El popular director, guionista i intèrpret nordamericà Woody Allen va desembarcar ahir al vespre al Teatre Tívoli per inaugurar amb la seva New Orleans Band el 55è Festival de Jazz de Barcelona. El pas del reconegut i controvertit realitzador de cinema per la capital ha servit per a presentar el seu darrer film Coup de chance, així com per a omplir durant dues nits consecutives el teatre barceloní. Una agenda molt atapeïda per a un artista que ja ha complert els 87 anys d'edat.
 
Allen s'ha presentat en formació de septet, i amb la mateixa consigna que les anteriors visites al nostre país: reinterpretar de la manera més fidel possible el jazz de Nova Orleans modelat per músics com Joe 'King' Oliver, Louis Armstrong, WC Handy, o Jelly Roll Morton. La pista més fidel l'hem trobat al llarg de la filmografia d'Allen, que ha impregnat les seves pel·lícules d'una banda sonora identificable amb la seva passió pel jazz més primitiu.
 
Del concert del Tívoli direm que Allen es va envoltar d'una formació molt competent formada pel pianista Conal Fowkes, el contrabaixista Brian Nalepka, el bateria Kevin Dorn, el trombonista Kerry Zigmont, el guitarrista Josh Dunn, i un brillant Simon Wettenhall a la trompeta –qui juntament amb Fowkes és l'encarregat de la direcció musical–. D'Allen en podem subratllar el so particularment grillat del seu clarinet, així com la incapacitat per matisar l'instrument; però per damunt de tot, en voldria destacar la seva presència. Perquè ell, efectivament, hi era. I aquest era motiu suficient per a justificar el preu de l'entrada i el poder de convocatòria del concert. El públic ja estava convençut d'entrada; i parafrasejant el títol d'un dels seus films, tothom deia 'I Love You'. Posats a trobar complicitats, l'homenatge al gironí Xavier Cugat amb "Para Vigo me voy", la cançó d'Ernesto Lecuona que Conal Fowkes va cantar en un impecable spanglish.
 
Durant dècades, el clarinet d'Allen ha buscat la inspiració en músics de Nova Orleans com Sydney Bechet, George Lewis, Johnny Dodds, Albert Burbank o Jimmy Noone. Però com a intèrpret, mai ha passat de ser un bon aficionat. Així ho explica a la seva autobiografia A propòsit de no res (Alianza Editorial, 2020): «Em sap greu dir-ho, però no me'n surto: no tinc ni oïda, ni to, ni ritme ni sentiment». No era pas falsa modèstia; sinó un llistat d'habilitats que, una rera l'altra, el públic barceloní va poder evidenciar.
 
Si no l'heu pogut anar a veure, no passa res. Tota la passió d'Allen per la música la podreu trobar condensada a Dies de ràdio (Radio Days, 1987); una de les seves millors pel·lícules, amb una banda sonora esplèndida que retrata de la millor manera possible els seus anys d'infantesa. Revisiteu-la els cops que faci falta. I descobriu o recupereu el seu l'amor per George Gershwin i Nova York a Manhattan (1979); el jazz manouche de Django Reinhardt a Acords i desacords (Sweet and Lowdown, 1999); Diane Keaton emulant Billie Holiday amb el seu "It Had to Be You" a Annie Hall (1977); o l'admirat clarinet de Sydney Bechet acaronant "Si tu vois ma mère" a l'obertura de Midnight in Paris (2011).