Són de la ciutat de València i d’altres poblacions de l’Horta, es fan dir Mar Morález i han dedicat tot un disc de 13 cançons a poemes de Vicent Andrés Estellés en clau pop. El disc es dirà Una entre tantes, i de moment pensen autoeditar-lo (encara que tenen les portes obertes per si sorgeix la possibilitat de col·laborar amb alguna companyia). El seu primer senzill, “Ací em pariren”, estarà disponible a partir de demà a totes les plataformes d’escolta en línia. Avui el podeu sentir en exclusiva a través d’Enderrock.cat. En parlem amb el líder, cantant i compositor del grup, Javier Canales.

La vostra primera cançó és “Ací em pariren”.
Quan vaig decidir musicar a Estellés, la mecànica era agafar músiques que tenia i adaptar els poemes que jo trobava que m'agradaven. “Ací em pariren” va ser el primer. És un poema superbonic i molt vital. Parla del pas per la vida, però també de quin posicionament agafes davant la vida: les coses que has de fer, les coses que dius, les teves contradiccions… La cançó va eixir jugant amb una seqüència d'acords d'un tema de Charlie Parker, modificant-lo un poc, allargant-ne les estructures i la durada dels compassos, i suprimint o canviant algun acord, i va entrar com un guant. A partir d'allí, va ser com una revelació i va haver-hi una sèrie de quatre o cinc musicacions molt seguides que van sortir de la mateixa manera. M'ho vaig prendre com un missatge per continuar en aquesta línia. I hem arribat a 13 poemes musicats!



Parlem de la banda. Qui és Mar Morález?
Mar Morález comença un poquet abans de pandèmia. Jo vinc d'una banda dels 90, Los Canadienses, que fem noise pop, que van gravar un disc amb Subterfuge. En l'última etapa d’eixa banda, vaig proposar a la gent que estava tocant amb mi que formarem este grup, amb aquestes idees que jo portava de musicar a Estellés. Este treball que publicarem ara, són tres o quatre anys de treball i d'assajos. Tenim les nostres vides i treballs, i ho compatibilitzem com podem. Potser també som una mica perfeccionistes a l'hora de fer les coses, i fins que no hem trobat eixe resultat final que volíem, no ens hem posat a gravar.

Per què el nom de Mar Morález?
És la pregunta del milió. Podria reservar-me-la per continuar en la intriga, però t'ho diré: és un homenatge a les nostres mares. Agafàrem la primera síl·laba dels segons cognoms de tota la banda, les combinàrem, i afegírem l'última, l''ez’ típic del final del cognom. I va ser sortir eixe nom. És una manera de transmetre un llegat que es perd en el temps: els cognoms de la mare. I a més, queda bonic. També m'agradava un poc que fos un nom de dona, com va fer Antònia Font…

Comenceu amb un disc d’Estellés coincidint amb el seu centenari…
De casualitat. El volíem treure el 2023. Hem tingut algunes dificultats externes, circumstancials, que ens han demorat. Quan vaig començar aquest projecte amb la resta de la banda ni sabia que el centenari tocava en el 24. Vam començar a treballar amb Estellés per casualitat, perquè em va caure a les mans el Llibre de meravelles (1971) i en vaig quedar enamorat. Va coincidir amb una etapa creativa de tornar a fer música. Jo vaig penjar la guitarra en els anys 90 o principi del 2000, i vaig dedicar-me a prendre a tocar el piano des de zero. No soc pianista, ni tan sols pseudoprofessional, però sí que és de veres que el piano m'ha servit per a trobar una altra manera de veure com es compon la música. I també em va servir aproximar-me al jazz.

Marques molta distància amb Los Canadienses?
Jo crec que, estilísticament, hi ha coses de Los Canadienses. Hi ha la recerca d’una accessibilitat en el llenguatge pop. Jo soc un enamorat de les melodies, que és el que t'atrapa, i no te lleves del damunt, i n'hi ha que et provoquen emocions. És el que jo busque. Amb Los Canadienses, buscava també un contrapunt en el llenguatge, textures més agressives, que tractaren de compensar un poc la dolçor d'una melodia. Amb el temps he descobert que potser eixe contrapunt el trobes també la complexitat en el llenguatge, en la seqüència d'acords… Jo no crec que sigui tan diferent la manera de fer, però sí els recursos i les eines que ara tenim i el nostre moment vital.