10.

VICENÇ PRUNÉS
Ave Maris Stella: Tema amb dotze variacions lliures per a orgue​
(Ficta Edicions)

L’organista de Navarcles establert a Granollers Vicenç Prunés ha volgut reivindicar la faceta compositiva del monjo, musicòleg i organista de Montserrat, el pare Gregori Estrada. De tota la seva obra, Prunés posa el focus en les dotze variacions que el compositor bagenc va escriure a partir de l’himne Ave Maris Stella, dedicat a la Mare de Déu i que s’entona en la pregària dels vespres. Un enregistrament de qualitat que permet conèixer aquest himne des d’una polifonia que segueix la tradició, però amb grans trets de contemporaneïtat.
 

9.

JOSEP CABALLÉ-DOMÈNEC, JAN VOGLER + MORITZBURG FESTIVAL ORCHESTER​
Lalo & Casals: Cello Concerts
(Sony Classical)

El violoncel·lista Jan Vogler i l’Orquestra del Festival de Moritzburg dirigida pel barceloní Josep Caballé-Domènec han enregistrat dos concerts per a violoncel ben singulars. Un és del compositor francès Édouard Lalo, de qui l’any passat es va celebrar el bicentenari del naixement, i l’altre és d’Enric Casals, germà de Pau Casals. El seu Concert per a cello va ser escrit l’any 1947 i conté un interessant darrer moviment inspirat en el ritme i la tímbrica de la sardana.
 

8.

ALBERT GUINOVART
Poems without Words
(Sony Classical)

Els artistes romàntics defensaven que la música era l’art més sublim perquè era abstracte. I aquesta idea és la que pren el pianista i compositor barceloní Albert Guinovart. A partir de cinc poemes de la nord-americana Emily Dickinson presenta cinc noves peces que condensen l’essència de manera abstracta, i les acompanya de 24 preludis curts escrits durant la pandèmia, cinc nocturns i tres cançons de bressol. En resum, es tracta d’un heterogeni compendi de peces curtes melancòliques, assossegades i amb un gran gust per la melodia.
 

7.

MARCEL ORTEGA + BANDA MUNICIPAL DE CASTELLÓ
Música valenciana del siglo XX para banda ​
(Creotz Music)

La música per a banda ha estat un dels grans pilars de la tradició valenciana, i en aquest disc la Banda Municipal de Castelló fa lluir quatre grans obres del patrimoni valencià del segle passat. Són el ballet Caín y Abel, del benassalenc Perfecto Artola Prats; la suite Estampes mediterrànies, de l’alberiquer Leopold Magenti; els dos Poemes de llum, del músic de l’Horta Nord Manuel Palau, i Ensueño andaluz, de Pascual Asencio, fill del que va ser el primer director de la banda.
 

6. 

NÚRIA ANDORRÀ & FRED FRITH
Dancing Like Dust
(Klanggalerie)

La percussionista de Bellpuig Núria Andorrà fa anys que treballa en l’experimentació i la difuminació dels límits dels gèneres i estils musicals. La seva inquieta creativitat l’ha fet explorar la corporalitat i molts altres conceptes interdisciplinaris d’una ja extensa discografia. A Dancing Like Dust, Andorrà suma forces amb el multiinstrumentista anglès Fred Frith, un històric del jazz-fusió d’avantguarda. En els onze talls desafien sense embuts les convencions de l’organització sonora de la música clàssica occidental.
 

5. 

GUILLERMO PÉREZ + TASTO SOLO
Eros & Subtilitas
(AliaVox)

El conjunt Tasto Solo, que dirigeix l’organista barceloní Guillermo Pérez, presenta un treball centrat en el primer renaixement d’autors com Philippe Verdelot, Vincenzo Ruffo o Jhan Gero. A més, el disc suma la presència de dos cantants, la nord-americana Anne-Kathryn Olsen i l’italià Riccardo Pisani. Es tracta d’un veritable exercici de recreació històrica amb profund coneixement dels tractats de l’època que demostra que la música del segle XVI té molt a dir tant en el vessant compositiu com en l’instrumental.
 

4.

JORDI CAMELL
Where the City Ends
(Columna Música)

El veterà pianista penedesenc Jordi Camell interpreta tot sol un més que interessant repàs a diverses composicions pròpies. De la postromàntica “Camí de la sínia” a la pausada “Seoraksan”, passant per formes com el vals o l’havanera, Camell construeix un camí per tota mena de carrers musicals —amples, estrets, curts o llargs—, però sempre marcats per una més que evident sensibilitat creativa i interpretativa. El moment més sorprenent de l’àlbum arriba al final, on el músic inclou una remescla electrònica i atonal del tema “Trac”.
 

3. 

NÚRIA RIAL + LA FLORIDIANA
Benedetto Marcello: Sinfonias & Cantatas
(Deutsche Harmonia Mundi / Sony)

Una de les sopranos catalanes més reconegudes a escala internacional, la manresana Núria Rial, va posar veu l’any passat a les simfonies i cantates de l’italià Benedetto Marcello, acompanyada pel conjunt instrumental La Floridiana i la directora Nicoleta Paraschivescu. El resultat de l’enregistrament és una versió de primera que permet a l’oient gaudir de les obres d’un compositor sovint oblidat i és un magnífic exemple de les autèntiques joies tant vocals com instrumentals que amaga el barroc italià.
 

2. PREMI ENDERROCK A MILLOR DISC REVELACIÓ DE MÚSICA CLÀSSICA SEGONS LA CRÍTICA

CARLES BLANCH & MARC CLOS
Viola de mar
(Segell Microscopi)

El cordista flixanco Carles Blanch —guanyador del Premi Joventut del Sona9 2018 amb Menut— i el percussionista guixolenc Marc Clos —habitual als directes de Love of Lesbian— van facturar l’any passat un d’aquells discos que enderroquen les fronteres entre música antiga i folk. A través de les tonades de Blanch a la viola de mà, el duet elabora una genial recreació sonora de l’univers de la corda polsada del segle XVI a través de compositors com Joan Ambrosio Dalza, Josquin des Prés o Luis de Narváez.
 

1. PREMI ENDERROCK 2023 A MILLOR DISC DE MÚSICA CLÀSSICA SEGONS LA CRÍTICA

QUARTET GERHARD
Ad Astra
(Klarthe Records)

El títol en llatí Ad Astra (‘cap a les estrelles’) ja és premonitori del tipus de música que ofereix el Quartet Gerhard, integrat per Lluís Castán i Judit Bardolet (violins), Miquel Jordà (viola) i Jesús Miralles (violoncel). El quartet de cordes en Sol menor de Claude Debussy porta l’oient per sonoritats i camins impressionistes que generen permanentment sorpresa a través d’una aura etèria en tots els sentits de la paraula, tant per la sonoritat subtil i poc concreta com per la connexió celeste. I precisament aquesta connexió amb l’èter és el gran enllaç amb l’obra I fa l’aire visible, del barceloní Ramon Humet, en què la vaporositat harmònica i la mística del seu llenguatge compositiu articulen un relat coherent entre dues obres separades en la seva gènesi per més d’un segle.