Una petita captació de benevolència inicial: pretendre escriure una crònica total d’un festival és pretendre una mentida. L’experiència d’un festival com el Primavera és fragmentària per disseny. Cada recorregut personal pel festival generarà una història diferent, algunes més col·lectives, d’altres més solitàries, algunes més obscures, d’altres més mainstream. És una de les virtuts històriques del Primavera Sound. Hi comparteixen ecosistema propostes musicals molt distants entre elles, tant de gènere com de quantitat d’oients mensuals. Heus aquí, doncs, només les conclusions d’un d’aquests múltiples itineraris possibles.

Festa major. Entre la població autòctona barcelonina el Primavera Sound ja fa temps que ha esdevingut una mena de festa major no oficial. T’hi trobes gent que només veus un cop l’any. Hi ha també quelcom de mani de l’11 de setembre… Durant setmanes la gent en renega, “aquest any quina mandra”, però arriba el dia i hi ha cert neguit a la panxa per tornar-hi. 
 
Canvis. Aquesta vint-i-un-ena edició ha comportat canvis estructurals importants. Un d’important ha sigut la reducció de l’espai, que redistribueix escenaris i barres i perd els escenaris de Sant Adrià del Besòs, aka Nàrnia. Curiosament aquesta reducció és un dels canvis més positius. Fa que l’experiència general del festival sigui més compacta i evita els famosos èxodes llarguíssims i esgotadors. 

Més canvis. De l’experiment dels dos caps de setmana de l’any passat s’ha tornat a la  fórmula habitual d’una sola setmana. La percepció general és que la mitjana d’edat dels assistents al festival va augmentant i s’apropa als 40 anys. Moltes famílies joves, cabells blancs i samarretes de concerts de principis dels 2000. Segurament New Order, Depeche Mode, Blur i Bad Religion hi tenen a veure. 
 
I encara més canvis. De la massificació general de l’edició anterior a una mitja entrada. De 400 artistes a 256. Sensació que hi havia més públic català que d’altres vegades, com a mínim en proporció al total. Ha sigut sense dubte l’edició del decreixement, potser involuntari.

Moltes coses no canvien, com ara l’entorn del festival, que segueix sent la superilla de ciment del Fòrum, amb la seva flaire de clavaguera i dessalinitzadora, que amb els anys ha esdevingut estranyament familiar. Ens hi hem acostumat però com deia Sharon Van Etten el 2016, el Fòrum “ is the ugliest place where I have ever played”. 

Marques i més marques. Tampoc canvia el mil fulls de patrocinis, marques, paradetes, stands i accions de màrketing succeint-se entre la gent i els concerts… tot un festival corporatiu paral·lel al musical, que s’ha americanitzat completament. Per posar un exemple, a la rampa que portava als grans escenaris d’Estrella Damm i Santander, una consecució divertida de botigues: una marca de maquillatge, una de vapejadors que t’oferien fer una partida de beer pong, un stand per carregar el mòbil i un confessionari -sí, un confessionari- amb tot d’expats fent cua per… no vaig arribar a saber què hi passava.
 
Catalans sense urban. Pel que fa a artistes nacionals, més enllà de la Rosalia, líder i cap de cartell indiscutible del festival, la presència de grups catalans ha passat per bandes com Heather, Antònim, Cabiria o Desert i per artistes com Júlia Colom, Carlota Flâneur i Núria Graham. És curiós que cap dels artistes de l’urban català, en clara ascendència a casa nostra -Figa Flawas, The Tyets, 31 FAM, Julieta…- hi hagi participat.

Accidents. Es van viure alguns petits accidents tècnics. Com l’incendi del concert de Skrillex, el volum més aviat fluix del concert de la Rosalia o els problemes de so a Kelela. Però també alguns escenaris que van sonar millor que mai. La nota més alta del meu recorregut se l’enduen The War on Drugs i Fred Again... 
 
Heterogeni. Per què serveix el Primavera Sound? Serveix per pulular d’escenari en escenari a vegades per descobrir nous artistes?, o per corroborar descobriments fets durant l’any? Pot servir per retre homenatge a un projecte exitós o reviure música de la teva joventut. Cada relació amb cada concert comportarà una dinàmica diferent. Aquesta capacitat d’oferir tantes formules a la vegada és un dels trets diferencials del festival i aquest any ho ha subratllat de manera molt clara amb propostes que van del hardcore al j-pop, passant pel reggaeton a l’electrònica, el tecno, l’indie pop, la salsa i el metall. 

Resistència. Després del vintè aniversari, enguany era una oportunitat per comprovar la temperatura del festival… i veure com encarava la nova etapa després de la pandèmia i experiments com els de l’any passat. El titular és que el Primavera ha sabut resistir i recuperar la seva essència. Més enllà dels debats necessaris sobre els models de festival actuals i les repercussions en l’escena musical del país, la proposta de valor del Primavera Sound ha quedat clara. 

Humà. Després d’anys de creixement i internacionalització, en els que cada vegada s’esgotaven els abonaments més ràpid i tot avançava cap a una massificació general, hem viscut un moviment retroactiu. I aquesta frenada ha sigut positiva, potser no per a l’economia del festival, però segur que sí pels visitants, que han pogut tenir l’experiència del Primavera clàssic de fa una dècada.  La reducció d’espai, públic i oferta l’han convertit en una experiència més humana i agradable. Potser el camí és precisament aquest: recuperar la mida adequada i recordar quin és, any rere any, el teu públic fidel. Ara se’n va a provar sort a Madrid. Caldrà veure si el públic de la capital de l’estat espanyol entén el festival de la mateixa manera contradictòria i propera que el català. 

