Per posar-los en context, cal saber que Carles Congost va començar el seu projecte electrònic The Congosound amb Vicent Fibla a finals dels noranta en paral·lel a la seva carrera com a artista visual. El 2015 coneix Josep Xortó i comença una col·laboració que li permet centrar-se en la seva visió del pop, col·laboren component junts, i Josep posa veu i imatge a les fantasies pop de Congost. El seu primer enregistrament ja va ser una declaració d'intencions, "Això que sona és nostre", una adaptació al català del clàssic de culte “Come On” de Jules Tropicana, que reivindica la música italodisco dels anys vuitanta que també es facturava a Catalunya. Ara presenten Ocells com tu (Austrohungaro/Maletas violentas, 2023), el seu primer llarga durada junts, on recuperen i remesclen alguns temes, i n'incorporen de nous.



Soneu a fantasia pop i grans èxits ballables de tota la vida. Amb la vostra música, Voleu fer gaudir més que res? Feu música hedonista i lleugera, però lletres amb pòsit?
Carles Congost: Exactament, aquesta seria, a grans trets, la nostra aposta. Voler sonar lleuger i agradable i invitar, per moments, al ball no hauria d'estar renyit amb ser reflexius.  No ens agraden les lletres que no diuen res o només tiren de tòpics, amb frases que amb prou feines serveixen per a omplir buits. 
Josep Xortó: Si es tracta de desitjos, el meu és fer música interessant amb la gent que admiro. 

Què us agrada més de copublicar amb el segell dels Hidrogenesse, Austrohúngaro?
J.X: Que no em sembla un segell per a tothom. És prou evident que no editen qualsevol cosa.    
C.B: Bé, fa molts anys que ens coneixem els Hidrogenesse i jo i, de fet, ja hem col.laborat anteriorment en algun dels meus projectes de videoart, com ara "Supercampeón" (2000) i "Un mystique determinado" (2003). D'altra banda, l'any 2018 en Carlos [Ballesteros] i en Genís [Segarra] (Hidrogenesse) van fer un remix del tema "Això que sona és nostre" que va presentar-se en vídeo al Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats de Barcelona. El disc l'hem publicat a mitges Maletas Violentas (el meu segell personal) i Austrohúngaro. En aquest sentit, ha estat com publicar-lo en família. 

"Pedres i ocells" és un cant a la igualtat i a un avís que l'humà sempre cau amb la mateixa pedra? 
C.B: "Pedres i ocells" té una lletra molt ambigua, capaç d'admetre un munt d'interpretacions. A mi m'agrada que sigui així. La meva intenció inicial, però, era la de descriure una situació d'alerta ambiental, un cert belicisme que lliga molt bé amb el nostres dies. L'ocell no pot evitar de ser com és, piula el que li toca piular i desplega les ales quan li convé, tot i l'amenaça que suposen les pedres que llencen els propagandistes i els haters. Per això corre el perill de fer-se mal. Però per això diu també, molt valent, que n'és conscient i que ho fa expressament. 

Quina és la pedra més dura de rosegar amb les històries d’aquest disc?
J.X: No tinc per costum rosegar pedres, però potser sí que me les llanço al damunt prou sovint. La més dura és perdre la fe en què passaran coses bones. Molt típic de mi.

‘M’agrada viure al segle XX’ vol dir que al final la cançó "Les xares" no fa pas una oda a les virtuals sinó a les presencials? 
C.B: De manera irònica, la lletra ens presenta a una persona que intenta tirar endavant la difícil proesa de viure com al segle XX perquè adaptar-se al món actual li és massa feixuc i no se'n fia. Personalment, això em semblaria un esforç inútil i gens productiu. En Josep i jo sí utilitzem les xarxes, tot i que potser també amb una certa desconfiança.  
J.X: Personalment, he tingut males experiències amb les xarxes socials i la viralitat. Sí que és veritat que no sóc massa d'autobombo, crec que en Carles ho va pillar de mi tot això. 

