Joia és un dels noms que en el darrer any ha emergit amb més força en el sotabosc barceloní. El seu estil barreja amb una soprenent fluidesa les sonoritats indie amb el shoegaze i el posthardcore i s'amara d'una nostàlgia i d'una sensibilitat lírica poc habitual en propostes rock underground. El seu nou disc, Les hores mortes (BCore Disc, 2026), és la seva gran carta de presentació amb onze cançons en què la vida i les emocions adquireixen una gran dimensió transcendental. Després d'un petita pausa de fer concerts, el treball es presentarà en directe el 12 de desembre a la sala Upload. En parlem amb el cantant i guitarrista Eloi Sellés i el bateria Joan Manel Pérez.



El grup neix l’any 2023 de la mà d'Eloi Sellés. Com s'acaben unint la resta de membres?
Eloi Sellés: Jo fa molts anys que toco amb diverses bandes i sempre anava fent cançons en paral·lel que no acabava de saber trobar en quin projecte proposar-les. I d'aquí va sortir la idea de crear Joia. L'únic membre original des del principi -a més de jo- era l'Uri Bragulat (baix) i mentre al principi s'hi van sumar el bateria Teddy Baker (Enemic Interior) i el guitarrista Guillem Jonqueras, que estava molt posat en la moguda punk. Amb ells vam gravar els dos primes senzills "Serenor" i "Ara que em sento lluny fot un fred que pela", però no vam arribar a fer cap concert. Com que tothom tenia altres projectes, aquella formació va durar poc i ràpidament s'hi va unir tant Nil Ortega a la guitarra, a qui coneixia perquè freqüentava els concerts de la meva antiga banda Nus. També el Joan Manel, a qui coneixia a través de la seva faceta d'il·lustrador i diversos amics en comú que sabien que buscava un bateria pel grup em van dir que li ho proposés i es va unir.

Quan noteu que es comença a crear un cert interès en la vostra proposta dins l''underground'?
E.S: Només en obrir l'Insgraram al principi, vam publicar el primer senzill i ja es va generar força expectativa. Vèiem que ens estava sent tot molt més fàcil que amb grups anteriors. Però quan vam treure sencer l'EP Joia (autoeditat, 2024), molta gent ens va esciure, especialment de l'escena, que no coneixíem personalment.

L’estil respira un rock alternatiu, amb pinzellades shoegaze. Però després hi ha certes veus cridades i alguns rifs que de sobte s’apropen a l’emo i al hardcore. Sentiu que la vostra música té un estil molt singular i únic?
E.S: Únic no et sabria dir, perquè tampoc hem inventat la sopa d'all, però ens defineix que venim d'estils i escenes diferents. En Joan Manel era molt fan del mètal i el crust punk; el Nil beu de l'indie més modern i jo, en canvi, vinc més del punk i del rock urbà. El punt en comú entre tots quatre segurament és el posthardcore de la dècada del 2010 de grups com Title Fight, Pavement, etc. Tot plegat fa que agafem una mica de tot, i ho portem al nostre terreny. Som incapaços de dir ben bé quin estil fem.

Sorprèn especialment que en cançons més properes al rock alternatiu apareguin  tornades en què es desdobla la veu neta amb una veu cridada pròpia del hardcore i post-hardcore. Com sorgeix la idea?
E.S: Ens agrada fer coses que siguin originals. Al final, copies de tothom perquè mai crees de zero, especialment ara que es publiquen tants discos i tantes cançons. Però quan fem les cançons intentem afegir coses interessants, ser curosos amb els detalls i fer una cosa amb què ens sentim idenfiticats i que creiem que sona a nosaltres. Tot i això tampoc ens trenquem moltíssim el cap a l'hora de compondre.
Joan Manel Pérez: Però som penya que assagem molt. Hi ha cançons que hem estat assajant i transformant durant tot un any. 
E.S: Moltes d'aquestes cançons les vam començar just quan trèiem l'EP A mig camí entre un fracàs i un altre (autoeditat, 2025).



Quines referències citaríeu a l'hora de fer el disc?
J.M.P: Fa un any i mig, quan l'Edu Bujalance ens estava produint un senzill, ens va preguntar a cadascun un parell de referències. Recordo que hi havia una llista superàmplia. 
E.S: Sí, això ho hem parlat molt amb el productor del disc, Vidal Soler, mentre el gravàvem. De poder agafar una idea de Drug Church, després una referència d'un grup de posthardcore anglès i després un rif de Rosendo.

