Aquesta primavera, es va publicar en línia l'Anuari 2025 de Professionals de la fotografia de concerts de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Entre les seves pàgines, s'hi recullen imatges de grans concerts del darrer any d’artistes internacionals –com Sex Pistols, Marylin Manson, Damiano David o Ca7triel & Paco Amoroso– i catalans –com Bad Gyal, Lia Kali o Oques Grasses–, i d’altres de més íntims i emergents –com Arnau Obiols o Esther, per exemple–. Parlem amb l'artífex i impulsor del projecte, Aitor Rodero. 
 
És la primera edició que feu d’aquest anuari de fotografia? 
Oficialment, aquest és el segon any que fem l'anuari, però és la primera vegada que el fem públic. L’any passat vam fer un recull de fotos, però com un exercici intern entre el col·lectiu de fotògrafs i fotògrafes de concerts, per compartir la nostra feina, veure el treball dels nostres companys i companyes... Va tenir molt bona rebuda, i la gent en va quedar molt contenta, així que vam decidir tornar a repetir aquest 2026 amb el recull de fotografies de l'any 2025, i amb la proposta de publicar-lo en línia i que tothom que volgués pogués accedir a aquest document i veure la feina que havien fet tots els fotògrafs i fotògrafes que havien volgut participar. La idea era crear un document que fos el més plural possible, que tothom que ho volgués, pogués participar-hi. En aquesta edició han estat prop d’una cinquantena de fotògrafs i fotògrafes, i igualment falta molta gent, perquè n'hi ha hagut alguns que no han pogut o no han arribat a temps. Però el resultat ha estat aquest document, crec que molt bonic, on realment es pot veure que hi ha moltes maneres de veure el món i de documenta i fotografiar el món musical.
 
Quina ha estat la motivació darrere d’un projecte així? 
La motivació, jo crec que és la voluntat de visibilitat, i sobretot, de posar en valor la feina dels fotògrafs i fotògrafes del món de la música. I fer-ho des d'un format que sortís una mica de les xarxes socials, d'Instagram, TikTok, Twitter, etc., que és una manera de consumir molt ràpida i abundant. Hi ha milers de fotografies en línia, i la gent passa molt ràpid per sobre les imatges. No hi ha el ritme que sovint fa falta al món de la fotografia de mirar les imatges amb més calma, amb més tranquil·litat i amb més presència. 
 
 
En el pròleg que obre l’anuari, escrius: “Documentem la riquesa i la diversitat infinita de propostes musicals que conviuen a les nostres ciutats”. Una escena musical fèrtil i sana és una escena diversa i ben retratada?
Moltes vegades les propostes que tenen més visibilitat en el món de la premsa o en el món de les xarxes socials acostumen a ser grups o bandes més multitudinàries, les que actuen al Palau Sant Jordi, Razzmatazz, Estadi Olímpic, etc. Però la veritat és que a Barcelona concretament —que és on jo treballo i del que puc parlar, tot i que sé que ara també a la resta de Catalunya i als Països Catalans hi ha moltíssima programació musical— es fan entre 10 i 20 concerts al dia. Crec que és una escena musical molt fèrtil. Potser a vegades la gent no coneix totes aquestes propostes musicals, però estan aquí. I jo crec que és la gràcia: en el món de la fotografia, els professionals viuen amb molta passió el món de la música i el món de la fotografia, i hi ha una voluntat molt particular de voler documentar tot el que passa, des de les bandes més friquis i més rares, fins a grups més populars o comercials. Jo crec que això és meravellós, perquè crec que demostra que realment la voluntat dels fotògrafs i les fotògrafes té a veure amb un interès propi de la mirada i l'interès cultural que tenen, no només respon a una voluntat de fer una cosa determinada per publicar en un espai determinat o per poder veure una foto determinada, sinó que realment hi ha una passió i una vocació molt forta cap al món de la música, cap al món de la fotografia i del fotoperiodisme i de la documentació de la realitat musical en què vivim.
 
