Ni s’aturen ni descansen, més aviat tot al contrari. Des que just fa un any Els Amics de les Arts van decidir publicar amb el seu propi segell Pistatxo Records han presentat Allà on volia (2023) i ara arriba la continuïtat amb Les paraules que triem no dir (2024). Si l’anterior parlava dels conflictes d’uns protagonistes per saber qui eren i què volien ser, ara el fil conductor són les paraules que es queden al pap i, sobretot, els silencis. El pròxim dimarts 12 ens el presentaran en directe a l'Enderrock Sona de març, a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona (entrada gratuïta amb reserva prèvia).

 
Hi ha una rutina clàssica entre les bandes de la vostra generació de treure un disc, fer una gira, anunciar una aturada per gravar un nou disc... El més habitual és publicar material nou cada dos o tres anys. En canvi vosaltres heu presentat dos discos en dos anys, aneu a disc per any. Esteu de tornada de tot?
Dani Alegret: Ha estat el resultat d’un feliç accident. Quan vam gravar el disc anterior, Allà on volia (Pistatxo Records, 2023), teníem moltíssimes idees que ens agradaven i que vèiem viables per convertir en cançons. En aquell moment va ser impossible que totes poguessin estar a punt en el moment que volíem publicar el disc. Tenir un excedent de cançons que ens agraden i ens motiven ens va fer repensar aquesta idea antiga de gravar un disc i fer una gira i després descansar un parell d’anys... Per què no podíem treure un disc cada any si ja teníem les cançons? Si fos per manca de cançons ens hauríem aturat, però les tenim. A més, temàticament tot ens quadrava. Són dos discos independents, però hi ha molts paral·lelismes, perquè són reflex l’un de l’altre.

També us hauríeu pogut esperar al 2025, i així celebrar les dues dècades de trajectòria...
Ferran Piqué: Sí, però teníem cançons que havien quedat a mitges. Vam decidir deixar-les i donar-nos un any per revisar-les i treballar-les a fons. Per què hauríem d’esperar un any per fer-ho coincidir? El covid ens va ensenyar que si tenim un disc l’hem de treure i no esperar-nos que passin els mesos...

Quin va ser l’aprenentatge de la pandèmia?
F.P: El covid ens va enxampar el 20 de març del 2020 quan havíem de treure el nou disc, El senyal que esperaves (Música Global, 2020). Va ser horrorós, el disc va acabar sortint al setembre i ja havíem fet la promoció a la primavera. Vam anar atropellats, a empentes i rodolons. Va ser un drama. Ara teníem unes cançons avançades i que ens funcionaven... Doncs les hem publicat!



I com celebrareu els 20 anys?
F.P: Quan fem 20 anys ja farem alguna cosa especial, ben grossa i ben bonica. Tenim algunes idees sobre la taula, però encara no ens hem posat d’acord, evidentment.

Parlem de les noves cançons. Si al disc anterior els protagonistes reflexionaven sobre qui eren i què volien ser, quin és el fil conductor de 'Les paraules que triem no dir' (Pistatxo Records, 2024)?
Joan Enric Barceló: Per al disc Allà on volia vam triar vuit cançons que respiressin el que volíem transmetre, però el criteri no va ser que fossin les millors, sinó les més adequades en aquell moment. El més fort de tot plegat és que les que van quedar fora són les paraules que vam triar no dir en aquell moment... Així que és una feliç coincidència que el romanent de cançons es tituli Les paraules que triem no dir, perquè de vegades expliquem qui som tant amb el que diem com amb el que callem. Les cançons del nou àlbum, pel motiu que sigui, són paraules que aleshores vam decidir no dir.

 

PARLAR POC O PARLAR MASSA

El tema “Les paraules que triem no dir”, d’on surt el títol del disc, recorda diverses situacions d’un mateix protagonista amb un sol fil conductor, que són els moments apoteòsics en què alguna cosa ha quedat al pap. És millor parlar o callar?
J.E.B: És una situació molt humana pensar que a vegades hem xerrat poc i altres massa. En segons quines situacions segur que hem pensat: “Vaig callar i no ho hauria hagut de fer” o “vaig parlar massa i hauria hagut de callar”. La lletra de la cançó és un catàleg cronològic dels moments en què el protagonista s’ha empassat el que volia dir, les paraules han mort, han caigut dins seu i han fet pòsit. El personatge descobreix aquell pòsit i afloren les coses que no havia gosat dir en el seu moment. Era un tema per fer-ne una cançó, i a més permet fer-ne interpretacions en vessants molt diversos.
Quines són les cançons que decidiu no cantar?
D.A: Per exemple, les que vaig ensenyar al Joan Enric i al Ferran i no van tirar endavant. Però també tenim altres delimitacions... Som conscients que hi ha estils que ens agraden però no farem mai perquè no els dominem. No gravarem un tema purament funk a l’estil Snarky Puppy, encara que ens atregui molt la idea, perquè no tenim el nivell com a instrumentistes...
F.P: No perseguim cap moda ni volem sonar com un altre artista. Ens dediquem a vendre històries amb la música, i cada dia som més conscients que si volguéssim sonar com algú altre voldria dir que no estem seguint el nostre camí.
J.E.B: El productor Tony Doogan ens va donar un consell molt bo. Ens va dir que no intentéssim buscar públic nou, perquè el nostre –com el de qualsevol altra banda– és el que ha crescut amb nosaltres i el que ens acompanya. La gent s’ha enganxat a Els Amics de les Arts per les cançons antigues i per les noves, però no per les del pròxim disc. Ens va recomanar que féssim la nostra música i que el públic ja vindria i s’aniria renovant d’una manera orgànica i natural. Cada dia penso que és veritat i que tenia raó. Un dia estarem més de moda i un altre menys, però sempre serem nosaltres i serem honestos.

