La cantant i multiinstrumentista barcelonina Joana Gumí ha mamat la música a casa i el folk al C.A.T. des de ben petita. Després de trobar-se en una jam amb el banjista nord-americà Ned Somerville va néixer Bum Ditty, un projecte que abraça una fusió country i folk Old Time en català i que l’any passat va guanyar el XV Concurs Sons. Ara, acaben de presentar el nou disc De l'1 al 10 molt xulo (autoeditat, 2023).



El primer avançament del disc va ser “Carles Porta”, que ja era una de les cançons més emblemàtiques dels concerts. Per què heu dedicat una cançó al periodista de Crims?
La cançó ja té uns anys. De fet, és una de les quatre que vaig presentar en el projecte de graduació al Conservatori del Liceu, que consistia a crear un repertori que combinés la música old time amb gèneres més moderns. Pel que fa al tema de la lletra, sempre he estat enganxada a les sèries de true crime. La cançó és una oda a Carles Porta que relata una afició que ha marcat la meva infància, la meva adolescència i el meu present. Recordo que quan era petita i seguia Crims, aquesta sèrie no passava ni molt menys pel boom que viu ara. Ara en Carles Porta és molt més famós!

En el clip simuleu un capítol de Crims. Amb tota seguretat deu ser la realització audiovisual més ambiciosa que heu fet fins ara, i el resultat és molt simpàtic. Ja teníeu clar des del principi que el clip havia de ser d’aquesta cançó?
El disc tindrà moltes cançons amb prou entitat per fer-ne un videoclip, però aquesta era segurament la més clara, perquè parla d’un tema molt concret, i la via més fàcil era imitar un capítol de Crims. Els altres temes de l’àlbum parlen de qüestions més abstractes, com ara ‘em fa mal un dit del peu’, que costaria més de traduir en imatges.


A la cançó hi apareix també un tall de veu del mateix Carles Porta fent la seva presentació característica. Sabeu si ha sentit la cançó?
No ho sabem, encara. Des de Segell Microscopi van contactar amb els seus representants fa dos o tres mesos, quan vam començar a rodar el clip i estàvem preparant la portada, per veure si podíem fer servir la seva imatge. Al final no l’hem poguda fer servir, però en qualsevol cas els seus representants segur que es van escoltar la cançó...

En aquest tema hi ha ben present el so característic de Bum Ditty, però també hi té un paper destacat Dani López, fent un solo molt especial amb els teclats Wurlitzer.
A la gravació som vuit. A més del quintet –Ned Somerville (banjo), Jon Carranza (baix elèctric), Pau Gurpegui (bateria), Sebastià Gris (guitarra) i jo mateixa (veu i violí)–, als cors també hi ha Clàudia Diaz, que al principi feia de segon violí al grup, i Biel Jarque amb el piano. I al final, quan ja ho teníem gravat tot i repassàvem els últims detalls, vam aprofitar que érem a l’estudi de Dani López, a Batet de la Serra, perquè ell hi posés un tros de solo, que a més té una petita sorpresa, perquè mig amagada hi ha la melodia de “No és veritat”, una composició seva realitzada per a l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, que ell dirigeix i on jo toco el violí.


Abans de “Carles Porta” ja vau presentar un altre clip, “Tros de fusta”, amb una realització molt més senzilla i pensada per transmetre com sou en directe. També serà al disc?
Sí, també hi serà. De “Tros de fusta” en vam fer un clip abans del concert al Tradicionàrius, el 9 de març passat, a la primera actuació com a guanyadors del Concurs Sons. És un vídeo en directe, s’hi pot veure el reflex del que fem a l’escenari, i especialment un dels nostres vessants principals, el ball folk. Al vídeo, en Ned explica els passos de la contradansa perquè tothom pugui ballar.

Com heu triat les cançons que han entrat al disc?
Només han entrat tretze temes, però en tenim una vintena que hi podrien haver entrat perfectament Les que no han entrat finalment les deixarem per al directe. Per exemple, “La cançó de les gallines” –adaptació lliure al català de la melodia de banjo i violí tradicional dels Apalatxes “Cluck Old Hen”, amb la qual vam triomfar a la final del Concurs Sons–, però l'hem deixat per als concerts perquè allà té molta força.

D'on ve el títol del disc?
Fa referència a una frase que sempre diu un amic meu. Quan li pregunten com ha anat qualsevol cosa, etziba: “De l’u al deu, molt xulo”. I al final, aquest ha estat el nom del disc.

