El cantautor barceloní Montañez ha musicat enguany "Rostoll" del poeta Josep Vallverdú, cançó que ha inclòs en l'EP El vent, la neu, la boira. Montañez canta Vallverdú (KZoo Music, 2023). La peça ha estat escollida pel jurat del certamen Terra i Cultura, organitzat pel celler Vall-Llach, com a una de les cinc finalistes a rebre el premi Miquel Martí i Pol 2023 a millor musicació d'un poema català. Hi ha cantautors que els agrada fer volar coloms, però Montañez entén la cançó com a musicació de poesia i aquesta ha de ser "poesia que és capaç de tocar de peus a terra i de connectar amb la realitat que els toca viure". Per connexió familiar ha trobat en el poema "Rostoll" de l'escriptor centenari Josep Vallverdú la manera de fer reviure una terra i un paisatge, de Ponent, que va ser ferida per la guerra i on perviu la memòria tot i la boira.


Què et va portar a musicar "Rostoll" de Josep Vallverdú? 
Amb en Josep Vallverdú hi ha una relació familiar, i és que la seva esposa, l'Antonieta Vilajoliu, és la tieta àvia de la meva companya. A partir d'aquest vincle, jo ja feia temps que tenia ganes de musicar algun poema seu, però al final va ser un encàrrec de la mateixa Antonieta el que va accelerar aquest projecte: em va proposar de musicar alguns dels seus poemes i fer-ne un disc per fer-li una sorpresa pel seu centenari. Fins ara havia treballat molt poques vegades per encàrrec i la veritat és que m'ha agradat moltíssim fer-ho, perquè, d'alguna manera, la pressió del calendari m'ha ajudat a dedicar-hi hores i treballar-hi de manera immersiva. Em vaig submergir en l'univers poètic de Vallverdú i a partir d'aquí tot va sortir rodat.  Enguany, amb motiu del centenari d'en Josep, la Generalitat celebra l'Any Vallverdú. He pogut seguir i ser present en algun dels actes d'aquesta commemoració i la veritat és que ha estat un honor poder-hi participar amb aquestes cançons. Si no m'equivoco, El vent, la neu, la boira (Kzoo Music, 2023) és el primer disc amb poesia de Josep Vallverdú musicada.

Què t'interessa d'aquest poeta?
Vallverdú és un home de cent anys, que es diu aviat, amb una energia i una lucidesa que no saps d'on les treu i molt connectat amb l'actualitat política i social del país. Fins i tot, fa enveja, perquè li sobra sentit de l'humor i vitalitat. És impossible que una persona així no sigui una font d'inspiració! Només cal dir que l'any que en fa cent ha publicat tres llibres de gèneres diferents. D'altra banda, la vinculació familiar m'hi ha permès aproximar-m'hi d'una manera més personal, conèixer-lo, conversar-hi, compartir taula i sobretaula! Per exemple, he pogut preguntar-li directament si la interpretació que jo estava fent d'alguns dels seus poemes era la mateixa que ell tenia al cap a l'hora d'escriure'l. I això és un privilegi.



Què t'agrada de la lletra del poema?
A "Rostoll" hi ha una connexió directa de la vida amb la terra. En Josep Vallverdú és nascut a Lleida i ara viu a Balaguer. Els paisatges de Ponent i la seva gent formen part del seu imaginari: els cereals, els camps de secà i de regadiu, el Montsec de fons, la boira -cada cop menys- persistent i la història del territori són presents en els versos de "Rostoll". M'encisa el vincle tel·lúric d'explicar la vida mateixa a través del que viu un camp de cereals.

De quins poetes ets més fan o has musicat més?
El poeta que més he musicat és en Miquel Martí i Pol. Les seves poesies semblen fetes per ser cantades, tenen un ritme i una mètrica que fa que sigui molt fàcil convertir-les en cançó. El vessant polític i la senzillesa dels seus versos m'encanta, però també he llegit molt a Vicent Andrés Estellés, per la passió i la ferocitat dels seus versos, a Montserrat Abelló i a Maria Mercè Marçal. En el conjunt de la meva discografia hi ha alguns poemes d'aquests autors, però també versos enmig de cançons o referències més indirectes perquè, sens dubte, han inspirat la meva manera d'escriure. També m'agrada molt la poesia llatinoamericana, amb autors com Juan Gelman, César Vallejo o Idea Vilariño. Tots ells, igual que els meus altres referents poètics, fan una poesia que és capaç de tocar de peus a terra i de connectar amb la realitat que els toca viure.