ALGUNS CONCERTS D'UN ITINERARI ENTRE MOLTS

Black Country, New Road. Una de les majors decepecions musicals d’enguany. Aquest grup de músics de conservatori britànics s’ha reinventat després de la marxa del seu guitarrista i cantant Isaac Wood per problemes de salut mental. Els va tocar defensar la seva proposta de pop matemàtic i intel·lectual en un dels escenaris més grans del festival i no van poder sostenir-lo. Moltes idees disperses sense direcció, a vegades bjorquejant, a vegades angelolsenjant, però sempre quedant-se una mica en terra de ningú. L’aire s’enduia la força de cançons com "Up Song" o "Across the Pond Friend". Fan allò d’Els Amics de les Arts de cantar tots però, en aquest cas, al final això evita que recuperin el so propi perdut amb la marxa d’isaac. Com anècdota aleatòria, van acabar el concert posant l’himne del Barça. Tres dones a l'escenari.
 
Built to Spill. Concert de nostàlgics. Públic força gran i tranquil. Samarretes de l’ATP del 2012 i de gires de grups ianquis del 1998. Calbs. És la música dels meus amics que ja són pares sense els meus amics que ja són pares. El punt àlgid de punys alçats va ser l’himne "Goin’ Against Your Mind" amb què van anar tancant el concert, curtet i al peu. Dues dones a l’escenari.

Sudan Archives. La intensitat de la mirada de la nord-americana Brittney Denise Parks omple l’escenari mentre balla, canta i toca el violí que duu enganxat al coll. És una festa. El pop d’avantguarda es transforma ara en hip-hop, ara en un hit electrònic, ara en un viatge funky. Aquesta dona afroamericana domina a la perfecció la tècnica i l’energia de l’escena, i es mou entre la profunditat i l’humor més burro amb molta rapidesa. A vegades la seva interacció amb el públic tenia un punt que recordava estranyament al Teatre de Guerrilla. Una dona a l’escenari.

Turnstile. Aquesta banda de hardcore punk de Baltimore té una energia molt positiva i porta el hardcore a territoris amb grooves que a vegades venen del trap i del funky. És com una remescla de molts sons amb l’aire hardcore de tota la vida. Els seus membres semblen els personatges que pots escollir per jugar al Tony Hawk. Una festa de pogos alegres, amb el públic portant en braços i fent surfejar un noi en cadira de rodes. Una dona a l’escenari.
 
Perfume. Si algun despistat arribava a l’escenari on tocava Perfume i no sabia d’on baixaven, quedaria força desorientat per trobar el show de coreografies i playback del trio japonès en un festival com el Primavera Sound. Coreografies, llums i cançons que venen del J-pop però en anglès, tot coordinat en un estrictíssim control, amb les lletres de les cançons reproduint-se a la pantalla del darrere i les tres cantants somrient en tot moment. Perfume és un producte que no amaga que és un producte. Amb alguns sons que les fan properes a les orelles catalanes, afegint-hi alguns elements de l’EDM, el techno i el dance que aquí han gaudit de tanta tradició. Tres dones a l’escenari.

Fred Again... Una sessió meravellosa, empàtica i delicada del rei de l’electrònica suau de l’era del covid. No hauria de ser cap notícia, però interessant que els cartells que l’artista va preparar per explicar la història d’algunes cançons fossin en anglès i català. Sense dubte el millor directe del festival… tot i defensar un dels escenaris gegants, es podia notar la connexió constant entre en Frederick i el públic. Cap dona a l’escenari.
 
The War on Drugs. El millor so del festival i un concert excepcional del seu indie rock guitarrero, de cançons llargues i lentes que es van modulant. La veu de Kurt Vile retronava meravellosament i recordava el timbre del barceloní d’adopció Bruce Springsteen. En Kurt, que feia pinta de no haver-se dutxat en dies, va dir tot cofoi que el Primavera Sound era el seu festival preferit. Cap dona a l’escenari.

Caroline Polacheck. Farem veure que no ens n’adonem que Polacheck associa Barcelona al flamenc i que la cançó que va dedicar a la ciutat, "Sunset", és un himne de guitarreta una mica ridícula (com diu l’amic Àlex Fillat, una mica banda sonora de Vicky Cristina Barcelona). Polacheck coneix bé el festival (també va dir que el considerava el seu preferit) i va defensar amb molta sintonia el seu últim treball, Desire, I Want To Turn Into You (Perpetual Novice, 2023, millor disc de l’any segons Pitchfork. Tres dones a l’escenari.

Kelela. Malgrat els problemes tècnics inicials, que li van esgarrapar força minuts de concert i la van mosquejar, Kelela va poder oferir un espectacle de colors i r&b electrònic suau i progressiu. Va agraïr molt al públic que hagués sostingut el concert i no hagués marxat a l’èxode Rosalienc. Una dona a l’escenari.

Calvin Harris. Una mica la festa discotequera del 2008 amb aquelles ulleres que portaven persianes. El Tomorrowland més hortera. Una mica estrany que la seva proposta musical sigui recuperar hits de discoteca de fa deu anys. Potser no he entès alguna cosa. Cap dona a l’escenari.

Rosalia. És igual que sonés fluix, és igual que ja hagis vist l’espectacle abans, la presència de Rosalia -i també la feinada que hi ha al darrere del seu espectacle- superen totes les dificultats i aconsegueix connectar i emocionar. Veure-la emocionar-se emociona. Explica al públic perquè és tan especial per ella poder ser cap de cartell d’un festival com el Primavera i, en un país on es castiga força l’ambició, tothom comparteix la seva exitació.