La darrera jornada d'aquesta novena edició del Vida Festival la van obrir les Valèries. Les primeres notes de la tarda les va posar la sabadellenca Valèria Saurí 'Ven'nus', a la cabana de Jaggermusic, presentant-hi el seu segon treball, Bocaterrosa (Halley Records, 2023), que demostra la clara evolució que la jove artista ha fet en aquests darrers dos anys, des de l'iniciàtic El naixement (Halley Supernova, 2021). També hi va tocar, a l'escenari del costat, El Vaixell Mediterrani (per on han passat potser les propostes més emocionals i intimistes del festival), la jove i viral cantant canària Valèria Castro.
 
El sol encara queia amb força quan en un dels escenaris principals, La Masia, començava l'actuació d'una altra gran artista catalana, la cada vegada més reputada i exitosa cantant de Santa Coloma de Gramenet, Queralt Lahoz. Hi va interpretar "María la molinera", "El tiroteo" -que va tancar amb un fragment de la popular copla "Ojos verdes"-, "Con miedo a ti" amb certa deriva techno, o "De la cueva a los olivos", amb què va connectar amb les primeres files, que ballaven i cridaven des de baix embadalides (i també amb Castro, que s'havia apropat a veure el show de Lahoz, just acabat el seu propi). Amb espectacles com el que va oferir ahir, la cantant de Santa Coloma de Gramenet es confirma com una de les pioneres d'una relativament nova i interessantíssima tendència que trenca i reinventa el concepte de la cantant pop.

Per a qui no l'hagi sentit mai (especialment, en directe), cal establir des d'un inici que Lahoz canta bé, molt bé: cadascuna de les seves paraules transmeten emoció al públic, i la seva forma de cantar traspua tècnica de la diversitat d'estils que ha cultivat i estudiat (sobretot, de flamenc i jazz, que donen d'un color especial tots els seus melismes). Podria ser cantant d'auditoris, i també ho és, però els seus directes prenen el bo i millor de cada casa, i s'enlairen amb balls i presència escènica més pròpia de dives del pop. Queralt Lahoz no és l'única dona, i tampoc la primera, però sí que és un exemple paradigmàtic d'aquest reinventat rol d'artista total femenina que canta estupendament tot allò que ella mateixa compon, s'empodera, trenca amb l'establert (ja sigui superant conceptes encorsetats d'estil, o nocions antiquades i patriarcals) balla i ho peta. I ho va petar especialment amb "Con poco", celebrada efusivament per tot el públic, la reggaetonera "En otro lugar" -que va sorprendre combinant amb un fragment de "Fanática de lo sensual'" de Plan B-, l'himne feminista i empoderador "No me salves", o el gran hit final "Me gusta". Com a anècdota representativa del tarannà de Lahoz, quan el públic -tot i patir el sol i la calor al clatell- no encara saciat va demanar-li una cançó més, va disculpar-se explicant amb gestos que no tenia temps per a bisos -ja se sap que els horaris dels festivals, amb canvis constants d'escenari, solen anar mil·limetrats-, i llançant petons als seus seguidors.
 
En aquell moment, a l'altra punta del recinte, a la Cova by Eastpak, acabava també el concert d'Ernest Crusats (La iaia), presentant-hi el seu darrer treball en solitari -La font gelada (Fina Estampa, 2022), i a l'escenari boscós d'El Vaixell Mediterrani, començava el de Tim Bernarda.
 

Ja a les 20:35h, tenia lloc un dels concerts principals de la jornada, a l'escenari Estrella Damm: el de l'uruguaià Jorge Drexler. Però que la seva llarga trajectòria o els cabells blancs que a poc a poc cobreixen el seu cap i li emmarquen el rostre no us enganyin, Drexler va demostrar ahir la seva capacitat de reactualització i connexió amb un públic intergeneracional, mentre cantava alhora alguns dels grans èxits de tota una vida fent música. El seu concert va començar amb una de les seves cançons recents més conegudes especialment entre el públic jove, que no era altra que la col·laboració amb C.Tangana "Nominao", i que va ser com una alarma que en sentir-se als voltants, va fer córrer el públic a l'escenari principal. Aleshores, un directe vibrant -amb un set excepcionalment paritari- que va anar repartint hits a tort i a dret, acollits amb tota mena de celebracions entre el públic: "Transporte", "Cinturón blanco", "Todo se transforma","¡Oh, Algoritmo!", "Guitarra y vos", "Tocarte" (publicada amb la col·laboració de C. Tangana) o "Silencio". Cap al final del seu gran show, certa deriva electrònica va planejar per sobre de les àmpliament corejades "El plan maestro" (publicada amb Rubén Blades), "Movimiento" o "Sea".

La Plazuela, aixecant passions i omplint tot l'espai que rodejava l'escenari La Cabana Jaggermusic, va precedir el proper i potent bolo que va oferir la banda de pop-rock indie Hologramma a la Cova by Eastpack, mentre a l'escenari principal Spiritualized desfermava la seva bogeria d'electrònica reposada i hipnòtica, acompanyada d'unes imatges projectades no aptes per a epilèptics. Poc més tard, en el mateix escenari, començaria un dels grans caps de cartell de la nit: The Libertines, amb un show que demostrava professió i experiència dalt l'escenari -per l'actitud i pels solos que hi van deixar anar- i que va connectar amb tots els fans que s'hi havien congregat i que corejaven temes com "Heart of Matter", "Can't Stand Me Now" o, és clar, el gran èxit final, "Don't Look Back Into the Sun". Absolutament res a retreure-li al directe espectacular que ens va brindar la banda de Pete Doherty.
 

El tancament de la darrera nit del Vida Festival va quedar aleshores en mans dels DJ: Jungle (DJ Set) a La Masia, l'analògic Fonki Chef a El Vaixell Mediterràniament, o el trio Cool Nenas a La Cabana de Jäggermusic, on hores abans havia tocat, de fet, una d'elles: Dani amb un directe convincent, de melodies enganxoses i ballables.

Després d'un inici accidentat per la pluja, el Vida va poder tancar amb èxit aquesta edició, que consolida els valors de qualitat per sobre de quantitat que el festival vilanoví predica des de fa anys, i que precedeix el que serà el seu desè aniversari, l'any vinent, i que ben segur que ens portarà grans sorpreses i que esperem que afermi tot el que el Vida ja ha aconseguit en aquesta dècada.