I un dia s'acaba el festival (a)phònica 2023. Després de dues jornades de concerts, amb artistes com Rodrigo Cuevas, Maestro Espada, Pau Vallvé i La Ludwig Band, el festival banyolí va cloure ahir la seva 19a edició. La darrera nota la va posar Mazoni, a l'escenari La Muralla. Abans, però, també es va poder sentir en diversos indrets de la ciutat artistes com Quico Pi de la Serra o el duet Mireia Vives i Borja Penalba, que hi van acomiadar el seu projecte conjunt.


UN QUICO PI DE LA SERRA SEMPRE COMBATIU
La primera lliçó que s'aprèn quan s'escolta Pi de la Serra és que la música no entén de fronteres ni d'edats ni d'orígens. Amb la mateixa actitud dels seus inicis, als anys seixanta, l'octogenari Pi de la Serra va començar el seu recital al claustre del monestir de Sant Esteves Acompanyat de l'harmònica de Joan Paus Cumellas, va etzibar com escopint: 'Sento el vent i em porta la pudor de la meva ciutat i els sorolls se'm fan dies; veig el mar cada dia més lluny; escric sense parar milions de "tonteries"...' de la cançó "Sento el vent". I és així, Pi de la Serra no s'està per tonteries ni ara ni mai.

L'insubornable cantautor barceloní va interpretar dos blues: un de Big Bill Broonzy, "Hey hey baby", assenyalant que "el blues és música popular del planeta, assequible per tothom". L'altre va ser "Me and My Chauffeur" de la blueswoman Lizzie Douglas, coneguda com a Memphis Minnie, "multiinstrumentista dotada per a la música, del centre oest dels EUA, el rural, pagès", va especificar l'expert Pi de la Serra. 
 

Pi de la Serra i Joan Pau Cumellas Foto: Marc Sirisi - RV Films / Festival (a)phònica

Del repertori propi, va cantar "La meva estrella", "Sé", la viatjada "La cultura", "Igual que ahir". També hi va interpretar la sensual i bonica "Suau" i "Escola de Ribera", d'Ovidi Montllor. Totes, cançons fora del temps, fites atemporals com ho és també "El burro i l'àliga reial", que encara canta amb ràbia i molta força contra aquells tres tipus de policies que veia als seus concerts sota censura: els uniformats del fons, els de la secreta de primera fila llegint el diari i els de la policia política que el visitaven al camerino.

I és que precisament en aquells temps, Pi de la Serra es va dedicar a fer jocs de paraules per superar la censura amb intel·ligència, com n'és exemple la "Cançó en 'i'" i el seu canviant 'La policia està al servei dels ciutadans'. Més directe és a "Apa noi", que va compondre per incentivar a anar a manifestacions. Del seu 24è disc, Cançons de combat (Temps Record, 2020), va recuperar també "Mediocritat", que diu 'La llibertat no es dona, que s'obté/ De veritat s'ha de tornar al carrer'.

EMOCIONS DESFERMADES EN EL COMIAT DE MIREIA VIVES I BORJA PENALBA
L'emoció en estat pur va arribar amb l'últim concert que veurem del duet valencià Mireia Vives i Borja Penalba, que va triar Banyoles per dir l'adeu definitiu. I ho van fer cantant "La força de ser dos", recordant 10 anys tocant plegats, "'sense cap pretensió quan vam començar" -com va dir Penalba-, i els centenars de concerts i els tres discos que han fet: Cançons de fer camí (Bureo Músiques, 2019) i Línies en el cel elèctric (Mésdemil, 2017) i L'amor fora de mapa (Mésdemil, 2016).

Un sofà i un bar van ser la senzilla escenografia escollida per confessar intimitats de la parella artística. Al llarg del recital, allí van plorar intermitentment i es van dedicar paraules boniques, l'un a l'altra, com quan Borja va dir que, des del primer moment -quan va demanar-li de tocar junts a concerts de falles a Burjassot-, admira de Mireia "la veu i la presència"-. Però amb tot plegat no van oblidar el seu tarannà més reivindicatiu i és que, com va recordar Vives, al País Valencià "venim de la vella resistència i hi tornem". i 
 
I ukulele en mà, Vives va cantar "Dona peix" i "Petits esquinços", entre aplaudiments del públic, mentre les emocions s'accelaraven amb el record d'una vida compartida i la visió d'on ha arribat tot el que ells -i el públic- havien somiat. I, tanmateix, hi ha moments perquè emergeixi la ràbia, com li surt a Penalba en el "Postcoitum tristesse" del bar estant, mentre la dolçor del somriure i de la veu de Mireia fa de contrapunt perfecte. El moment per destensar i riure va venir amb memòries de les hores de carretera i rock'n'roll i... molt karaoke, i van fer un mix de cançons, de Mecano a Llach, fent que el "País petit" es veiés igual de petit, però amb menys plorera i més somriure en la revolta.