Així mateix, també fas referència al poder de les fotografies per preservar la memòria. Quina importància o funció té, segons el teu parer, el fotoperiodisme musical?
Aquesta capacitat de documentar la realitat cultural en què vivim i demostrar que aquesta realitat és molt diferent, molt plural, molt diversa, molt gran, molt variada. I a més a més, encara que ara vivim en una societat que és molt instantània i sembla que la fotografia ha ser una cosa que s'ha de consumir al moment, en les 24 hores just després de l'esdeveniment, jo crec que la capacitat que té la fotografia per preservar la memòria és brutal, és innegable. I moltes de les fotografies que estem fent ara tenen un valor, però en tindran un altre igual, o potser més important, d'aquí a 20 anys, 30, 40, o 100 anys. Quan vulguem tenir un arxiu que ens pugui ensenyar, i ens pugui servir per entendre com han sigut altres temps. Igual que ara podem mirar enrere i veure fotografies dels concerts dels Beatles, l’Elvis i de bandes i de moments icònics que ens donen a entendre com era part de la realitat d'aquella època. Per això crec que és molt important que continuï havent-hi aquest col·lectiu de fotoperiodistes apassionats per la música que estan deixant aquest document i aquest arxiu, amb aquestes imatges, amb aquest imaginari tan meravellós i tan plural.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Juan Miguel Morales (@juanmimoralesl)

Arran que es deneguessin acreditacions a fotoperiodistes al concert de Rosalia es va generar cert debat sobre la legitimitat d’això i el dret a la informació. Quina és la teva posició?
Crec que el dret a la informació és universal. Últimament s'ha parlat molt que la gent ja no consumeix premsa musical, ni premsa en general i que, per tant, quin sentit té acreditar premsa gràfica si després la gent no ha de llegir les notícies o les cròniques. I jo crec que això és una mirada una mica restrictiva. Potser hi ha 100 persones que volen entrar a una web o comprar-se un diari i llegir un article i volen veure imatges de com ha sigut el concert de Rosalia, i és el seu dret. Si hi ha gent que no en vol fer ús i no vol rebre aquesta informació, també està en el seu dret. Rosalia ha estat un poc la gota que ha fet vessar el got, però això fa temps que passa, per part de molts artistes; ella no és la primera. En aquesta feina, ens trobem amb moltes dificultats en alguns moments i amb alguns artistes. Crec que el dret a la informació és bàsic i ha de ser accessible per a tothom; no es pot vetar aquest dret, no es pot censurar. I, a més a més, ha de venir donat per una mirada plural. I els esdeveniments culturals tenen rellevància informativa, com ho poden tenir un partit de futbol, unes olimpíades, una manifestació sobre l'habitatge, el míting d'un partit polític, un descobriment científic, etc. I tenir accés a la informació és molt important perquè siguem una societat lliure i plural.
 
Per què és important aquesta pluralitat?
Cada fotògraf mira d’una manera diferent, però sí que hi ha una veracitat i una voluntat d'informar i de transmetre aquesta informació en el fotoperiodisme musical. I aquesta varietat de mirades és el que fa que aquesta informació sigui encara més valuosa, perquè si només hi ha un fotògraf, que és el fotògraf de l'artista en aquell concert, només hi haurà mirada sobre això. És com si només se’n fes una crònica o un únic text del concert: si hi van sis mitjans, hi haurà sis mirades diferents, sis cronistes diferents que escriuran coses diferents sobre el concert: a algú li haurà agradat molt, a un altre, menys; algú destacarà un moment del concert, un altre, en destacarà un altre... I jo crec que en la fotografia és el mateix.
 
Hi ha alguna imatge que t'hagi sorprès o captivat especialment entre les que has recopilat per a l’Anuari? 
Més que una imatge concreta, el qu em’ha captitat és aquesta diversitat absoluta de mirar i fotografiar el món. No només per estils o temàtiques, sinó per la manera de fer les fotografies, d’editar-les, la tria... I és veritat que el fotoperiodisme està marcat per unes línies editorials i pautes d’estils dels diferents mitjans, però s’ha anat expandint i fent més lliure.
 
Tens previst de fer una nova edició de l’Anuari l’any vinent?
Seria meravellós que aquest projecte continués endavant, que puguem treure això anualment i que cada vegada hi participi més i més gent, i poder anar ampliant aquest ventall de mirades i de realitats. Perquè l’Anuari no és només una mostra del treball dels fotògrafs i fotògrafes, sinó també de les propostes musicals diverses que hi ha al territori dels Països Catalans, i crec que això també és molt maco i molt important. La intenció seria poder continuar endavant, tenint en compte que és un projecte totalment autogestionat pel col·lectiu de fotògrafs de l'àmbit de la música.