La vostra música té un fort component nostàlgic?
E.S: Ens ho han dit molt i hi estem d'acord, tot i que no és una aposta clara i volguda. Reivindiquem certa part de la nostàlgia, però volem desmarcar-nos sobretot de la idea reaccionària de l'extrema dreta que romantitza passats millors que en realitat no han existit. A nivell personal, ens agrada tenir nostàlgia de fets passats que eren bonics, tot i que creiem que hi ha esperança en què demà hi hagi un món millor. Això és el que està en les nostre mans i depèn de les nostres accions.
J.M.P: La nostàlgia mal entesa pot ser un pal a la roda del progrés, tant com a societat, en el cas de la dreta reaccionària, com també personal. La nostàlgia és un motor que mou emocions que després es poden treballar amb cançons, amb els amics... En definitiva, pot ser un germen transformador.

És important que les cançons tinguin aquesta pàtina sensible?
J.M.P: Sí, és important mostrar-se sensible i vulnerable. Tampoc pretenem ser el grup més 'despert' del món, però als homes se'ns ha ensenyat a transitar molt des de la ràbia, com el punk que reivindica que no hi ha futur. A nosaltres ens encanta, però tenim molt clar que s'encaixa en un context i moment històric concret. En comptes de cantar que no hi ha futur, preferim cantar que costa de veure un bon futur però que encara hi ha alternativa i esperança.

"Tots els encares" exemplifica bé això?
E.S: Crec que és el tema que defineix millor tot el que comentàvem. La nostàlgia ens ha de servir per projectar una mirada cap a l'esperança. La tornada és un vers de l'escriptora Roser Vernet, que està inclòs en el llibre Lo mig del món (Club Editor, 2024). La idea de la cançó era emfatitzar que no età tot perdut, que cal agafar-se en aquest far que il·lumina quan les nits són fosques. Li vam demanar permís i ens va dir que podíem fer el que volguéssim amb qualsevol part del seu llibre.


En quins llocs s'inspiren les vostres lletres?
E.S: Escric molt sobre la naturalesa, els camins, els rius i les muntanyes. Jo soc de la Cerdanya i m'hi he criat. En la natura soc capaç de trobar-hi molta inspiració. Ara visc a Barcelona i el context urbà em desperta molt poc la creativitat. No sabem agafar una problemàtica i fer-ne una cançó protesta. Si ens demanessin, per exemple, que féssim un tema sobre la crisi de l'habitatge no sabria ni per on començar. En canvi, sé construir cançons a partir de successos i sentiments que he pogut viure.

La intensitat emocional de les cançons és perquè realment sou així en el dia a dia, s'amplifica a l'hora de fer cançons?
E.S: Jo soc així i és la meva intensitat. Tots en el grup vivim les coses molt intensament i ens agrada. 
J.M.P: Si sortissis un dia amb nosaltres, veuries que ens estem fent sempre petons. És com si haguéssim caigut a la marmita de la MDMA. A més, les cançons ens permeten col·lectivitzar el que ens passa, i això fa que les coses dolentes ho siguin menys i les bones ho siguin més. Hi ha gent que ens diu que l'hem ajudat a entendre el que li estava passant. I al final això és el que ens passa quan escoltem música nosaltres. Estàs allà tot moix i, de sobte, escoltes una cançó que et fa un clac i et surt una plorera que t'adones que has obert l'aixeta i has desfet l'embús emocional que tenies. Som una banda de quatre paios i intentem fer cançons des d'un punt de vista més tendre. 
 