Què t'agrada de la Cançó que musica a poetes? 
Seguint una de les idees d'Ovidi Montllor, penso que la cançó facilita que la poesia arribi a més gent o, si més no, a una altra gent. A més a més, el fet d'introduir-hi el cant i la instrumentació, fa que aquestes dues disciplines es compaginin i es retroalimentin, tot generant un diàleg entre poeta i músic. Fins i tot moltes vegades la poesia adquireix una nova dimensió quan és musicada, i un bon exemple d'això és el mateix Ovidi. 

Quina línia de continuïtat veus amb la Nova Cançó? 
Una línia de continuïtat claríssima és la voluntat de fer cançons que connectin amb la realitat social, política o cultural del moment. Que les cançons siguin una mena de diàleg entre el creador i qui les escolta. A mi m'interessen aquelles cançons que, un cop les has escoltades, et quedes una estona pensant-hi i reflexionant, ja sigui perquè parlen d'una cosa d'actualitat, perquè expressen una emoció d'una manera que connecta amb tu o perquè expliquen quelcom d'una manera que t'ha captivat. Vull pensar que les meves cançons també parteixen d'aquesta idea, com les de la Nova Cançó. Això sí, cada moment incorpora unes sonoritats diferents en funció de les tendències o referents. En aquella època hi havia molta influència de la cançó francesa i, en el meu cas, estic més influenciat musicalment per grups de folk i pop d'autor anglosaxó. L'EP El vent, la neu, la boira, beu molt d'aquestes sonoritats.
 
Com vas abordar la musicació d'aquest poema, com va anar? 
Sempre que musico un poema, m'agrada llegir-lo, mastegar-lo i pair-lo fins a sentir-me'l meu. Necessito arribar al punt de tenir la sensació que aquella poesia l'he escrita jo, i aquí hi puc arribar a partir del text mateix, de com està configurat de les idees que desprèn i trobant alguna connexió amb la meva experiència. Jo tinc un vincle personal molt fort amb la Noguera perquè la meva parella i la seva família són d'allà i "Rostoll" em va connectar de seguida amb el paisatge de les Terres de Ponent: el dels camps de panís, cereal, ordi o alfals que són aliment i recurs, però que també són testimoni de la vida, de la gent i de la història. Ho van ser en moments molt durs, com quan eren camp de guerra de la batalla del Segre. Així doncs, fer aquesta connexió amb "Rostoll" va ser molt fàcil, i, a partir d'aquí, El vent, la neu, la boira se'm va anar repetint al cap com un mantra persistent, com la boira misteriosa de les terres de Lleida.

I un cop tens l'atmosfera clara, com surt la música?
Em van sorgir uns acords de guitarra i una melodia amb aires dylanians i ja ho vam tenir. L'harmònica és un instrument que té un aire nostàlgic per l'associació amb el blues, i és relativament fàcil d'aprendre per un mateix, i, per això, a la versió enregistrada de la cançó hi vam gravar una harmònica. Em recordava al poeta quan escriu: 'en soledat espero, al capdavall, només, el vent, la neu, la boira'. Finalment, amb en Pau Romero, el meu productor, vam acabar de trobar la sonoritat i l'estructura, afegir-hi capes i textures musicals.

Quina funció li dones a la poesia i/o quina a la cançó?
La poesia serveix per emocionar-nos i vehicular i canalitzar les emocions i allò que vivim. Per a mi la cançó i la poesia són una mica el mateix. Dit d'una altra manera, jo entenc la cançó com a poesia musicada.

Què trobes o t'atrau de la poesia dels Països Catalans?
Penso que la poesia que es fa als Països Catalans neix també com un crit desesperat d'una llengua a la qual sistemàticament s'ha minoritzat. Aquesta situació anòmala i perjudicial també fa que la poesia en llengua catalana parteixi de la necessitat de ser, de la reivindicació i d'una passió i una vitalitat especials.