Xarim Aresté sempre ha entès la música com quelcom sagrat. Però no en el sentit litúrgic, sinó des d’una espiritualitat present en totes les seves facetes, també quan respon a una entrevista. A Un idioma nou (RGB Suports, 2024) el cantant, guitarrista i compositor de Flix torna a servir-se dels referents clàssics per enfrontar-se el món contemporani i reflexionar sobre la condició humana. Ho fa al seu aire, des d’una òptica existencialista, però també amb subtils i oportunes pinzellades de bon humor. En un món cada dia més mecànic i robotitzat, abraça el que encara ens fa ser humans. Abans de la sortida d'aquest nou treball del flixanco, previst per aquest divendres 15 de març, presentem en primícia el tema que dona nom al disc.


La peça que titula el disc, “Un idioma nou”, s’adreça a un món que s’acaba o que canvia molt de pressa?
La humanitat està assistint a la revolució de les màquines i la tecnologia, que ho està canviant tot i que es pot equiparar amb la mateixa revolució industrial. I, en aquest context, ha sorgit l’idioma nou de les màquines. Tinc la sensació que gastem molta més energia intentant conèixer el llenguatge per comunicar-nos amb les màquines que no pas intentant conèixer-nos a nosaltres mateixos com a humans. Ara que hem vist què és la màquina i què pot fer, hauríem de fixar-nos més clarament en quina és la nostra dimensió humana, aquell punt en el qual la màquina no pot arribar i en què, per tant, resulta totalment imprescindible que existeixi el component humà. I, per a mi, aquest també és un idioma nou.

Amb tot, les màquines formen part del nostre dia a dia. En depenem per fer bona part de les accions quotidianes, i hem arribat a un punt que ens seria molt difícil viure sense.
Sí, però estem infravalorant la nostra pròpia experiència humana. Quan miro al meu voltant veig que tothom està perdudíssim, que ningú no està bé. És com si els humans fóssim uns desconeguts per a nosaltres mateixos. Tenim un gran enrenou dins el cap, dins la panxa i dins el cor. No sabem com gestionar-ho, i per això busquem constantment distraccions que ens ajudin a oblidar la realitat. Crec que hem d’aprendre a relacionar-nos i a connectar amb nosaltres mateixos. I per això ens cal aprendre a reconèixer el nostre propi idioma matern i corporal.


Parlem de l'àlbum: 'Un idioma nou' és més alegre que 'Ses entranyes' (RGB Suports, 2022), que tenia un to més introspectiu. I també s’hi aprecia una major varietat estilística a través de folk, rock, blues, jazz i fins i tot flamenc. Ha estat premeditat, tot plegat?
El ventall de tonalitats és més ampli. També hi ha cançons alegres i alguna pinzellada d’humor, tot i que als meus discos sempre n’hi ha hagut. Però res de tot això és premeditat. Quan faig un nou disc m’agrada deixar-me guiar per les circumstàncies. Les cançons les componc a casa, i quan les porto a l’estudi no les he assajat prèviament amb la banda. M’agrada que els músics tinguin les antenes ben obertes, ensenyar-los les cançons en aquell moment i gravar-les en dues o tres preses. Tot el disc està gravat en directe menys les guitarres elèctriques, que les vaig enregistrar a posteriori per poder tocar l’acústica amb tota la banda.

El fet de gravar en directe és una declaració d’intencions de la teva personalitat artística?
Em fa sentir que no estic enganyant a ningú. Crec que gravar per pistes és com maquillar un mort per donar-li vida. En canvi, quan faig i gravo en directe, les cançons que enregistro ja estan vives i no em cal reanimar-les. Pot ser que sigui imperfecte, però està ben viu. Penso que quan un músic té tot el control de la música que toca, les cançons mai no acaben d’explotar. La nostra obligació no és controlar la música, sinó posar-nos al seu servei, i això només es pot aconseguir a través del directe.

La banda del nou disc és la mateixa que a 'Ses entranyes.' Es pot dir que has consolidat el teu projecte en solitari amb músics provinents de Very Pomelo?
Jo ho sento així. El pianista Ricard Sohn i el trompetista Pep Garau toquen amb mi des de Very Pomelo. I el trombonista Tomeu García s’hi va incorporar amb el disc La rosada (Bankrobber, 2015). Les incorporacions del bateria Enric Fuster i el contrabaixista Joan García han acabat de consolidar la formació, i crec que he trobat uns companys de viatge meravellosos.


Vas néixer a Flix un mes de juny de fa gairebé 41 anys, i recentment hi has tornat a viure després de molt de temps a Barcelona. Què t’ha fet tornar als teus orígens?
M’he passat vint anys fora del poble, i ara hi he tornat perquè m’hi sento molt més lliure.

I què hi has trobat, després de dues dècades?
Hi he trobat un silenci que ha estat sanador i que m’ha ajudat a conviure amb mi mateix. Em vaig adonar que portava una densitat molt forta al damunt. M’havia adaptat a la ciutat de Barcelona, i tota aquella densitat formava part del meu ADN. Però no era jo, era la ciutat. Quan vaig marxar vaig sentir com l’aigua es calmava. Tornar al poble m’ha donat aire nou.



L’any passat es va complir el desè aniversari de la publicació del teu primer disc en solitari, 'Lladregots' (Chesapik, 2013). I l’any vinent en farà 15 de 'Figaro, Figaro' (Chesapik, 2010), el teu debut al capdavant de l’antiga banda Very Pomelo. Com ho portes?
M’impressionen aquestes xifres, perquè jo em sento igual que quan vaig gravar aquests discos. Durant aquests anys he donat moltes voltes, i m’he dit molts cops que estava equivocat. Per tant, ara tinc menys cotilles que abans, però el meu compromís amb la música continua sent el mateix que aleshores.

Com es gestiona una carrera de llarg recorregut com la teva en un moment en què l’allau de novetats és constant, i en què tot és cada cop més efímer?
La veritat és que visc aliè a les noves tendències, perquè no em vull sentir partícip de la voràgine de la caducitat. No hi paro atenció, més aviat al contrari, continuo escoltant discos de vinil que ja tenien pols abans que jo nasqués. Diuen que si no et sacrifiques pel que estimes, has de sacrificar el que estimes. Jo he hagut de sacrificar un cert confort, però en definitiva aquesta manera de fer forma part de la meva naturalesa.