Les quatre persones que van sembrar les llavors d’Els Setze Jutges no eren músics professionals. Més aviat eren lletraferits i melòmans amb una visió social i de país de l’art i de la cultura. Gent sensible que, a la sortida de la postguerra, tenia un pla i el va saber dur a la pràctica. Circulaven amb els llums llargs. Entre altres, hi havia Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Lluís Serrahima i Remei Margarit (Sitges, 1935), que ha traspassat aquest dijous a la tarda als 88 anys. I també la que, en temps de voluntarisme iniciàtic, tenia una formació més sòlida, ja que havia completat estudis de violoncel al Conservatori del Liceu.

Margarit de seguida va afegir-se a la feina en equip que feien Serrahima –el seu marit, que no va arribar a ser Jutge però hi va jugar un paper fonamental– i el cinèfil Porter. Amb Espinàs va completar-se el pòquer que, en el tombant dels anys cinquanta i seixanta, va importar i adaptar el costumisme burleta de Georges Brassens. Això sí, amb un to menys anarcoide que el del gran Oncle de Seta. Més polit i de ‘classe mitja’. Així es titula la primera cançó del seu EP de debut, Remei Margarit canta les seves cançons (Edigsa, 1962). El va enregistrar amb el solitari acompanyament a la guitarra de Gracià Tarragó, deixeble del llegendari Miquel Llobet i un dels músics que havien viscut de primera mà l’esplendor cultural d’abans de la guerra.

Mentre s’hi incorporaven nous ‘jutges’ que, en bona part, farien una llarga carrera, ella només va gravar un altre disc, Remei Margarit (Edigsa, 1964), amb orquestracions de Josep Maria Martí. S’obria amb la simpàtica i vivencial “La violoncel·lista”, però sobretot amagava una cançó extraordinària: “El pas del temps”: ‘Què se n’ha fet, de les hores? Què se n’ha fet de les roses? Totes se’n van i jo em quedo, diuen que això és fer-se gran...’.

El temps ha passat volant i Remei Margarit ha conreat feines diverses com la psicologia, l’edició o la documentació, en què la creativitat va de la mà de la planificació. També ha escrit llibres, i articles de premsa on ha deixat impreses glopades de reflexions, serenes i elegíaques, enmig de la voràgine del dia a dia. El darrer va ser “Des del balcó”, publicat a La Vanguardia el passat 27 de desembre. Començava: ‘Des del balcó contemplo el temps que passa, les fulles dels arbres cauen i, a les branques nues, els nius de les garses ja es veuen...’. El temps passa, la cançó es queda.