La Ruta 66

La història diu que Bum Ditty va néixer el 23 de desembre de 2017 al bar Ruta 66 de Sant Andreu de Palomar. Aleshores éreu només un duo de banjo i violí i ara sou un quintet.
Sí, l’origen de tot va ser la trobada amb en Ned, i després vam fer un pas més quan vaig orientar cap aquí el projecte final al Conservatori del Liceu. Diria que Bum Ditty és més un projecte que un grup. Hem estat cinc anys i mig fent jams de bluegrass, conreant old time music, que no se sol escoltar gaire a Catalunya... Més que anar fent concerts, hem fet moltes improvisacions, com cada dijous a la Floresta, i també tallers de dansa. D’entrada som en Ned i jo, però després hi ha anat passant més gent, és un projecte molt modelable. Ara, per exemple, hem actuat a l’illa de San Simón, a Galícia, i hi hem anat en format de trio amb Ned Somerville, Sebastià Gris i jo.

Als concerts també transmeteu aquesta energia típica de les jams i especialment de la música tradicional dels Apalatxes, i a més aneu intercanviant instruments.
Sí, en aquest sentit ens va passar una cosa molt guai, i és que quan ens vam conèixer amb en Ned, ell es va comprar un violí i jo vaig agafar el banjo. I des del principi hem tocat en aquest format, perquè al món de l’old time ja és típic que un mateix músic toqui aquests dos instruments. I en general a la música tradicional també, per descomptat. Per exemple, hi ha flabiolaires que toquen altres vents...


I tu això ho has viscut des de petita, tot i que el teu entorn familiar ha anat per camins musicals més pautats?
Sí, jo soc l’ovella folk de la família. Els meus pares i tiets venen de la música clàssica. Però a mi ja m’ho van veure des de petita, que aniria per aquí. Vaig començar amb el violí als 5 anys i als 8 ja era als tallers del C.A.T., on he fet violí, acordió diatònic, pandereta gallega... He tingut mestres magnífics com l’Anaís Falcó, que no només m’han ensenyat sinó que m’han convidat a buscar i aprendre noves músiques. Sempre m’ha agradat molt descobrir obres i estils diversos. Recordo que quan era petita em posava a fer bicicleta estàtica mentre mirava els Simpson amb la tele silenciada, i com que tenia les mans alliberades, em posava discos que m’interessaven per anar-hi tocant el violí a sobre. Em posava de tot, música gallega, bluegrass...

Abans mencionaves la influència dels teus pares, els clarinetistes Queralt Roca i Albert Gumí. Van tocar amb tu al grup Les Violiles, on també hi havia la violinista Aina Moliner i el teu germà Blai Gumí tocant el contrabaix, i ara mateix ell és tot un talent de la clàssica europea.
Sí, va entrar com a solista de l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Baviera amb 22 anys, i és el més jove de la història a aconseguir-ho. Però fent folk amb Les Violiles estava com el peix a l’aigua, eh?
 
Per cert, el guitarrista Sebastià Gris també és molt versàtil, perquè destaca interpretant tota mena d’estils.
De fet, ens passa a tots els del grup. En Sebastià el vaig conèixer al Conservatori, i els altres han estudiat jazz a l’Esmuc. En Pau el vaig conèixer tocant en un grup de country i en Jon se n’anirà ara a Basilea a estudiar música. Per mi és el millor baixista de tots, un crack.

Abans mencionaves Anaís Falcó. De fet, Les Violiles vau néixer a la Violinada d’Argelaguer, que ella va impulsar.
Sí, vam debutar a l’escenari del Casal i vam tocar algunes cançons que havíem après al C.A.T. amb l’Aina. Ens van acompanyar el meu germà i el meu pare. Així van néixer Les Violiles.

Amb Les Violiles vas actuar a la final del Concurs Sons el 2013. Hi vas tornar a ser el 2021 amb La Troupe. I a la tercera, el 2022, has guanyat amb Bum Ditty. És el teu projecte més personal?
És el grup en què tinc més responsabilitat. Amb Les Violiles estava molt al davant, el focus érem l’Aina i jo, però no tant pel que fa a responsabilitat. Ara tinc més pes en el resultat, i això està molt bé.


Amb el teu nom vas gravar el disc 'GR' (autoeditat, 2017). Hi sonaven instruments com el saxo –no hi havia banjo–, però sí que s’hi endevinen traces del que després ha estat Bum Ditty.
Va ser una currada! Amb Jaume Albors vam construir un violí elèctric, i vaig fer vuit temes per a formacions diferents. En total hi van tocar nou músics, va ser molta feina. Dues cançons d’aquell disc, “Les sabates velles” i “Llibre”, les aprofitarem i rearranjarem de nou.

El violí elèctric el segueixes tocant?
No, el vaig tocar amb un combo de l’Aula de Música, però prefereixo el ‘real’. M’agrada més tocar sense cap efecte.

Toqueu ‘en cru’, sense efectes, però amb melodies repetitives que en directe tenen molt d’impacte.
És que el tipus de música que fem funciona una mica com un mantra. Cançons tradicionals com la de les gallines van abraçant l’oient en un ambient repetitiu que et va envoltant, sumat a la força que té la dansa. L’acompanyament picant amb els peus a terra té un ganxo que no és només visual, també té un gran impacte sonor, fins al punt que pot funcionar com un instrument més.