Com a instrumentista va iniciar-se el 1939 amb el clarinet, l’any següent ja es va canviar al saxo alt, i a finals de la dècada s’estrenava amb el tenor; una progressió que també va enllaçada amb una primera etapa associada al blues, una evolució cap a les sonoritats més rítmiques i una incursió a les entranyes més punyents del hardbop. A la recerca d’un camí propi, va atreure l’atenció de solistes ja destacats com Miles Davis o Thelonious Monk, però ni ells podien assimilar aquella bufera desbordant ni ell va acabar de trobar el lloc entre les convencions establertes.
COLTRANE AMB DAVIS I MONK
La primavera de 1957, “Miles Davis va fer fora del seu quintet John Coltrane per la seva addicció a les drogues i a l’alcohol”, a causa dels seus “solos erràtics, aparença descuidada o capcinades de son a dalt de l’escenari. Per a Coltrane, per tant, la droga, a banda de ser un handicap evident per a la seva salut, també era un impediment per poder tocar en condicions òptimes i, arribat aquell moment, amb l’ajuda de la seva dona Naima i els seus amics, va decidir posar ordre a la seva vida”.
En l’àmbit estrictament musical, el seu renaixement va ser a través d’un “despertar espiritual” que el va conduir a “una vida més reca, més plena i més productiva” i també, aquell mateix 1957, el mig any escàs que va passar al costat de Thelonious Monk, inaugurat amb l’enregistrament d’un primer tema plegats, titular “Mon’s Mood”, que va recollir el disc Thelonious HImself (Riverside, 1958). (...) Aquella primera sessió es va convertir en una llarga sèrie de trobades informals al pis del pianista, a Nova York, uns encontres que es van perllongar durant tot l’estiu d’aquell any. (...) John Coltrane va deixar escrit que les converses musicals que tenia amb Thelonious Monk l’estimulaven a tocar durant hores, fins que s’aprenia el tema en qüestió. Per altra banda, sembla que la companyia de Monk no només se circumscrivia a una tutela de caire musical, sinó que junts escoltaven discos o simplement passejaven pels carrers de Manhattan. La tècnica de les capes de so, que és com es coneixeria la sonoritat de Coltrane en aquell temps, també prové del mestratge del pianista, que li va ensenyar la tècnica de tocar dues o tres notes alhora amb el saxo –fent sonar més fort diversos harmònics–.
Després del vincle amb Monk, “el mateix Miles Davis va haver de rectificar i demanar a Coltrane que tornés al grup. Hi va tornar, per enregistrar entre d’altres el perenne Kind of Blue (Columbia, 1959), però el trompetista el va poder retenir durant molt poc temps, perquè John Coltrane ja era una persona renovada i un músic nou amb un horitzó particular i una missió pròpia.”
Adaptació de l'article d'Oriol Sabaté publicat a la revista Jaç número 10, la primavera de 2006
La primavera de 1957, “Miles Davis va fer fora del seu quintet John Coltrane per la seva addicció a les drogues i a l’alcohol”, a causa dels seus “solos erràtics, aparença descuidada o capcinades de son a dalt de l’escenari. Per a Coltrane, per tant, la droga, a banda de ser un handicap evident per a la seva salut, també era un impediment per poder tocar en condicions òptimes i, arribat aquell moment, amb l’ajuda de la seva dona Naima i els seus amics, va decidir posar ordre a la seva vida”.
En l’àmbit estrictament musical, el seu renaixement va ser a través d’un “despertar espiritual” que el va conduir a “una vida més reca, més plena i més productiva” i també, aquell mateix 1957, el mig any escàs que va passar al costat de Thelonious Monk, inaugurat amb l’enregistrament d’un primer tema plegats, titular “Mon’s Mood”, que va recollir el disc Thelonious HImself (Riverside, 1958). (...) Aquella primera sessió es va convertir en una llarga sèrie de trobades informals al pis del pianista, a Nova York, uns encontres que es van perllongar durant tot l’estiu d’aquell any. (...) John Coltrane va deixar escrit que les converses musicals que tenia amb Thelonious Monk l’estimulaven a tocar durant hores, fins que s’aprenia el tema en qüestió. Per altra banda, sembla que la companyia de Monk no només se circumscrivia a una tutela de caire musical, sinó que junts escoltaven discos o simplement passejaven pels carrers de Manhattan. La tècnica de les capes de so, que és com es coneixeria la sonoritat de Coltrane en aquell temps, també prové del mestratge del pianista, que li va ensenyar la tècnica de tocar dues o tres notes alhora amb el saxo –fent sonar més fort diversos harmònics–.
Després del vincle amb Monk, “el mateix Miles Davis va haver de rectificar i demanar a Coltrane que tornés al grup. Hi va tornar, per enregistrar entre d’altres el perenne Kind of Blue (Columbia, 1959), però el trompetista el va poder retenir durant molt poc temps, perquè John Coltrane ja era una persona renovada i un músic nou amb un horitzó particular i una missió pròpia.”
Adaptació de l'article d'Oriol Sabaté publicat a la revista Jaç número 10, la primavera de 2006
Finalment va trobar el seu camí amb gravacions com Giant Steps (Atlantic, 1959) i molt especialment la trilogia Crescent (1964), A Love Supreme (1964) i Ascension (1965), amb el segell Impulse!, i amb la complicitat de músics afins com Eric Dolphy i la compenetració d’un quartet amb McCoy Tyner al piano, Elvin Jones a la bateria i Jim Garrison al contrabaix; uns noms i unes gravacions que encara segueixen sent matèria d’estudi per a tots aquells que volen avançar en la profunditat del jazz.
"La música que feien era d’una bellesa espectacular, i sorprèn la facilitat amb què quedem atrapats en aquesta vibrant espiral de sons, un groove gairebé alienador que va eixamplar la visió de tots els gèneres musicals, que va influir Roger McGuinn dels The Byrds, Jimi Hendrix, Cream o Charles Lloyd però que, en canvi, es va acabar etiquetant com a rabiüda i emprenyada.
La gent identificava John Coltrane amb aquest terbolí, i el tenien per una persona agressiva quan en realitat era més aviat el contrari, seriós, estricte, introvertit i –una cosa que aleshores la gent desconeixia– un exheroïnòman convençut i un infatigable practicant de l’instrument. Els discos de la Prestige i Atlantic havien revelat un Coltrane i els d’Impulse! en destapaven un de nou, més difícil de comprendre i que, a més, a ell
no li servia per transmetre la creença que uns sons aparentment violents poguessin comunicar sentiments i estats d’ànim de joia i celebració.
El Trane d’aquell moment era un músic de difícil catalogació que havia absorbit multitud d’influències: l’avantguarda a través d’Ornette Coleman, el flamenc, la música llatina per mitjà de Dizzy Gillespie, el folklore anglosaxó (atents a “Greensleeves”, de les sessions d’Africa/Brass) i de l’Amèrica negra (atenció ara a “Spiritual,” dels enregistraments en directe al club Village Vanguard), la música del continent indi per tot el que havia rebut de Ravi Shankar (és preferible escoltar les diferents versions d’“India”, del mateix enregistrament en directe) o, gràcies al bateria nigerià Michael Babatunde Olatunji, la del continent africà (“Dahomey Dance”, a Olé Coltrane (Atlantic, 1962)). Però el seu enfocament musical era també el reflex del que havia llegit sobre el poder místic i emocional de la música en algunes cultures, entesa com una força oculta que fins i tot podia provocar reaccions físiques al públic". (Oriol Sabaté al número 15 de la revista Jaç, publicada el juliol de 2007).
.jpg)
.jpg)