Dieu que “Equivalència” s’ambienta en la ruta Destroy valenciana i s’inspira en Pet Shop Boys o Madonna. Creieu que la intel·ligència artificial acabarà per crear clons de música del passat, o penseu que hi ha molt terreny per recórrer? 
J.X: Crec que la intel·ligència artificial pot ser una eina, però crec que la personalitat no es pot substituir. No seré jo qui es faci "fan" d'un robot ni d'un algoritme.
C.B: Per a mi, l'IA pot obrir moltes portes si se'n fa un bon ús, sempre i quan no pensem que la màquina pot substituir la creativitat humana. Ara estem en la fase de deixar-nos sorprendre i per això em sembla una reacció molt humana que flipem amb les falses cançons de Bad Bunny, Drake i companyia. Que escoltem a la Cher cantant un tema de Madonna, pot ser divertit perquè és nou però no podem rebaixar la capacitat de l'IA a la categoria d'un meme que és el que realment són tots aquests exemples. L'IA no pot generar, per si mateixa, tot l'espectre d'emocions i conceptes que ens defineixen com a espècie, ja que l'IA no crea, només interpreta i replica. 
 
La bonica balada melangiosa "Nova esplendor" vol contagiar als nostàlgics que van viure la música dels vuitanta a discoteques i clubs de poble d'arreu del territori? 
C.B: Sí, "Nova esplendor" apel·la a alguna cosa molt bàsica que alguns de nosaltres, especialment els que ja tenim una certa edat, hem compartit i és el fet d'haver viscut en primera persona el boom de les discoteques, cadascú en el  seu respectiu poble, de costa o interior, durant l'adolescència o joventut. En gran part de la dècada dels vuitanta, aquest fenòmen anava de la mà d'un altre de fenòmen: l'apogeu del so italodisco, sofisticat i futurista, en molts casos, però alhora romanticó i un pèl hortera. No totes les cançons d'aquest gènere eren ràpides i pensades per a ballar sense fre, ja que algunes eren ben lentes, com les de Savage, per exemple. És, precisament, a aquestes que ret homenatge la nostra cançó.

Creieu que hi ha un oient per aquesta mena de cançons?
C.B: A qui es va deixar endur per aquest estil en el seu moment, li pot caure fàcilment la llagrimeta en tornar-lo a rememorar i li pot dur a mitificar més del compte situacions o expressions del seu passat. D'això va la lletra de "Nova esplendor" quan diu: 'temps era temps, eren temps millors i ara et toca creure-ho'. El saxo de l'Alan Imar (Nala Rami) potencia la sentimentalitat del tema, però apareix només en aquesta versió que hem fet per a l’àlbum, que és també lleugerament més curta i dinàmica. 

Hi ha qui col·lecciona segells o lectures de llibres, i vosaltres feu un retrat irònic dels melòmans que només es posen a escoltar “Els hits” d’un disc. A vosalres, quin disc sencer que us ha marcat més i contradiu aquest corrent actual de fer senzills i senzills solts? 
J.X: Tot i que no tenen massa a veure amb el que faig ara mateix, dos àlbums importants per a mi i que sempre he escoltat de seguit podrien ser Dookie (Reprise Records, 1994) de Green Day i One Step Beyond (Stiff Records, 1979) dels Madness. 
C.B: En són molts, però em ve al cap un dels primers discs que em van comprar els meus pares de petit: Architecture & Morality (Dindisc Records, 1981) dels OMD o Deseo carnal (Hispavox, 1984) d'Alaska y Dinarama, que m'escoltava de principi a fi en cassette. 

"Les cançons romàntiques" seria una metacançó on es disecciona el pop juvenil romàntic. N’heu escoltat molt? 
C.B: Jo, personalment, les cançons romàntiques les associo molt al gènere de la cançó lleugera espanyola que no me l'he posat massa, la veritat, però que en reconec moments èpics amb la Rocío Jurado, en José Luis Perales, en Julio Iglesias i companyia. 
J.X: Per a mi el pop juvenil romàntic seria més el que feien les boy bands dels noranta com Back Street Boys o Take That i solistes com Bryan Adams, però mai m'ha interessat massa, exceptuant alguna cançó puntual. 

“El diable” vol simplement contagiar el ball? Quina música posaríeu vosaltres si féssiu de DJ en una festa (a part d'aquest disc)?
Josep: Jo posaria Cerrone i Moroder, Azul i Negro, Hèctor Vila, Julio Iglesias, Gino Soccio, The Immortals, Pino D'angió, Lola Martínez... i un munt més. Podria estar tota la nit i no acabariem mai. 
C.B: "El diable" parla una mica dels plaers culpables, d’allò que ens enganxa però que ens faria vergonya reconèixer en públic. Jo penso que mai no ens hauríem de sentir així per escoltar un determinat estil de música. Encara que la lletra apunti el contrari, cap disc és un pecat. Per tant, jo faria una selecció ben variada des de Bad Gyal a La Casa Azul i Pet Shop Boys, de Daft Punk a Stromae i Grace Jones, i d’en Triquell a The Cure i New Order. 

