Quan la gent encara començava a pair l’èxit de la gira de teatres i auditoris que Antònia Font ha anunciat per al 2024, i que va esgotar entrades a molts llocs en qüestió de minuts, va veure la llum el nou àlbum de Joan Miquel Oliver. Electronic Devices (Oigo Discos, 2023) destil·la una vegada més la senzillesa del solleric sense deixar de banda els seus esperadíssims i imprevisibles experiments.
 

Sols dir que cada vegada que enregistres un nou disc t’acostes a un cert ideal de disc pop, senzill i perfecte… Aquesta vegada amb 'Electronic Devices' t’hi has acostat encara més i n’estàs content?
N’estic convençut, més que content. He fet el disc que volia fer, i soc en un punt en què puc fer temes com “Siento feelings” o “Cinquanta euros” i fer-los convençudíssim. I també crec que m’estic acostant a la definició de disc de música pop amb un concepte cada vegada més ampli de la música pop. En xerram com si fos un estil, però en realitat és tota la música moderna que es dirigeix a un públic general, és a dir que en realitat ho abasta pràcticament tot. I el meu públic ja coneix la meva ironia i el meu llenguatge i per tant espera coses noves, també. Ja els he educat dins això, es decebrien si fes un disc superconvencional [Riu]. Després d’haver fet un àlbum com Odissea trenta mil (Produccions Blau, 1999), que era experimental, la gent ja sap que hi haurà de posar de la seva banda per escoltar-lo. I hi haurà a qui li agradaran més els temes més pop i altres que hi trobaran altres estímuls, diferents.

Coneixes millor el teu públic i ell també et coneix millor a tu. Tu també et deus conèixer més a tu mateix com a músic, és així?
Ara sé com ho he de fer perquè un disc soni i se senti bé. He guanyat capacitat de posar-me a la pell de qui escolta. Això que de vegades diuen, que has de demanar una segona opinió perquè tu mateix no pots jutjar la teva feina, amb els anys ho aprens. I quan he de mostrar el disc a un amic, abans de posar-lo, només de veure’l a la porta ja m’ha ensenyat coses perquè ja sé què li agradarà i què no. He fet milers de concerts i ja he vist a quines cançons se’m despista el públic i a quines s’engresca, i no sempre són les que em pensava. I tot això m’ensenya. Per exemple, no donàvem ni dos duros pel directe d’“Astronauta rimador” i ara és el gran èxit dels directes. I això ens ho ha ensenyat la gent, si m’hagués quedat tot sol a l’estudi fent música no ho hauria après mai.

Del que no hi ha dubtes és que és un disc més electrònic que els anteriors, i no només pel títol.
Sí, volia posar qualque cosa d’elèctric al títol i no ho tenia gaire clar. La primera opció era Best Boy Electric, que és allò que surt als títols de crèdit de les pel·lícules, en referència al tècnic, però després dins l’avió vaig sentir l’hostessa xerrar dels electronic devices i em va agradar molt. Vaig haver de convèncer molta gent a qui ja havia convençut de l’altre títol...


I també hi ha la teva primera col·laboració amb l’artista visual Stefi Lusini (Sandré). Per què vas convidar-la a cantar?
Jo tenia dins el cap la tonada de “Siento feelings” i pensava que estaria bé que la cantàs una dona, però no sabia quina. De sobte vaig pensar que si ho feia na Stefi ho podria cantar en italià i seria un bombó de cançó, precisament per això. Al final ha quedat molt guapa, el meu personatge fa tot el que un tio diu quan vol estar amb una dona, procura estar content, però ella li deixa ben clar que no. La vàrem fer a poc a poc, per telèfon i amb talls de Whatsapp, perquè ella viu a Barcelona, però ha quedat molt bé.

I també estrenes col·laboració amb Cinta Vidal, que ha il·lustrat una portada que és un resum de la teva essència. Com se’t va ocórrer treballar amb la pintora i muralista catalana?
Veia els murals de Cinta Vidal i pensava que la seva obra era súper bèstia. Un dia li vaig escriure per Instagram i em va dir que a ella també li agradava la meva música. Al cap d’un temps vaig pensar que potser em podria fer la portada d’un disc però ho descartava, perquè sempre volta pel món. Dubtava que pogués fer res per a mi, però em va dir que sí. Feia un parell de mesos que havia fet una portada per al grup britànic Tears for Fears, i jo m’esperava que em diria que no. Doncs, tot i que tenia molta feina, vàrem començar a parlar del que m’agradaria per a la portada. Li vaig dir el títol del disc i li vaig enviar imatges de tots els electronic devices que he emprat per enregistrar-lo. I li va sortir aquesta portada, que es pot anar girant i observant des de qualsevol banda.

Feia molt de temps que no gravaves, des de la trilogia que vas començar amb 'Pegasus' (Sony, 2015) i vas completar en només tres anys amb 'Atlantis' (Sony, 2017) i 'Elektra' (Discmedi, 2018). De llavors ençà has seguint gravant, però el nou disc és com una porta cap a un altre lloc. Tenies ganes de canviar de concepte?
Sí, ja havia passat molt de temps des d’Elektra. Però entremig hi ha hagut Les aventues de la nota La (Produccions Blau, 2020), que va ser un treball molt experimental, i també el disc d’Antònia Font, que també ha estat un aprenentatge. Han passat cinc anys des del darrer disc de pop, però l’experiència d’haver compost música experimental també s’hi nota, perquè de sobte hi sonen músiques que són iguals però amb compassos diferents.



