La primera cançó de 'Feréstega' es titula “M’autotatuo una ploma de perdiu”. Per què vas triar aquesta lletra per iniciar el disc?
El germen del disc és l'Àlex Fernàndez, que va començar a fer dibuixos cada dia. Ens va agradar el repte de crear diàriament, i ens hi vam sumar en Xavier Grimau i jo. El repte era per a cent dies, i n’hi va haver algun en què l'il·lustrador no va ser el primer a presentar un dibuix i el poeta va prendre la iniciativa d’autodibuixar-se amb pigments a "M'autotatuo una ploma de perdiu". I vam canviar la roda, en aquest cas: primer ell va fer lletra, jo música i l'Àlex el dibuix, posteriorment. I com que en aquest disc em faig responsable sola i única de les cançons, em va semblar una lletra adient per al primer tema.
Al disc hi ha cançons senzilles, com "De vegades, les coses", i misterioses, com "Sageta, sagí", que es mou entre la música de passos de Setmana Santa i la sageta poètica papasseitiana.
La majoria de lletres estan molt condicionades pels dibuixos. A mi em surt la música sense haver de pensar gaire en les paraules. Tot i això, la cançó “Són rius”, que parla de ‘sirgar’, em va portar a llegir aquest estiu Camí de Sirga de Jesús Moncada. I el concepte de la Setmana Santa li surt al Xavi Grimau per la religiositat de la cerimònia. Coincideixo amb la necessitat de ritual en l'acte de fer música. "De vegades, les coses" és una lletra molt supeditada al dibuix, on sortia un home rentant-se les dents, una pastanaga i una poma mossegada i, en Grimau, que és un crack, parla de com les coses difícils són les més simples.
"Rosa negra" té un aire de Tim Burton.
"Rosa negra" és molt Helena Cases, amb una harmonia carregadeta i barroca. Es nota que soc filla de músics, perquè el pare, Jordi Casas i Bayer, va ser director de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, i la mare, Àngels Sal, cantant de música antiga (al Cantare con la gorgia i al Cor de Cambra del Palau de la Música). A Feréstega també hi apareix el meu fill, Pascual Marcé Casas. Va venir a casa a assajar amb el seu grup Transistor i els vaig fer tocar a la meva cançó “Falç”. En els meus directes, però, aniré només a duet amb Roc Cebollada a la bateria.
Una altra de les cançons importants del disc és "De l’altra banda de la serra", que recorda les de muntanya del cançoner popular. És, com diu la lletra, ‘aguantar el ronc de la memòria’?
H.C.S: Passa a un poble del Penedès, que és el poble de la branca materna del Xavi Grimau. Es veu que allà es va penjar un besoncle seu després de la guerra. La cançó parla dels que no tenen arrels al lloc on són, que han hagut d'emigrar per feina o política. I d'aquella casa que hi ha rere la muntanya, al poble dels avis, on hi ha una foto d'ell de petit amb l'àvia. Al final, notes que som més plantes del que ens pensem. Necessitem tenir veïns i que se'ns reconegui.
Helena Cases Sal Foto: Cecília Coca
Quin ha estat el teu itinerari? Cantes l'enyor de certa Catalunya que ja no hi és?
Jo soc catalana, però no soc d'un lloc concret. Els meus avis venien de Valls i Montblanc i van fer cap a la vila de Gràcia. El meu avi va ser a la presó model per roig. I jo vaig marxar voluntàriament a Sabadell i, després, a Manresa, a la Segarra i ara al Lluçanès, tot i que treballo en instituts entre el triangle de Berga, Vic i Manresa.
“Estrella rutilant” parla d’un amor resplendent que no fa falta. És la cançó antiromàntica del disc?
H.C.S: Sí, és una cançó antiromàntica. De fet, no hi havia dibuix per aquesta cançó, sinó una fotografia de la terrassenca Cecília Coca d'una estrella de Nadal, de Natzaret, però de neó, vella. En Grimau va llegir-ho com una crítica a la comercialitat de tot.
“Potser val més callar” és una mena de cançó de vetlatori?
H.C.S: M'agrada com a final. D'acabar i dir que 'potser val més callar' perquè soc molt bocamolla. Em proposo callar més. En general, es parla massa.
.jpg)
.gif)
