Quan en aquest país les guitarres encara funcionaven amb carburo, el nostre Thomas Edison va ser Emili Baleriola. Esclar que hi havia hagut il·lustres precedents com el seu mestre Manolo Bolao, o coetanis immediats com el mai prou venerat –i encara actiu– Toti Soler, que havien desafiat el curs natural de les coses i s’havien endollat al corrent. Però Baleriola ho va fer, per generació i formació, sumant al jazz i al blues la seva militància a la cultura del rock. Això el va convertir en el guitarrista més jazzero entre els rockers i el més rocker entre els practicants del jazz. De Charlie Christian a Eric Burdon, passant per Keith Richards i Robert Johnson. 

D’aquell primer Crac amb Carles Benavent, quan només tenien setze anys, fins a Màquina! en el circuit progressiu i l’Orquestra Plateria a les festes populars. Baleriola va esdevenir el guitarrista de guàrdia que podia salvar la papereta a qualsevol formació o proposta a l’entorn d’aquell ‘zelestial’ so laietà que enguany compleix mig segle. La seva presència a qualsevol sarau sempre era garantia de primera qualitat, solvència contrastada. Ofici, modèstia, humilitat i elegància. Potser per això, perquè sempre va prioritzar la música per davant del més mínim afany de glòria, els noticiaris i els cridaners mediàtics difícilment aixecaran acta de la seva pèrdua i del que va significar la seva aportació a la modernització d’aquest fotut país.

Com aquella primera línia ferroviària Barcelona-Mataró o el submarí de Monturiol, Emili Baleriola representava el progrés i la revolució allà on s’invoqués la seva presència. Ja fos amb Música Urbana o Pernil Latino, amb el galàctic Sisa o amb la 'bèstia’ Oriol Tramvia, amb el Poltrona del Circ Cric o amb aquell providencial trident amb Max Sunyer i Amadeu Casas que vaig tenir el privilegi de presentar en el mític Jamboree. I al seu llegat com a guitarrista, sempre aprenent de mestres absoluts com Hall, Pass i Scofield, cal afegir la seva aportació com a productor amb clients insignes com el mateix Tete Montoliu.

Ja podien passar els anys i canviar les modes, però ell es va mantenir sempre fidel a si mateix, inalterable, conscient que això es tractava d’una carrera de fons on el que importava era el trajecte i no l’arribada a cap destí en particular. I així deu seguir ara, viatjant pels acords d’una guitarra que sempre seguirà viva a la nostra memòria, fins i tot en la d’aquells que no han estat conscients de la seva existència