Antònia Font va començar a jugar amb marques comercials com Trinaranjus (“Viure sense tu”) o Ikea (“Wa Yeah!”). Com vosaltres aneu més enllà a “Les marques”? 
C.B: La cançó la vaig començar a escriure per a un curt que havia de rodar a Roma sobre el fenòmen dels paninari, la generació de joves italians despolitizada, hedonista i tremendament americanitzada dels anys vuitanta. Pot sonar molt sofisticat, però no deixen de ser la versió italiana del nostres “pijos” de tota la vida. Els Pet Shop Boys ja els hi van dedicar una cançó molt emblemàtica l'any 1986. Per als paninari les marques eren un tret diferencial i de prestigi on hi projectaven totes les seves aspiracions. La cançó va, doncs, de “pijos” enamorats i la seva manera d'expressar-ho confón l'atracció cap a la persona amb la fascinació per les possessions. Si ens hi fixem, aquest és un tret molt característic de tot el capitalisme. La publicitat mai ha deixat d'humanitzar els objectes i de cosificar els individus per a fer més atractius els productes que vol vendre. 
J.X: Parlant de publicitat, m'agradaria citar un tema del fantastic Joan Lluis Moraleda que recentment ha re-editat Madmua Records. "KAS gente sin alcohol", si no m'equivoco del 1975. Fer una cançó d'amor a les marques em sembla magistral. Segons ell, els paninari torçaven la boca per anar de guais, i sí que és veritat que recordo veure fotos així. Fa gràcia.

El videoartista Bill Viola dona nom a una cançó del disc que critica l’snobisme cultural de qui sap molts noms d’artistes. Voleu rebentar tota seriositat i dogma en l’art?
C.B: Només d'aquells que creuen que la seriositat és reproduir l'estètica de la misèria o certs posats grandilocuents. Crec que per a ser trascendent primer cal tenir sentit de l'humor.
J.X: La noia que hi fa els cors és la Monica Mussungo, que em sembla espectacular. 

A “Port de la Selva” -que podria passar a qualsevol part de la costa catalana, tot i que Costa Brava té més glamour-, feu una aclucada d'ullet a Madonna i els Smiths, però alhora apareixen pinedes i espardenyes.
C.B: Tens raó que podria haver passat a qualsevol lloc de la costa catalana però està ambientada a mitjans dels vuitanta i llavors jo els estius els passava a Port de la Selva. Diguem que, en certa manera, és una cançó autobiogràfica però que presenta molts llocs comuns. Les cintes que circulaven per casa meva i per les dels meus amics eren tal qual: Loquillo, Madonna, The Smiths, i tantes més coses que ara ens podrien semblar inconnexes. 
J.X: A mi sempre m’ ha semblat un tema per a un anunci de l'Estrella Damm. 

“Això que sona és nostre” és un homenatge a la música italodisco del segell Blanco y Negro. La música popular també cal posar-la en valor?
C.B: I tant que sí. Crec que ho tenim més clar quan es tracta de recuperar el nostre folklore, el que seria la música popular tradicional, com fa Rosalía, Raül Refree o Rodrigo Cuevas. Però el so Sabadell, per posar un exemple, és també expressió popular d'una època i, per tant, forma part del nostre llegat. 


A quin circuit us veieu cantant aquest disc o fent-lo sonar?
J.X: No crec que esdevinguem un grup que gira per festes majors, però mai se sap. A mi m'agrada cantar i liar-la a tot arreu. Qui em conegui que em compri!
C.B: Aquest és un tema que du molt més en Josep i la banda que l'acompanya, formada per músics amics que també han participat a la producció del disc: en Miquel Mestres, l'Andrés Papas Pérez, l'Aleix Perdigó i la Lea Mevel. Jo molt rarament pujo a l'escenari. Però algun festival xulo crec que estaríem tots d'acord que el faríem amb molt de gust.