L'artista transformista Jèssica Pulla s'autodefineix com "la catalana preferida de la teva catalana preferida, o la vedette preferida de la teva vedette preferida". Després de tres anys movent-se arreu del territori fent diferents espectacles, com el recent Vedette antifeixista, ara la vallenca fa un pas endavant i amplia el seu repertori artístic amb la seva primera cançó pròpia: "Mamà, vull ser transformista", que estrenem avui en primícia.


Estrenem la teva primera cançó, “Mamà, vull ser transformista” inspirada pel “Mamá, quiero ser artista” que interpretava Concha Velasco. Com descobreixes tu aquest tema? 
A Concha Velasco la tenia ubicada des de feia temps, però quan va morir es va fer tant rebombori que vaig posar-me a investigar tot el que havia fet, encuriosida. Evidentment, “Mamá, quiero ser artista” ja la coneixia, però amb aquesta investigació em va atrapar encara més i m’encaixava amb mi i amb el que jo vull reivindicar. Així que la vaig portar al català i a jugar.

Durant aquest procés d’investigació va ser quan vas tenir clar que aquesta havia de ser la teva carta de presentació musical?
Tot ve del meu espectacle actual, Vedette antifeixista, en què acabo versionant aquesta cançó. M’agrada molt interpretar-la al concert i m’ho passo molt bé, i unes amigues em van animar a publicar-la. A mi em fan molta mandra les travestis que treuen molta música, perquè jo, com a membre del gremi i consumidora d'aquest contingut, m'ho he d'empassar constantment. Per això, inicialment jo vaig dir que no faria res. Però les amigues m’anaven menjant l’orella, que ho havia de provar, que no canto tan malament, que podia fer alguna cosa divertida… i al final vaig caure. Vaig pensar que potser també era una manera de connectar millor amb el públic, perquè podien venir als xous coneixent els temes que sonarien i cantar-los amb mi. Com que no tenia res a perdre, em vaig llançar a la piscina.

El tema l’has fet de la mà de Marcel Molina, baixista de Ruïnosa y las Strippers de Rahola. S'hi va sumar des de l’inici?
Vaig parlar amb ell un cop tenia clar que volia fer el tema perquè en fos el productor. Aquest estiu vam començar-la a treballar junts a Javelina Studio, i hem funcionat superbé. Al principi no ho vèiem clar, perquè vam voler sortir completament de la base original i fer-ho més modern, més electrònic, però va anar agafant forma a poc a poc i estic molt contenta amb el resultat final, perquè és una fricada divertida que crec que pot agradar a la gent.
 
La cançó va dedicada a la teva mare, que va morir el 2023, i li cantes dient 'Mama, mai vas entendre el que volia fer però li vas donar tant amor'. Com està present ella en el projecte?
Ella mai em va poder veure dalt d'un escenari com a Jèssica. Com a Joan, fent coses de teatre, sí que va venir, però mai va poder veure qui era la Jèssica més enllà de quatre vídeos i quatre fotos que li enviava. Quan vaig començar, per por al que diria la família, només li vaig explicar a ella, i evidentment es va esgarrifar i espantar una mica. Al principi no em va entendre, però no passava res, perquè jo estava disposada a explicar-li-ho tot. Entenc que hi ha molts prejudicis sempre vers la meva feina, que si oci nocturn, que si molt d’alcohol i droga… Però ho va anar acceptant a poc a poc. Si tenia algun vestit que ja no es posava, me’l donava, o maquillatge o un estoig per guardar-ho tot.

Creus que era la seva manera de dir-te que ho acceptava?
Sí, em va costar molt entendre, però això era la seva manera de donar-me amor i comprendre’m. El que més m'agrada explicar és que, quan ja havia mort, un dia vaig sortir de festa per Valls i em vaig trobar una noia, la mare de la qual, coneixia la meva. Em va explicar que un dia es van trobar, i parlant de com estaven les famílies, la meva mare va agafar una de les fotos dels meus primers bolos i li va ensenyar a aquesta senyora i li va dir, mira el meu fill és artista. Què morís just quan em començaven a anar bé les coses, em va deixar molt descol·locada. Pujava a l’escenari i gaudia molt el que feia, però alhora estava molt trista i no ho estava verbalitzant ni explicant a ningú. Amb aquesta cançó no només parlo dels meus inicis i de qui és Jèssica Pulla, sinó que també l’homenatjo a ella. Potser, si continués viva, tampoc entendria gaire el que estic fent, però estaria molt contenta per mi. Per això, cada vegada que pujo a l’escenari és amb ella i per ella. És el meu referent número u i ho serà sempre.

