El rocker granollerí Albert Lax va debutar l'any 2017 amb el treball en anglès The Deepest Thing (Hidden Track Records, 2017), al qual va seguir l'EP Goldmund (autoeditat, 2020). Des de llavors, el granollerí va apostar per fer un gir de 180 graus i va començar a cantar en català en diversos senzills i en l'EP Tercer acte (Satélite K, 2022), que avançava el nou disc que ha vist la llum avui: La calma inquieta (Satélite K, 2023). 



Aquest nou disc no és només rocker sinó també progressiu. Per a Lax, això ha estat fruit de la calma amb la qual ha treballat, que li ha permès estendre's més i fer les cançons més llargues. "He buscat activament fer música progressiva. He agafat la guitarra elèctrica i els referents dels setanta i dels vuitanta m'han vingut. He volgut donar espai i deixar respirar els instruments i que les transicions convisquin sense pressa". Precisament, un dels trets característics d'aquest nou disc és el tractament dels instruments, de forma independent i detallada, i la nova importància que prenen noves sonoritats, com les del teclat. "El Mirlo, el guitarrista de la banda, tenia en el meu antic pis un Triton, un teclat amb sons molt extrems dels 80-90, i el vaig començar a trastejar. D'aquí apareix un nou so on les guitarres elèctriques es mesclen perfectament amb el so del teclat, i l'acústica es converteix en una eina més per reforçar les tornades amb més brillantor."

La calma inquieta recupera les tres cançons de l'EP Tercer acte: "Companya foscor", "Tercer acte" i "Aquí caiem tots", que precisament són les més curtes del disc, mentre que la resta de cançons del treball superen els quatre minuts de durada. Lax admet que fer un disc amb cançons força més llargues que els estàndards actuals és atrevit, tot i que considera que no ho hauria de ser: "Crec que els músics i artistes hem de plasmar un moment, i hem de trencar també els cànons constantment", argumenta, mentre afegeix que no es tracta d'un acte de fe ni de convicció i que el dia que faci temes més curts serà perquè la música li ho demana. 

Al llarg dels deu talls del treball, hi sobrevolen girs harmònics i intercanvis modals no gaire habituals en el món del rock. Lluny de justificar aquests recursos en la influència del jazz o d'altres estils, el compositor destaca que es deu a la facilitat que té per avorrir-se de les harmonies amb què treballa. Per això, sempre busca generar constantment harmonies que li semblin interessants i jugar amb tensions que el portin a llocs desconeguts.


Sobre les històries i el relat del disc, Albert Lax detalla que va tenir molts dubtes a l'hora d'ordenar les cançons i que va decidir acabar amb temes com "Tercer acte" per la vitalitat que dona després de la intensitat de "L'himne de la mort", en què sembla que tot s'ha de trencar. El treball tanca finalment amb "Cadascú és com és", que coescrita amb el baixista Ferran Clotet i amb la col·laboració del pianista granollerí establert a Nova York Albert Marquès, "relativitza tot el drama" del disc, conclou Lax.