de les grans ciutats? Poden ser els grans festivals un banc de proves útil per a l’administració en reptes vinculats a la sostenibilitat o les emergències que van proliferant en forma de pandèmies o col·lapses diversos? Quin camí seguirà la música en directe? Són moltes preguntes que cal respondre, de manera col·lectiva, en el futur. Segurament els festivals seran diversos. O potser no, potser seran cada cop més uniformes. Depèn de tothom quina direcció triar. Sigui com sigui, esperem que siguin una mica més sostenibles i justos, tant per als músics com per al públic.