Com dius, la cançó també parla de qui és Jèssica Pulla, i concretament dius que ets la presidenta de Catalunya. D’on ve aquesta denominació?
Jo pensava que ja existia el concepte de travestis que fan contingut en català, tot i ser conscient que l’escena estava molt castellanitzada. Però quan em vaig començar a moure més, la gent em cridava “Gràcies! Necessària! Presidenta! Pubilla!”, i em vaig adonar que realment dins el gremi estava sola. Bé, evidentment no sola del tot, perquè tinc precedents com la Brigitta Lamoure, però en la meva xarxa ningú parlava català. Vaig veure que era necessari que existissin artistes que fan contingut d'aquest tipus en català, que defensin les persones LGTBIQ+ en català i es relacionin en català. Llavors em vaig proposar jugar amb això, tenir un posicionament dalt dels escenaris molt explícit, en defensa de la llengua i dels drets LGTBIQ+, i cagar-me en el feixisme i en l'extrema dreta. I ja que, com a resultat, tothom em cridava “Presidenta, presidenta!”, ara m’abandero d’això, clar que sí. Soc una vedet polititzadíssima amb una banda d'una senyera que canta cançons de teatre de revista. 
 
És important remarcar, com fas a la cançó, que ets una vedet antifeixista?
El feixisme ens està afectant cada dia. El genocidi palestí i tot el que han viscut els de la flotilla és purament feixisme. El que està passant a Catalunya, amb l’augment de l’extrema dreta i d’Aliança Catalana és fastigós, instrumentalitzant la nostra llengua i el nostre folklore per criminalitzar coses que no són ni veritat. Per mi és important reivindicar-ho molt, perquè potser ara les més castigades són les persones migrants, però qui sap si després em tocarà a mi com a persona queer, o a la meva amiga per ser dona... Per això ho reivindico tant. Perquè, tot i que aparentment els cuplets puguin semblar una cosa més frívola, tenen un punt polític. La meva amiga Glòria Ribera em va ensenyar cuplets molt polítics d’aquella època, que parlen de feminisme, d’anarquisme, que es queixen de problemàtiques socials, de com els costa trobar pis a Barcelona, etc. I crec que tot això és fàcil traslladar-ho al present. És important reivindicar-ho sempre, i també s’ha de fer des de la festa i el brilli-brilli.

Et presentes com la catalana preferida de la teva catalana preferida, o la vedet preferida de la teva vedet preferida. És una adaptació del “I’m your favourite artists favourite artist” ["Soc l'artista preferida dels teus artistes preferits"] de Chappell Roan?
M’has pillat [RIU]. Per això Núria Feliu és una de les meves grans referents, perquè agafava tots els gèneres musicals que li venien de gust i els feia en català. La seva carrera està basada en fer versions, que moltes vegades —com passa amb Glee—, són millors que l’original. Hi ha un munt de cançons que penses que no les hauria fet, però les ha versionat. Jo agafo i dic: Chappell Roan m’agrada molt, i evidentment puc fer un lipsync de “Good Luck, Babe!”, però al meu cap, sense voler, ja estic maquinant una versió en català. I no me la guardaré per a mi, sinó que jugo amb ella al meu espectacle. Igualment, em passa amb Lady Gaga, que ja em sé millor la meva versió d’“Abracadabra” que l’original. Al final, estem totes aquí fent el que podem pel català, i si el que jo puc fer són versions, és el que faré. Així, ara soc el que sempre havia volgut ser de petit. 


Com a referents també menciones noms catalans com Llum o Fades. És important que hagin aparegut aquestes artistes i grups queer a l’escena mainstream en català?
Elles per mi són referents, són totes més joves que jo, però són artistes que m’hauria agradat tenir quan era petit. Jo sempre he sigut molt fan del PC Music del productor A. G. Cook, i de Sophie Xeon sobretot, i pensava que seria molt guai tenir alguna cosa així en català, i de sobte apareixen Fades o Llum, amb qui em puc passar hores parlant dels primers àlbums de Madonna, dels més experimentals. Crec que és molt important que hi siguin, perquè serviran com a referents en català per a noves generacions, i això és d’agrair. I jo, potser des d'aquest punt més transformista, també ho vull fer. Perquè, per molt que vulgui anar de que escolto cuplets, Conchas Velascos i Saras Montiels, tinc aquesta faceta electrònica, i el meu projecte busca ajuntar aquests dos mons. I així ha quedat “Mamà, vull ser transformista”. 

Quin és ara el següent pas per a Jèssica Pulla com a cantant? 
Primer m'agradaria recuperar-me una mica econòmicament de tot el que he hagut de fer per treure “Mamà, vull ser transformista”, i després veuré quina repercussió té el tema: si la penya l’està escoltant o si queda com una anècdota i m’escolten les quatre persones que em segueixen i les quatre amigues que faran stream perquè els surti al wrapped d’Spotify. Sí que és veritat que al final tot això sorgeix a partir de les cançons que tinc del meu espectacle, i no descarto transformar-les, fins i tot per fer un nou gir a l’espectacle, igual que he fet amb “Mamà, vull ser transformista”. Si m’agafa un dia i se’m gira la pinça, doncs les publicaré i continuaré fent música, que em ve de gust fer una actuació als Premis Enderrock algun dia...