Ahir a la nit, el cantautor solsoní Roger Mas, brillant i immens, va interpretar en directe al festival Grec els dos volums que signa amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona (Satélite K, 2012 i 2024). 

L'emblemàtica Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona va obrir foc amb una variació instrumental "El rei de les coses", d'un Roger Mas que va aparèixer a la segona peça seva, "L'home i l'elefant", amb el seu trio de músics habitual: Arcadi Marcet, Josep 'Pinyu' Martí i l'arranjador i pianista Xavier Guitó. Si "L'home i l'elefant" trasllada a un escenari de neu (on la brisa d'un vent del nord 'aixeca un pam la pols'), a "Si tu m'ho dius" hi apareix un riu amb un 'brillar profund'. L'excursió musical amb Roger Mas va començar amb bon peu i de seguida es va fer gran quan la Cobla va portar-hi el somni de l'"Emboscat" que 'festeja la il·lusió' per un país que no veu, sinó que imagina. 

Però d'il·lusió també es viu, així que tot el recital de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona és com els llibres de Josep Pla, on es percep un país que se'n va per quedar-se (o no, tot serà depèn de qui escolti o llegeixi). Mas és, però, més de Jacint Verdaguer, des d'aquell disc sublim Les cançons tel·lúriques (K. Indústria Cultural, 2008), del qual al Grec va interpretar-ne "Caminant". Un poema que, va fer notar el solsoní, va musicar quan no tenia l'edat de mossèn Cinto i ara sí, ja pot dir amb tota propietat allò de 'Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida'.
 
A piano sol, Mas va cantar-li a la seva dona, "Michela", amb un final instrumental dels seus músics habituals que evoca d'alguna manera el protoprojecte de collage experimental musical del mateix autor que en altres ocasions ha realitzat en directe: la peça de mitja hora El viatge de Roger Mas amb molt dels seus elements impressionistes i atmosfèrics. I d'anar al rovell de les composicions d'en Roger més familiar vam passar a veure fer lluir la Cobla a la sardana del pianista, compositor i director d'orquestra Joan Lamote de Grignon sobre la tradicional "El testament d'Amèlia" (el nom, de fet, d'una de les dues filles de Mas).

Diu Mas que la immensa "Si el mar tingués baranes" és un poema de Maria Mercè Marçal que es va inspirar en un vers de la gallega Rosalia de Castro, i que la interpretació del seu significat li ha anat variant al llarg dels anys. Però aquesta dualitat de posar tanques al mar, encara es va fer més profunda a la següent "Valent com la lluna", on parla d'un home sol reflectit als ulls d'una dona, on s'hi reflecteix 'valent com la lluna i trist com el sol'. 

Per trencar l'encanteri del joc de miralls, res millor que "El vals de la Ginesta", una peça de Xavier Guitó sobre text del beguedà Jordi Cussà (Berga, 1961-2021), i baixar de Berga cap al País Valencià amb "La muixaranga", on el primer repic d'en Pinyu sembla una processó de Setmana Santa o de Moros i cristians, per esdevenir l'himne bonic dels Països Catalans que és, que tant transporta als recents anys dels Premis d'Octubre de València com a imaginar en Jaume I el conqueridor fer de les seves arreu i trobar en el resultat una bellesa inaudita.
 
El piano de Guitó va introduir esplèndidament "Amore che vieni, amore que va", amb un Roger Mas que ja s'havia tret l'americana i es disposava a cantar en camisa blanca una cançó romàntica a la italiana. És una marinada de Club Tenco que desemboca en la fosca "Negra sombra", de Rosalia de Castro, on la Cobla Sant Jordi i Mas van aconseguir arribar a l'ànima de tots els presents com si s'haguessin transformat en meigues.

I enmig de l'encanteri, què millor que alçar el vol amb "L'aigle noir" de la francesa Barbara (que Maria del Mar Bonet cantava com a "Àguila negra", de la qual Mas recupera alguns versos en català)? I, en comptes de cantar les ales trencades de l'arxiconeguda i bella "Txoria Txori" de Mikel Laboa, Mas ens descobreix la tradicional navarresa "Haika Mutil" ("Aixeca't, noi"), una cançó on bàsicament l'amor demana al criat que penqui per ell. I com si fos tot una faula, acaba la primera part del recital amb "La bien pagá" i "Oda a Francesc Pujols", recordant les paraules del savi de la torre de les hores que imaginava com tothom s'agenollaria davant la veritat de Catalunya i, rient rient, dels catalans com a 'compatriotes de la veritat'.
 
A la segona part, Roger Mas va aparèixer amb un vestuari diferent, amb jaqueta i pantaló blaus brillants, com si d'un crooner a la Frank Sinatra es tractés. Amb un repertori més lleuger, va volar a la lluna a base de cantar cançons com "Quan tothom viurà d'amor", "La canzone dell'amore perduto", "La llorona" o les "Tres branques" (on inclou flors com les del taronger estellesià o les de baladre d'Uc).

Amb tot el projecte amb la Cobla, Roger Mas aconsegueix una cosa que sembla ser molt difícil per aquests verals (on ens agrada tant el mestissatge i la interculturalitat): des de la identitat catalana, defensar qualsevol cançó popular del món i enaltir una cultura i l'altra, ensems. Una mostra més com a botó va ser "La dansa de Castellterçol/Moja mala nema mane", que explica com amb en Xavier Guitó es van trobar a Belgrad cantant davant dos centenars d'estudiants de català amb tal connexió que van descobrir que una i altra cançó només es diferenciava en què "una acabava cap amunt i l'altra cap avall", en paraules del mestre arranjador.  

L'assignatura pendent de cantar en occità la van resoldre cantant "Aqueres muntanhes" com a himne de l'Aran i amb la Cobla donant-hi tota la seva dignitat, alhora que després en va fer l'adaptació al català en forma de cançoneta infantil, segons Mas. Li van seguir dues cançons preuades del repertori, la primera, "Lo comte Arnau" on el solsoní es va despenjar de l'escenari i va anar a recórrer la platea, una cosa que va confessar no haver fet mai, però que va fer amb desimbolutura i gràcia, començant per anar a raure sota les mirades de la seva dona, mare i filles presents a la grada, per després fer tota la mitja lluna del teatre. L'altra cançó que no falta en els seus útlims recitals, i tampoc va faltar en el d'ahir, és "Sota una fina capa de cendra", on apareix aquell personatge que va 'encès com una teia'.
 
El colofó havia de ser "El dolor de la bellesa", però encara es va allargar amb els bisos "Guarda che luna", "Canta Maria" ('que són quatre dies'), "La santa espina", amb el teatre Grec dempeus i als seus peus, i "Passeig del Carme" de Pere Tàpias, que resa 'Mai no es cansa el meu país / No ha perdut l'esperança / L'esperança de ser ell'. I el dolor de la bellesa també és veure com Enric Curtí (i la seva tropa) enlaira la tenora com a solista del conjunt, però la seva música no arriba arreu on ha d'arribar (tot i que quilòmetres n'han fet molts) perquè és catalana i no una big band americana. 

El cantautor solsoní va dir cap al final, cofoi de com havia anat tot (gens accidentat en comparació amb els 25 anys de trajectòria celebrats al mateix teatre en un dia de tempesta elèctrica): "Diuen que una cobla, perquè soni bé, ha de tenir una bona paret darrere" i va assenyalar la roca de Montjuïc, immensa i encesa de vermell com la teia de totes les cançons de Roger Mas. Endavant, doncs, les atxes i foc a l'obaga. Seguim.