Per a una cosa que estem fent amb Mishima, vaig tenir l’ocasió d’entrevistar el físic i biòleg Ricard Solé, investigador a l’ICREA, de la Universitat Pompeu Fabra, i director del laboratori de Sistemes Complexos. Havia llegit el seu llibre Xarxes complexes. Del genoma a internet (Empúries, 2009), una introducció molt entretinguda i interessant a la disciplina, que aprofito per recomanar-vos. Solé va comissariar la magnífica exposició Cervells, al CCCB, l’estiu del 2022. 

La peça de la mostra que em va impressionar més, i que encara avui em fa rodar el cap, molts mesos després, era una simple teranyina. Aviam, simple no. Era una teranyina prou gran, molt elaborada i, a més a més, lluïa espectacular, de tan ben il·luminada com estava, dins una vitrina. Dic simple perquè no és la primera ni l’última teranyina que he vist en la meva vida. Però sí que és la primera vegada que me la feien veure com el que realment és, per a l’aranya que l’ha teixit. És a dir, com una ment estesa. La teranyina, per la seva manera de vibrar, informa l’aranya d’una brisa, de la pluja o de la captura d’una presa més o menys voluminosa. És un desplegament estratègic dels seus sentits, més enllà del que pot abastar. És una externalització de les funcions del cos i del cap que l’aranya projecta al món, per tal de poder-lo llegir millor, entendre’l, treure’n partit i protegir-se. 

El que entenies a l’exposició és que la teranyina és com una pròtesi del cervell de l’aranya, si fa no fa, com ho són els mòbils, avui dia, per a tots nosaltres. L’altre dia, per exemple, en una ràdio em van avançar que em preguntarien sobre un concert de l’últim estiu. Com que em van deixar una estona, abans de parlar-ne, vaig poder consultar el mòbil i així revisar el xat de Mishima a Whatsapp, on vaig trobar fotos i comentaris que ens havíem estat enviant al llarg d’aquell dia. Gràcies a això, quan vaig haver de parlar del concert a l’entrevista, ja el recordava perfectament. El mòbil funciona com una ment estesa per tots nosaltres. Però tornem a la teranyina…

Perquè, abans que el mòbil, potser l’equivalent humà més pròxim a les teranyines poden ser les xarxes de pesca que llancen els pescadors al mar. I per què no? També les xarxes metàl·liques que es fan servir de tanques, a les fronteres o en propietats privades, per impedir-nos-hi el pas. Una teranyina captura i alerta de perills. És una extensió de la capacitat de les aranyes d’interactuar amb el medi. ¿I no són també les cançons, llavors penso jo, almenys per a qui les fem, extensions de la nostra capacitat d’interactuar amb el medi?

¿En quin sentit no podria ser també una teranyina, una cançó? Finalment, també és una cosa que et surt de dins, una part de tu que projectes enfora, cap al món, amb una estructura tan fràgil i passatgera, fins i tot de vegades tan enganxosa, com una teranyina, que et permet capturar aquestes estranyes preses que no són més que les teves ànimes bessones, oients amb qui comparteixes estats d’ànim. Les desplegues als concerts, i s’hi enganxen o no, a base de sospirs, balls i picar de mans, o amb indiferència, i les reculls en acabat, fins al pròxim concert.