Després de gravar l’obra conceptual Tu piel es mi galaxia (autoeditat, 2022), el gironí Jose Domingo –afincat els darrers anys a les Illes Balears– presenta l’àlbum Ses dones d’aigua, publicat amb el segell anglès Wonderful Sound. Un homenatge a l’escena psicodèlica dels anys setanta a Deià i la Serra de Tramuntana, que l’uneix espiritualment amb el seu oncle, el recordat Pep Laguarda.



La teva trajectòria sempre ha estat amarada de mediterraneïtat i psicodèlia, des del grup gironí Psychoine fins al teu darrer disc, passant per la gravació del clàssic “Costa Brava” (EDR Discos, 2009) amb el projecte Garoina XL.
Cadascú pot tenir un concepte diferent de música mediterrània i això està molt bé, però de manera general és la que faig i em teletransporta al Mediterrani. Jo, com a artista, m’identifico amb la Mediterrània, perquè és la manera que tinc d’expressar-me i les meves referències tenen aquest punt en comú. És igual que siguin sonoritats tan diverses com les àrabs, les turques o les italianes, sempre hi ha un punt geogràfic comú amb resultats diferents.
 
Ja fa quinze anys que et vas traslladar a viure a Mallorca cercant un entorn més inspirador. Com t’ha influït a ‘Ses dones d’aigua’?
La meva música és la síntesi del lloc on visc, i això és el que més m’interessa de la meva expressió artística. És important que ens comprometem a reflectir el territori on vivim. No diré que sigui una obligació, però representa un estat mental a tenir en compte. És molt més ric reflectir la nostra cultura que no pas intentar copiar alguna cosa forana. El disc Ses dones d’aigua té la llum de Mallorca; el podria escoltar un suec i entendria el lloc on visc.
 
Les teves cançons són postals, com la instrumental que obre el disc, “Sentado en el cielo”?
Totalment! Moltes cançons em transporten a un lloc concret on he viscut, a una platja, a un bosc o al jardí de casa meva. En aquest disc he recreat ambients de natura amb ocells, referents del camp o marítims... He creat cançons inspirades en diversos espais, perquè l’oient s’hi pugui traslladar d’alguna manera.



A “Bajo este sol” hi ha una referència al folklore balear amb la sonoritat de la ximbomba. Com has compost les cançons?
Està fet durant la pandèmia, mentre preparava el disc anterior. Vaig gravar les maquetes, molt aproximades al resultat final. I està acabat a l’estudi, només entrar i gravar, una idea quasi desestressant del que feia llavors, que era un concepte molt més tancat. Tot és molt lliure, cadascú fent el que volia, tot a la primera i sense edició ni mescla. De fet, el mític àlbum Brossa d’ahir, del meu oncle Pep Laguarda, ja tenia aquest esperit, i jo m’hi he volgut agafar.
 
“Puedo verte en los cristales” és el tema més sensual. Et poses línies vermelles sobre on vols arribar?
Tenia clar que volia fer un disc més carismàtic que comercial, i per tant no hi havia cap pla establert. Volia que tingués més esperit que no pas sonar amb la perfecció de l’estudi... tot i que, escoltant el resultat, sona molt millor que altres que he gravat.
 
El resultat remet a la psicodèlica dels anys setanta a Deià, on hi havia personatges tan grans com Kevin Ayers, Robert Graves, Robert Wyatt, Pau Riba o el mateix Laguarda?
Vaig treballar molt amb el meu oncle i vaig poder entendre com devia ser aquella escena. La base de tot plegat era la llibertat absoluta de creació, un esperit que es nota en les seves obres. No tenien gaires prejudicis, anaven a deixar-se anar i a divertir-se. La música actual es fa sempre amb un cert objectiu, normalment comercial, però en aquell moment i lloc defensaven creacions totalment lliures. I, si ho penses, és un bon argument per fer-ho bonic.

Què creus que va trobar aquella gent a la Serra de Tramuntana, igual com tu també has anat a viure a Mallorca?
D’entada, és un paradís natural apartat de tot el que no els agradava, on feien el que els donava la gana, sense policia ni ningú que els controlés. I així era cada dia. Aquesta llibertat va ser un aglutinador perquè hi anessin personatges tan interessants, com Pau Riba o Joan Bibiloni, que sabien perfectament què buscaven. Avui dia, tot això és fictici, però encara és un lloc inspirador, com passa a Cadaqués.


 
Tornant al disc, “Nacimiento de un alien” és una cançó meravellosa amb els sons de fons d’una plaça de poble...
És una festa a la plaça Major amb tot de mainada expectant abans que toquin els músics. Sona com una peça tradicional que es podria tocar per obrir una festa... amb una aurèola màgica o estranya.
 
En canvi, el disc es tanca amb l’emocionant i bonica “Pensant en la teva bellesa” en català. Per què?
No hi ha cap explicació, em va semblar una bona cançó per acabar. De vegades una cançó densa al final fa que el disc es tanqui de baixada. En aquest cas, és una referència pop lleugera i bonica, que queda bé per acomiadar-se.
 
Un cop acabat el treball, has plantejat un viatge narratiu o cada cançó és el retrat d’un lloc i una sonoritat?
Les cançons són postals de llocs i sons, però a la vegada el disc és un mapa. El concepte general ha estat ubicar-me en un lloc fictici que tinc al cap, però també transmetre la llum del dia, els paisatges que oloro i els llocs on em banyo. El disc és un exercici d’intimitat.
 
Cal tenir les orelles ben entrenades per gaudir a fons de la música de Jose Domingo?
Jo espero que no [Riu]. Cal tenir pocs prejudicis, això sí.