Potser és el so de les onades murmurant de fons. O els petards abans i després de la revetlla. Per a alguns són els grills que sonen tota la nit, i altres diran que són els infants xisclant sense horari escolar. Per a la majoria, però, l’estiu sona com una cançó. Cada persona té el seu estiu, i cada estiu té la seva cançó. De fet, el que anomenem la ‘cançó de l’estiu’ ja està tan estipulat que fa l’efecte que hauria de ser ben fàcil de definir. I és que seria molt més senzill si l’estiu es pogués encabir en una escala. Un tempo, una tonalitat concreta, almenys. Però va molt més enllà.

De petita, en tenia prou anant al quiosc del meu poble i comprant el disc recopilatori del moment. D’adolescent, podia memoritzar les llistes d’èxits de ràdios nacionals i internacionals per córrer a descarregar les novetats al meu mp3, i ara ho tinc tan fàcil com obrir TikTok i fixar-me en els sons més utilitzats. I per molt que ens escarrassem a buscar paràmetres, números i fórmules, les cançons que acabem cosint a l’estiu sempre van molt més enllà d’això.

De quan era petita, recordo amb nostàlgia les cançons del ball de final de curs, que després repetíem cada setmana a la piscina comunitària d’alguna amiga. D’adolescent, tinc memoritzades les lletres de la música que em posava per pintar-me els ulls de negre i allisar-me el serrell, preludi necessari per a una nit de Festa Major. I ara, molts anuncis d’Estrella Damm després, em pregunto: Per què algunes cançons ens fan l’estiu millor?

L’estiu també ha estat inspiració per a gèneres que van més enllà del pop: del “Preludi” del Somni d’una nit d’estiu de Felix Mendelssohn en la clàssica, de l’estàndard “Summertime” en el jazz o de “Un verano en Nueva York” en la salsa; sembla que l’estiu tingui sempre un component oníric, enganxós, màgic i feixuc alhora. Hi ha un estira-i-arronsa en el temps. L’estiu té una mena d’urgència que ens va per sota de la pell, tot ens passa lentament i alhora sentim que el temps s’escola.


En el pop, podríem dir que una cançó d’estiu la fa aquella eufòria mandrosa, continguda de moment, com “De tot el món”, de Ginestà, on la guitarra tímida però insistent posa pressa a uns sintetitzadors eteris i aconsegueix, així, la sensació inequívoca de seure al cotxe sabent que t’espera el teu destí estimat, però que encara et falten hores i hores per veure’l. Aquest joc amb la impaciència i la mandra també el trobem a “Per la borda”, de Sexenni, que només de començar ja declara ‘m’arrossego i em limito a navegar’, per després fer una oda a aquelles ganes de deixar-ho tot, desaparèixer i no contestar ni un correu més. La pressa pel no fer res, que finalment explota a la tornada amb una mica de trompeta i una mica de ‘lo lo lo’, que, si alguna cosa sabem els catalans, en una matinada de festa no faran mai nosa.


El nervi de l’estiu conviu amb la mandra, amb allò feixuc, sí, però també ho fa amb una certa idea d’infinit, un infinit que potser no hem tornat a trobar des que no tenim un ‘últim dia de classe’ abans de les vacances. Aquesta idea de la tarda eterna, de la migdiada infinita al llit d’algú a qui t’estimes, la sentim a “Suau”, l’últim treball de Maio Serrasolsas. Més enllà dels tòpics, de la festa i la platgeta, per mi l’estiu es canta surfejant el pas del temps, entre la mandra i la pressa.