El polifacètic músic alcoià Hugo Mas acaba de presentar un nou treball. Aquest cop ha pres com a base l'obra poètica del seu convilatà Joan Valls. De moment, Valls (Malabar, 2024) només es pot aconseguir en vinil i no està disponible a les xarxes d'escolta en línia, però  Enderrock.cat estrenem una de les seves cançons, "Com un estel que punxa". 

Estrenem “Com un estel que punxa”. És la primera que dones a conèixer. Què té d’especial?
És dels últims poemaris de Joan Valls. La seva història és molt interessant. Va sobre un tipus que treballa a una fàbrica, que era comunista i perd la guerra, que està en un camp de concentració, i que al final, quan perd la guerra, es refugia en la natura, i comença a escriure poemaris com La cançó de Mariola. És un poc franciscà, tot molt sobri. Acaba escrivint 21 poemaris i va guanyant premis. Els últims poemaris, que és d'on he agafat tots els temes del disc, són els que més m'interessen, perquè es reivindica com a subjecte polític i com a persona. Són els poemes més madurs. Bàsicament perquè ell hi diu: jo soc un subjecte polític, he patit el que he patit, i estic ací, ja sé el que faig. Des del punt de vista del missatge, podria haver triat una altra cançó, perquè penso que el missatge és global en tot el disc. Si l’he triat és perquè musicalment replega les dues maneres de fer de la cançó d'autor i de l'entorn del jazz. Els dos poemes més importants que hi ha a tot el disc són l'últim tema de la cara A -més lírica- i l'últim tema de la cara B -més jazz-, “Oda a la utopia” i “Cor final”. Són els dos poemes on més cristal·litza tot això.




Pel que m'expliques, la seva biografia té un perfil similar a l'Ovidi Montllor i a Miquel Martí Pol.
Sí. Un perfil similar a tota aquesta gent que s'han convertit en símbols nacionals, en símbols de l'esquerra, dels treballadors de la poesia i de la paraula. Però a Joan Valls no li ha passat, està una mica oblidat. De fet, actualment no es poden aconseguir els seus llibres. Ni l'Ajuntament d'Alcoi n’ha fet una edició integral, tot i que ara sembla que volen fer-la. Segurament és perquè Joan Valls fa una poesia molt complexa, madura, combativa, potent... L’Ovidi també té una part molt complexa, però que no és la que més s'ha reivindicat. Tampoc no és la poesia bonica, tendra, quotidiana de Miquel Martí Pol.

Aquest disc enllaça directament amb el primer que cas fer Hugo Mas (Snibor Records, 2009) i marca distàncies amb les col·laboracions que has fet amb Cavallo, per exemple. Penses que és l’estil que et defineix més?
El meu primer disc estava fet amb uns companys de l'institut que eren músics esplèndids. En aquell moment vam decidir que no ens posàvem cap nom i que el faríem com a Hugo Mas. Però sempre he fet els discos acompanyat i ho he gravat tot en directe. Llavors, és molt difícil desvincular què és el que faig jo del que fa la banda. Però sí, aquest disc arreplega una miqueta el llegat del primer, però millor fet. És el terreny on em sento més confortable. El que passa és que no m’agrada fer sempre el mateix. Tornar a fer un disc a un terreny que jo trobo confortable em genera certa incomoditat. I és una cosa que tinc des de sempre. 

Tot i això, ara musicalment has anat cap a influències jazz. Per què?
Aquests són temes que tenia fets fa molts anys. Els vaig musicar fa una dècada o una dècada i escaig, i els tenia gravats amb veu i guitarra, però no els acabava de veure perquè els poemes eren tan complexos que no tenia gaire sentit. Tal com ho vaig fer, els temes són tan intel·lectuals i tenen tanta complexitat... I també pensava que aquesta complexitat de la poesia dels últims poemaris de Joan Valls requeria una miqueta de gosadia, de fer alguna cosa que els dugueren cap a un altre lloc. Jo soc molt amant del jazz contemporani i en un moment donat vaig pensar que una ingerència una miqueta més gran del jazz, que els tragués una miqueta fora de l'àmbit de la cançó d'autor, funcionaria millor.


Sempre estàs actiu en mil coses, però la teva música ens la dones a conèixer en comptagotes.
Ara estic en la crisi de la mitjana edat, i en comptes de comprar-me una Harley-Davidson i fer-me 50 tatuatges o comprar-me una furgona, he gravat cinc discos els últims mesos. Valls n’és un. També he gravat un disc privat amb poemes d'un poeta ocult, que és el pare d'un col·lega que té 91 anys. Quan va començar a tenir una miqueta de demència senil, els fills van trobar que havia escrit 200 o 300 poemes i van fer una publicació petita i me'n van regalar un exemplar. Durant la primera pandèmia, que estava palmant tota aquesta gent, jo estava traumatitzat. Vaig pensar que el target creatiu d’una persona de 80, 90, 95 anys és impossible. No interessa a ningú. La gent crear coses per a interessar a la joventut, però, clar, a la societat hi ha molta més gent. Per això vaig decidir que musicaria uns poemes del poemari este. Era un poemari molt de la generació del 27, com tornar a llegir Rafael Alberti o Luis Cernuda... Els vaig arranjar de manera que li agradés a una persona de 90 anys, així que sonen entre un bolero i Paco Ibáñez. Al final he decidit que el vull donar a conèixer i el publicaré jo mateix.

I els altres tres?
Un és sobre poemes d’un autor argentí que es diu Alejandro Bekes. Es va estar un mes a casa quan jo vivia a Madrid. Va ser molt enriquidor perquè ens passàvem les nits parlant. Era tremendament bona persona i tremendament intel·ligent, d'esquerres. Al matí escrivia poemes i ens els recitava l'endemà. La meva idea és publicar el disc només a l'Argentina i a l'Uruguai. El quart és amb poemes d’una directora de cinema i poetessa de Tennessee que es diu Raven Jackson. Va vindre a València, i jo la vaig acompanyar a la guitarra. I he musicat dos dels seus poemes amb un singer-songwriter suec que es diu Christian Kjellvander. L'últim disc són vuit poemes meus recitats. Vuit cançonetes d'un minut amb la mateixa banda amb què he fet Valls, els Bron. Són poemes sobre un tema molt important per a mi, que és quan arribava la neu a Alcoi. Ara he d’acabar de planificar com els vaig presentant.