Màrius Torres
El 2010 el poeta lleidatà Màrius Torres hauria complert cent anys si una tuberculosi no se l’hagués endut el 1942, confinat al sanatori de Puigdolena (a Sant Quirze Safaja) després de veure la guerra perduda i la família exiliada. Però tot i les circumstàncies, Torres és un poeta vitalista. Ho expressa molt bé en l’emblemàtic poema “La ciutat llunyana”, una peça que han cantat Meritxell Gené (a l’autoeditat Inesperadament, 2008) i Xavier Ribalta (a La ciutat llunyana, Picap, 2010). També Biel Majoral el recita al seu disc Cançons republicanes (Blau, 2008). Malgrat la gran qualitat de la seva obra, els seus poemes resten inèdits fins que el 1947 el seu amic Joan Sales fa, des de l’exili mexicà, una primera publicació de la seva obra titulada simplement Poesies. La primera relació de Torres amb la música ve del mateix poeta: poc abans de morir va iniciar classes d’harmonia amb la intenció de musicar els seus propis poemes. No hi va ser a temps. En canvi, sí que l’han cantat Lluís Llach, Espiral d’Embulls, Muhel, Jordi Oró, Carles Juste ‘lo Beethoven’, Túrnez & Sesé, Celdoni Fonoll, Miquel Àngel Tena, Xavier Monge Trio & Carme Canela, Paco Muñoz, Raphel Pherrer, Coses i La Fosca. A més, Miquel Àngel Tena va compartir un disc dedicat a Torres amb la soprano Maria dels Àngels Miró i la pianista i compositora Maria Rosa Ribas, la mateixa que el 2010 presenta Les ales al vent (Columna Música). També li han dedicat discos sencers Envers (Com la veu de l’aigua, Quadrant Records, 2010) i Xavier Ribalta (el ja citat La ciutat llunyana).
Autor de la biografia: Joaquim Vilarnau i Helena Morén Alegret
Fotos
Poemes
