Les Cruet ha trencat set anys de silenci amb ECO (Bankrobber, 2026), un tercer disc en què el quartet del Baix Montseny deixa enrere el punk visceral dels inicis per acostar-se al post-punk, el shoegaze o fins i tot el folk, i on Laura Crehuet –cantant del grup que completen Xavi García, Pau Albà i Oscar Montero– passa del crit enrabiat a una plàcida serenor.



El primer que crida l’atenció del tercer disc és el canvi de registre vocal. Has passat de cridar a, pràcticament, xiuxiuejar.
Quan vaig gravar els primers discos sentia moltíssima ràbia, i la vaig haver de canalitzar d’alguna manera a les cançons de Pomes agres (Bankrobber, 2026) i Cérvols, astres (Bankrobber, 2019). El meu crit animal anava de la mà amb la còlera que sentia. Ara, en canvi, he provat d’explorar-me i de comprendre’m millor per estar més serena i en pau. Aquesta vegada no he tingut la necessitat de portar-ho tot a través del crit, he buscat l’harmonia i crec que aquesta nova manera de cantar també pot ser molt expressiva.
 
El disc l’ha produït Joan Colomo. Hi ha tingut a veure, en aquest canvi de registre?
Sí, perquè m’ha animat a no fer servir tant el crit i m’ha ensenyat a gaudir d’un altre to a l’hora de cantar. I també ha estat idea seva incloure cors a moltes de les noves cançons. En definitiva, ha estat com gravar una coral amb el Joan fent de director d’orquestra.
 
Musicalment també s’intueix un pas endavant. Heu evolucionat cap a textures més atmosfèriques i, en alguns casos, fins i tot us heu acostat al folk. Com hi heu anat a parar?
Sense pensar-hi, simplement hem anat fent i ha sortit així. Quan vaig quedar amb Joan Colomo per parlar del disc, portava unes notes de veu que eren els esbossos dels temes que més endavant acabaríem gravant. I, a partir d’aquí, em va acompanyar en tot el procés i ens ho vàrem prendre amb molta calma. Vam trigar un any, si fa no fa, a gravar els onze temes, perquè no teníem pressa.
 
Una de les cançons en què es nota més la teva transformació és “Nana de la mort”, que ja havíeu enregistrat i publicat com a senzill l’octubre del 2024.
Aquella primera versió ja la vam gravar a casa seva, però era molt més minimalista. Només hi havia les bases que va gravar ell, la guitarra i la veu, res més. Posteriorment, per a aquest disc, la vam tornar a enregistrar ja amb tota la banda a l’estudi. Són dues versions diferents d’una mateixa cançó.
 

El disc s’obre amb “Eclipsi”, que té una lletra i una melodia molt vitalistes, i que contrasta amb la tonalitat més fosca i introspectiva de “Nana de la mort”.
“Eclipsi” va sorgir un cap de setmana en què Xavi García [guitarrista de Les Cruet i parella de Laura Crehuet] tenia un concert a Sant Feliu de Codines amb Zeidun. Vam aprofitar-lo per agafar una habitació en una masia rural i desconnectar de tot. No acostumem a fer aquestes coses, perquè som gent pobra, però ho necessitàvem i ens va anar molt bé. La lletra ve a dir que tots ens mereixem aquestes estones. Ens permeten gaudir de la vida i connectar amb nosaltres mateixos, amb aquell animal o aquella cosa tan primària que portem a dins, amb el fet d’estar vius.
 
En canvi, a “Enyor” cantes acompanyada d’una guitarra acústica. Tot i que és un format que ja havies fet servir en directe, per què encara no l’havies portat mai a l’estudi?
De vegades, quan els altres ‘cruets’ no poden acompanyar-me, faig concerts jo tota sola. Al principi sempre portava una guitarra elèctrica i una altra d’acústica, perquè encara no sabia per quin format em voldria decantar...
 
I al final et vas decidir?
A mesura que vaig anar provant de fer coses diferents, vaig tirar cap a l’acústica i finalment vaig començar a fer servir una guitarra espanyola. És la mateixa que toco quan soc a casa i vull improvisar. El tema “Enyor” va sortir jugant a casa, tot i que la guitarra que se sent al disc la va tocar el Joan Colomo. La vam gravar com si fos en directe, tots dos alhora.


Ja fa set anys del vostre àlbum anterior, però no heu parat quiets. De fet, la cara B d’'ECO' la formen rareses gravades durant aquests últims anys, algunes de les quals havien quedat inèdites. Per què les heu recuperat ara?
Al principi volia publicar un EP amb els sis temes nous, però quan ho vaig plantejar al segell Bankrobber em van suggerir fer un àlbum sencer afegint-hi cançons que, d’alguna manera, havien quedat penjades. D’entrada no ho vaig veure gaire clar, perquè volia fer un EP fos com fos, però finalment em va semblar una bona idea aprofitar la cara B del vinil per donar sortida a aquelles cançons.
 
El disc s’acaba amb “Submergida”, una cançó diferent de tota la resta, molt intimista i amb un fort regust lo-fi.
Sí, la vam gravar al passadís, al rebedor de casa. És un lloc ample on tenim un ordinador. Jo la tocava i el Xavi va fer la gravació. De cop i volta, mentre cantava, va entrar la meva filla gran amb una altra persona i em vaig espantar... I això també es pot sentir a la cançó. Vam decidir deixar-ho perquè aquests petits detalls molen molt.