De tant d’explorar els límits de la música pop, pot ser que arribis a la conclusió que no en té?
La música és infinita, les combinacions de notes són infinites. Fins i tot amb només quatre o cinc elements les possibilitats que tens són infinites. Amb la música pop empram sis acords, només sis, i amb aquests sis acords s’han de fer totes les cançons. I, llevat d’algunes excepcions, a totes hi intent ficar tots els acords que puc. Quan la gent escolta la meva música normalment els sent tots. Per exemple, “Wa yeah!” comença amb la tònica, la segona estrofa és amb la quarta, el pont amb la cinquena, la tornada amb la sisena...

Són cançons que semblen senzilles però no ho són gens, oi?
Han de parèixer senzilles, però en el cas de “Wa yeah!” és complicadíssima. I sempre pens que no, que és senzilla, però encara no he sentit cap versió en què hagin aconseguit enganxar tots els acords, així que tan senzilla no deu ser…

Com es fa una cançó?
Compondre una cançó és com fer un lego però amb molt poques peces. Tens una capseta petita per fer cançons de música pop que tothom pugui entendre i potser tens quinze o vint peces, però d’allà et poden sortir temes com “Arquitectes”, “Ballarines de ballet” o “Aquest”, que forma part de Vostè és aquí (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2012). Empr els diferents colors de la música per fer una cançó, perquè potser els elements són molt senzills però es poden combinar de maneres molt diferents i divertides. Si ho pens, he escrit més de tres-centes cançons amb els mateixos sis acords.


I a tot això hi has d’afegir la lletra, que no és gens secundària en la teva música.
En aquest cas podria fer una bona comparació, perquè les lletres també són limitades a només una trentena, però tenim infinites possibilitats per combinar-les [Riu]. La qüestió és que pot semblar senzill i ser-ho, pot semblar complicat i ser-ho, però també pot semblar senzill i ser complicat. Que sembli senzill no vol dir que no tengui una elaboració. Els cervells dels escriptors també són sofisticats, cadascun a la seva manera i amb el seu algoritme.

I en el teu cas, el teu cervell té doble feina perquè una cosa és la música de Joan Miquel Oliver i l’altra la d’Antònia Font. Com compaginaràs les dues coses en aquest curs en què estrenes disc en solitari i arrancau nova gira amb el grup?
És fotut perquè hem afegit dates per a tot a la gira d’Antònia Font i el que hauré de fer és jugar amb el calendari… No em preocupa perquè sé que Antònia Font és el 2024 i que tot el que no faci enguany ho podré fer l’any que ve. Si algú et vol contractar ho acaba fent. Ara bé, és feina, no hi ha gaire més a dir. Amb Antònia Font és cert que ja va tot sol, podem quedar per repassar i assajar, però tenim un equip de 25 persones. Jo ja vaig escriure les cançons en el seu moment, saps? [Riu] Però certament és molt més còmode, perquè arrib i ja està tot muntat i l’endemà, al següent concert, ho torn a trobar tot al lloc que toca. En canvi, em du més feina si vaig sol i he de pensar el backline, els ryders tècnics, els road mànagers… Però bé, ho cercam tot fins que ho trobam. Tal com et dic, és feina i es fa.

En el cas d’Antònia Font, la gira per teatres i auditoris que anunciàreu per al 2024 ha arrasat… Vos ho imaginàveu?
Mira que tenc imaginació… però no. Això és com allò que passa a Star Wars, que na Leia vol convèncer en Han Solo i ell passa d’ella. Ella li diu “Et donaré més riqueses de les que puguis imaginar” i ell li respon “Jo puc imaginar molt”. Idò sí, podem imaginar però hem quedat flipats.


No és la primera vegada que et sentim fer referència a frases de Star Wars. N’ets tan fan que te les saps de memòria?
Saps què passa? Que són pel·lícules amb guions molt curts, amb poca xerrameca, i això fa que hi surtin frases lapidàries que duim dins s’ADN des de ben petits.

Tornant a la gira. Si vos vàreu plantejar fer-la és perquè sabíeu que el públic havia quedat amb ganes de més?
Mira, vam fer l’últim concert de la gira al festival Temporada Alta de Girona i vam flipar amb la gentada que hi havia a l’escenari de la Fira, i això ja no m’ho esperava. I molt menys l’èxit amb la gira de teatres! La por que teníem és que quan reserves una data a un teatre si no ompls perds doblers, i mira-ho, hem arrasat. Havíem de calcular quants dies podíem fer, perquè si ens arriscàvem a fer moltes dates podia passar que no fos sostenible. Per tant més valia ser prudent; una gira té un cost molt alt, i sempre érem a temps d’ampliar.

Per a l’Auditòrium de Palma ja es va anunciar una tercera data, del 28 i 29 de febrer a l’1 de març.
No m’ho hauria imaginat mai, ni de conya, perquè ja vàrem fer concerts a Inca i per Sant Sebastià. Em van enviar un pantallasso de les butaques que s’anaven omplint i en qüestió de mitja hora ja estava ple… Va ser increïble! De fet, ens han dit que en tota la història de l’Auditòrium no hi ha hagut mai cap artista que hagi fet tres dies de concerts seguits. Hi ha obres de teatre que fan setmanes senceres, és clar, però concerts és la primera vegada i és realment impressionant.