La cantant i trompetista barcelonina Andrea Motis va escriure un punt i a part important en la seva trajectòria amb el darrer disc Loopholes (autoeditat, 2022), que abandonava els estàndards de jazz per incorporar composicions pròpies amb bones dosis de funk i de soul. Ara, publica un nou treball als antípodes de l'anterior, però que alhora busca marcar certa distància amb la revisió dels estàndards que l'han donat a conèixer. Després d'una llarga activitat pedagògica a Xile, Motis ha decidit gravar-hi Febrero (autoeditat, 2024), un ampli recull de cançons sud-americanes arranjades per a una orquestra de cambra. En parlem amb l'artista, que ens atén des del país andí mentre duu a terme la gira de presentació del disc.



Com sorgeix aquest nou disc ideat i gravat a Xile?
Des de fa molts anys, col·laborem amb l’entitat xilena Fundación Cultural Papagena, que té com a objectiu ensenyar música a nens i nenes de zones rurals i amb poca accessibilitat als estudis musicals. La fundació la va fundar el baríton austríac Christian Boesch, que també ha estat un dels grans impulsors del disc. Als setanta i vuitanta, va ser un dels cantants d’òpera més famosos en interpretar el paper de Papageno a la Flauta màgica de Mozart. Anys més tard, va venir a viure a Xile i va fundar la fundació.
 
Més enllà el disc, com col·laboreu amb la Fundació Papageno?
El Christoph [Mallinger] i jo organitzem campaments aquí per a tots els públics durant una setmana. Arran d’això, hem conegut un munt de músics i sempre acabem complementant la nostra activitat amb algun temps de vacances amb amics i amb concerts que organitzem amb altres músics.
 

El disc l’has enregistrat amb la Camerata Papageno. Per què has volgut comptar amb la formació pel disc?
La Camerata està formada per músics clàssics molt talentosos d'aquí de Xile. Amb ells, abans del disc, ja havíem treballat improvisació i jazz. El disc va néixer d’un objectiu mig pedagògic, perquè volia ser una continuïtat de tota la feina feta durant l’any, i gravar un disc era un al·licient per a seguir treballant. I al final, en comptes de ser un disc seu, me’n vaig fer responsable i ha acabat sent un disc meu perquè vaig veure que tenia un gran potencial.

Què et va convèncer perquè el disc el signessis amb el teu nom?
La secció de jazz compta amb alguns dels millors músics de Xile i musicalment, la part clàssica de la Camerata també són superbons músics. Aleshores, vam anar-li donant forma  i invertint-hi molt més del que teníem previst i n'estic molt contenta. És dels millors discos que he fet.
 
Quin ha estat el gran repte de fer un disc amb una orquestra de formació clàssica?
El gran repte és unir bé els dos àmbits, i que els músics de formació clàssica s’adaptin a un repertori que no dominen tant. Recordo que quan vaig gravar un disc amb l’Orquestra Simfònica del Vallès el 2013, el gran repte va ser fer el swing de les corxeres. I ara, en fer un repertori de música llatinoamericana, el repte era saber ampliar el repertori i treballar la improvisació i la creació més espontània.
 

Com heu triat el repertori del disc?
Tots els temes són arranjaments del músic argentí establert a Xile Federico Dannemann.  Ell és guitarrista, té molta experiència tota una col·lecció d'arranjaments de diversos estàndards. I com que havia arranjat repertori llatinoamericà i brasiler per orquestra de cambra, ens vam posar a remenar a veure quines peces podien encaixar-nos millor. Al final ha quedat un disc molt ple de música llatinoamericana, i la veritat és que en cap disc n'havia fet tanta, ni tampoc tants temes en castellà. Ha estat un exercici molt interessant, i a més, el castellà també és una llengua que em sento molt meva. De fet, curiosament, part del repertori llatinoamericà també es va popularitzar molt a Espanya, i hi ha cançons del disc que jo conec pels meus avis, com “Perfidia” i “Noche de ronda”.

En el disc també versiones cançons de l’històric grup xilè Inti-Illimini. Coneixes personalment a un dels seus principals impulsors, Horacio Salinas?
Horacio Salinas és un gran de la música xilena i, tot i que no el conec personalment, sí que ens ha escrit un missatge dient-nos que li havia semblat molt bonic tota la feina que havíem fet. De fet, pot ser que vingui al pròxim concert que farem aquí a Xile, el diumenge al Teatro del Lago. La idea de gravar temes ​d’Inti-Illimini va ser de Federico Dannemann, qui en coneix molt bé el repertori i sap que a mi m’agrada molt la cançó d’arrel llatinoamericana. Al final, vam acabar triant “Sensemayá” i “Carnaval”, que tenen un so molt andí. Les vaig triar perquè són les que més em van agradar i perquè volia tocar temes que no fossin tan coneguts.
 
Per què?
Volia fer algunes coses més rebuscades. Tot i això, en el disc hi ha cançons molt conegudes que en un principi no tenia tan clar si funcionarien o no. Al final, però, han funcionat i també m'encanten perquè tenen elements pintorescos.
 
Ara estàs fent una gira sud-americana i, per primer cop, actuaràs a Buenos Aires. Et fa il·lusió?
Sí, molta. Fa uns anys, vaig fer un concert a Bariloche, i aquest és el primer a Buenos Aires. Molt sovint em demanaven quan aniria a Argentina i que les entrades ja estiguin a la venda em fa molta il·lusió!
 

Notes la diferència en com reacciona en els concerts el públic europeu i el sud-americà?
Sí. Quan hem tocat aquest repertori a Xile, la gent ho viu d'una manera increïble i aplaudeix en els llocs en què toca aplaudir! I amb els músics, això també es nota moltíssim perquè tenen el repertori superassimilat i incorporat. Els tempos, els ritmes... És que balla sol! En canvi, això costa molt de reproduir en una orquestra quan toquem a Europa. Catalunya és bastant europea en aquest sentit, perquè el públic és més estàtic, mentre que a Llatinoamèrica el feedback és una miqueta més major. Hi ha més interacció i això m'agrada.
 
El pròxim 7 i 8 de març actuaràs a La Paloma dins del GuitarBCN amb un format completament diferent a 'Febrero'. Com serà?
Sí, és un projecte completament nou i es dirà Temblor. És un trio amb el Christoph Mallinger al violí i el Zé Luis Nascimento a la percussió. Tot el repertori serà de composició pròpia i això fa molta il·lusió, perquè jo soc més coneguda per versionar. Tinc moltes ganes d’explorar aquest format i, de fet, ja fa temps que hi estem treballant.
 
‘Temblor’ es convertirà en un disc futurament, o serà tan sols un espectacle?
Sí, segur que el gravarem. Pot ser que el gravem ara al març o una mica més tard… En principi, la idea seria que el novembre poguéssim presentar el disc al Festival de Jazz de Barcelona.