En aquests temps de fake news i posturejos s'agraeix trobar espectacles amb tanta veritat emocional dins com l'últim d'Anna Roig. Un disc i un espectacle, Aportar bellesa al món (Satélite K, 2023), treballats a ritme d'allò que li demanava el cor i no el mercat. No només per deixar-se temps per fer-lo -superior als dos anys habituals que marca la indústria- sinó també perquè ha deixat l'espai per encabir les emocions que arriben amb la pèrdua de confiança juvenil en el futur i també la pèrdua d'una mare, que li fa aterrar la valentia d'afrontar la fragilitat d'una flor com les arrels que la sostenen fins que el vent se l'emporta ("Sóc la flor").

Aportar bellesa al món és l'actitud d'estar sempre amatents, prop del riure i prop del plor, com interpretaven a "Terminal B" Pascal Comelade i Enric Casasses. I no només serveix de catarsi personal sinó que també pot servir de catarsi col·lectiva en un punt determinat del concert, quan fa esment de la coneixença amb Jordi Cuixart, des de la presó estant. Sense conèixe'l d'abans. Una trobada no buscada per ella, sols vinculada a unes primeres cartes que els van unir en la militància de la tendresa per tot i per tothom.

Veure l'Anna Roig en directe és fer-se un regal amorós i sortir-ne més acompanyats, o més companys els uns dels altres. Encara que el consol soni molt innocent, aquest espectacle és reparador i les ferides cal guarir-les. La gira que, tot just comença, que va passar fa quatre dies també per l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, on a més es va enregistrar com a concert per a TV3.
 
I més enllà de la veritat emocional que desprén, cal posar en valor també la feina dels arranjaments i la direcció musical d'Àlex Cassanyes —també al seu costat en l'espectacle anterior d'Anna Roig & Àlex Cassanyes Big Band Project, La Tendresse—, de família de pare i avi músics, que ha sabut fer créixer a un nivell estratosfèric aquesta puresa de cor que desprèn l'obra de Roig, arribant a la pell de gallina i al plor per qui té els porus oberts al sentiment, a l'ètica i l'estètica de la cançó feta obra d'art.

Anna Roig recupera poques cançons d'aquell passat que li va fer mal, però ara està en pau amb tot i recupera "Que bé, ser aquí" -Un pas i neu i un pes (Satélte K, 2014)- en el moment adequat. I nosaltres tenim la sort de tornar-la a escoltar i esperem que per molts anys, en sincronia amb el món que ens toca viure, amb les seves penes i alegries.