De fet, teniu la sort d’arribar a un públic molt ampli.
J.E.B: És un públic fantàstic, transversal i multigeneracional. Fa tretze anys que vivim exclusivament de la música de manera ininterrompuda. No ens queixem de res. Però quan reflexionem sobre la nostra feina, el que podem fer i el següent pas hi donem moltes voltes. Tal com diu el Ferran, si seguíssim les modes sempre aniríem al darrere. Hem après a fer el que ens ve de gust, tant des del punt estilístic, fent una batxata, com tancant el disc amb la cançó “El cometa”, que comercialment potser és un suïcidi i no la punxaran enlloc... Ens vam mirar i a tots tres ens va emocionar gravar-la amb un cor. Ho vam fer i ja està. I segur que el públic notarà aquesta emoció.


“Sort que sou aquí” parla dels amics, que són aquí per rescatar-te. Qui és el vostre salvavides?
J.E.B: Sense cap dubte és el públic. Ens poden donar tots els premis del món, podem sonar a les ràdios o el que vulguem, però si el públic no vingués als concerts i pagués un tiquet per veure’ns, no podríem fer res. Tenim molt clar que som aquí gràcies a la gent.

I com arribeu a la gent?
J.E.B: Amb cançons com aquesta, que és la història d’un tio que és al bar amb els amics xerrant de qualsevol cosa que no siguin els seus problemes. S’ajunta amb els amics, perquè només amb la seva presència ja es troba millor i pot superar els maldecaps.
F.P: I també és una altra manera de reflectir les paraules que triem no dir, una actitud més dels homes que no de les dones. Quan passem per un moment xungo, el sobrepassem tapant-lo i parlant d’altres coses, perquè qui dia passa any empeny.


Al disc hi ha la batxata “Tothom es separa”. La vau publicar després de l’estiu, aprofitant les estadístiques que diuen que els divorcis i separacions creixen l’últim trimestre de l’any. Heu viscut també aquesta història en el terreny personal?
D.A: Estem a final dels trenta, principi dels quaranta i… tothom se separa. Els estranys som nosaltres. És un tema divertit, que als directes fa molta gràcia, dona molt bon rotllo, i és una cançó que oxigena el disc. A més de ser la ironia de la realitat vital d’una generació, la lletra incorpora un gir, un plot twist on el narrador diu que no estàs bé i que sempre ha estat enamorat de tu. Al darrere hi ha una història d’amor, com a tantes cançons.

Per fer possible aquest resultat vau enregistrar una part de l’àlbum amb Tony Doogan, amb qui ja havíeu produït els darrers treballs, i la resta l’heu treballat amb Roger Rodés i Manu Guix. Per què vau decidir fer una doble producció?
F.P: Les diferències són immenses, perquè són persones de dos planetes diferents. D’entrada, Tony Doogan és escocès, i això ja marca una manera de treballar. A més, ha produït els millors anys de les cançons de Belle & Sebastian i Mogwai, i actualment està component bandes sonores i té una sensibilitat molt especial per la música acústica. En canvi Manu Guix i Roger Rodés són d’un àmbit musical molt diferent, i han produït temes d’artistes com Vicco, Shakira, Rosalia i moltíssima altra gent del pop mundial.

Són dos mons aparentment molt diferents...
F.P: Sí, però estranyament ens sentim còmodes amb tots dos. Amb el Tony toquem i gravem les cançons drets, tal com es treballava abans. Per contra, el Manu i el Roger són més d’estar asseguts davant l’ordinador per buscar detalls i polir molt cada cançó. Són dues maneres de treballar molt diferents, però al final nosaltres valorem el procés i estem molt contents de les dues maneres de fer.
D.A: Hem connectat molt bé tant amb el Manu i el Roger com amb el Tony, perquè tots són de la vella escola i amb ells parlem d’emocions i de música... Una cançó pot ser per fer ballar o per fer plorar, però sempre és música en el sentit més clàssic de la paraula.


I quina és la relació amb la portada amb un cartell vermell?
J.E.B: A la portada hi ha un cartell vermell que remet a la pel·lícula Tres anuncis als afores (Martin McDonagh, 2017), en la qual hi ha una desaparició i ningú la investiga. Va ser també una coincidència que el dissenyador ens proposés aquest disseny, la imatge d’un cartell enmig d’un descampat, que serveix per reivindicar les coses que un dia van desaparèixer i que avui volem ensenyar.