Borja Penalba i Mireia Vives Foto: Marc Sirisi - RV Films / Festival (a)phònica

I "Contemplar Roma" amb l'amor en runes, 'entre la pols i la gebrada', 'que avui la Rambla sembla més trista, potser més buida, no em facis cas, però ho sento així, seria bonic: poder immolar-nos'. I "Palestina, entre la pell i la ràbia" amb un país en runes, empeltant la cançó sobre la 'massacre televisiva' i aquest no tenir paisatge on agafar-se amb el "Txoria Txori" de Mikel Laboa on el paisatge brilla.

David Fernàndez no podia no venir a la festa de comiat, i els va dedicar unes breus paraules, al públic, recordant que "poble que canta mai no mor", i que "qui canta els seus mals espanta", i alhora reivindicant "una barqueta on hi estiguin Borja, Mire, la Teresa i l'acordió de Laura Aymerich". I d'aquesta manera van donar pas a una col·lectiva "Homenatge a Teresa" d'Ovidi Montllor, on Vives es va trencar un cop més i va demanar ajuda al públic perquè cantés amb ella.

El final, però, va acabar ben amunt, amb Vives cantant a la seva parella sentimental "Un amor", i després recordant com ha pogut 'descriure casa' en les cançons que ha fet amb Borja. I es van abraçar llargament, gaudint del moment a escena. I aleshores músics i platea van esdevenir una gran família quan la cantant va baixar per cantar entre la gent "Cançó de fer camí", els versos que van musicar de Maria-Mercè Marçal i que van fer que el públic, per darrera vegada, es posés dempeus. 


20 ANYS DE MAZONI EN UNA NIT
Després del comiat de Mireia Vives i Borja Penalba tocava també dir adeu a l'(a)phònica, tot i que d'una manera menys permanent, amb un concert de Mazoni a l'escenari La Muralla. L'esplanada banyolina estava plena a vessar de gent per veure el cantant, guitarrista i compositor celebrar un concert de la gira de celebració dels seus vint anys als escenaris. El bisbalenc va cantar de bon inici 'Totes les històries que has viscut s'han perdut en l'espai-temps' ("Per primer cop") i ell ja en sap prou de finals i de recomençaments, com el que ara emprén també amb dos nous músics acompanyants, Natán Arbó (baix) i Adrià Bravo (teclat).

Amb el posat d'un Avicii o un David Guetta, Bravo es va aliar amb el bandautor rocker per trobar entre cançó i cançó els sorollets adequats per fer entrar el personal en les noves coordenades espai-temps. I en el repàs del repertori del vintè aniversari de Mazoni tant hi va caber "Se'm moren les plantes" -del seu segon disc Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007)- com "No ho puc fer per tu" -del seu últim disc Ludwig (BankRobber - Seed Music, 2021)- amb la fabulosa sentència 'sempre falta gent a la cua de fer/ sempre sobra gent a la cua de queixar-se', que ajuda a superar psicodrames.
 
Seguint també la voluntat popular -recollida a través d'un formulari que es podia trobar al web del festival-, Mazoni hi va recuperar cançons de totes les èpoques: "El riu"; la "Natura morta" feta de crustacis de goma; "La puta vida" ben corejada; una "Apocalipsi Now" menys rockera i més tecno; o la cinematogràfica "Caputxeta" Cristina, que es va allunyar el punt just de la versió publicada en el disc Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009). La rampada de sortida el trio la va emprendre amb "A.I.L.O.D.I.U." on l'amor es fa odi. 

Aleshores, Jaume Pla Mazoni va quedar-se sol a l'escenari per encarar dues cançons en solitari del disc Carn, os i tot inclòs (BankRobber, 2017), amb la guitarra elèctrica enfundada i a punt per "trepitjar la zona zero" i cantar "Part d'un tot" (aquella que va cantar amb Judit Neddermann en el disc i versava 'La pols que s'ha ordenat en mi va arribar de molt lluny i serà part de planetes que encara no han nascut'). I feia poc que havien nascut tots els vailets que van sortir d'un cor banyolí per cantar junts "Pedres" amb una interpretació antològica i eterna. I encara del mateix disc Carn, os i tot inclòs, "Vindré com una plaga".
 

En la recta final, Mazoni va cantar -fent cas a la votació dels seus seguidors- "Un petó per cada cicatriu", en què la sincronització de batecs no era tan orgànica com l'original, i el format tecno ens transmutava l'efecte balsàmic. I llavors va aparèixer una altra fornada de joves cantaires -en aquest cas, alumnes de 3r de batxillerat artístic- per cantar "Cauen les fulles" que potser necessitaria més rebel·lia, com la que genera el missatge i la ballaruca de la dylaniana "La granja de la Paula". I com a traca final "La promesa", "Eufòria", "El dubte", "No tinc temps" i "Ei, que surt el sol".

D'aquesta manera, Mazoni va celebrar tota una trajectòria irreprotxable dalt dels escenaris i l'(a)phònica va tancar una nova edició, que precidirà la commemoració dels seus propis 20 anys l'any vinent.