A LA FOSCOR, BONA CARA

A “Riu avall” dieu que en aquesta foscor i en aquesta soledat absolutes “m’abraça la calma”. La foscor i la soledat també poden ser espais positius i bons per a l’individu, tal com prediquen per exemple les bandes de black metal?
J.M.P: A mi m'agrada molt la sonoritat del black metal, sobretot perquè és com fer un viatge per un bosc o una cova. Realment, et veus passejant en un bosc noruec en la foscor i la soledat. En canvi, l'univers no tant, perquè molts dels grups són feixistes.
E.S: M'agrada que parlis d'aquesta cançó, perquè molta gent m'ha dit que la troba tristíssima, però jo no la vaig escriure des de la tristesa. Personalment, jo també trobo en la foscor coses bastant maques. La vaig escriure d'una tirada en un lloc molt concret de la Vall de l'Ingla, a Bellver de Cerdanya. Estava anant en bici i trobar-me sol allà va fer fixar-me en un lloc en el qual no m'hi havia fixat mai, malgrat que hi havia passat milers de cops. De sobte, vaig veure que en aquella soledat em trobava tranquil·líssim i podia analitzar el que m'estava passant. Per mi és una cançó de deixar-se portar pel corrent del riu fins al mar i allà veure el que passa.

Sentiu que la foscor està massa connotada negativament?
E.S: Sí, i també la soledat. I crec que en tots dos conceptes s'hi poden trobar coses molt interessants i positives. Tot i això em sembla genial també que "Riu avall" pugui acompanyar a algú en un moment trist.

Per què?
E.S: A mi em genera una gran satisfacció quan algú em diu que aquella cançó li ha anat molt bé un moment determinat de la seva vida. I a mi m'agrada molt escoltar-ho perquè jo l'he escrit originalment des d'un lloc molt diferent, però si a cadascú li serveix des del seu context, doncs perfecte. M'agrada que hi hagi aquesta petita lliure interpretació en cada cançó, perquè vull que els temes tinguin durabilitat. És a dir, que es puguin escoltar d'aquí deu anys i tinguin valor.
 
“Són les tres” és la cançó d’un alcòholic o un borratxo a altes hores de la nit. És una autobiogràfica?
E.S: Una mica sí. La primera part de la cançó la vaig escriure mentre feia teràpia. El meu psicòleg em va dir unes quantes coses que em vaig apuntar i després vaig reconstruir per escriure'n la lletra i em va sortir la cançó. No és que jo sigui un borratxo, però tothom ha tingut alguna nit amb tendència a l'autodestrucció. Com a persona altament intensa, he tingut nits d'estar en un bar i veure com els meus amics han marxat, el carrer està fosquíssim, no et volen enlloc i has de tornar sol a casa. El vers 'estàs venent el meu cor' és una manera de dir que estic disposat a fer el que sigui per no haver d'anar a casa.

Diríeu que la cançó és autodestructiva?
E.S: No només. Conté aquesta reflexió sobre que la introspecció la pots trobar també en una barra d'un bar a les tres de la matinada quan no tens ni tabac ni un duro. M'agrada que tant lel tema, com tot el disc, sigui bastant introspectiu.

Fins a l'anterior EP havíeu treballat de forma autogestionada, però ara compteu amb el suport de BCore Disc en la part discogràfica i de Montebello en el management i el 'booking'?
E.S: Ha estat una cosa natural. Nosaltres mantenim molt tota la part autogestionada. De la part gràfica se n'encarrega el Joan Manel, la mescla del disc l'ha fet el Nil, els videoclips ho porto sobretot jo i, si compres una samarreta, l'enviament te'l farà l'Uri. Però va arribar un punt que vam veure que ens calia buscar gent que ens pogués donar un cop de mà i volgués participar en el projecte, perquè tots tenim les nostres feines i la càrrega de tasques del grup es tornava inassumible. El nostre grup de Whatsapp és una metralleta de missatges i el correu també ho és, fins al punt que hi havia dies que no podíem assajar per haver de gestionar qüestions logístiques. Primer, vam escriure a Montebello, qui ens van reconèixer que ja ens tenien al seu radar i després vam parlar amb BCore. És un segell mític de l'escena hardcore-punk i a mi personalmentem va fer molta il·lusió poder treballar amb ells.


Començareu a tocar en llocs i escenaris més grans?
J.M.P: Nosaltres tenim molt clar que no volem deixar de banda tot el circuit d'espais de militància de base i autogestionats dels Països Catalans. No té sentit anar a tocar a l'Apolo si després no fas xarxa amb la gent que tens més a prop. 
E.S: Volem créixer com a grup i poder arribar a llocs amb més públic, però sense perdre tot l'espai i xarxa que ens defineix.