Ja fa un parell d’anys de la publicació de 'Suposo que l’amor és això' (Kasba Music, 2022) i gairebé no heu fet cap aturada dels directes. Quan es va començar a gestar 'Vida meva'?
Pau Serrasolsas: Fa dos anys vam començar a escriure el nou disc, justament quan vam acabar l’anterior. En principi estava pensat per ser una nova col·lecció de temes d’amor, perquè és el que ens venia de gust fer i se’ns dona bé, però al final ha quedat mig disc d’amor i l’altre sobre la vida amb una ruptura. Es titula Vida meva, perquè hi ha una part en què el protagonista de les cançons cedeix la seva vida a una altra persona i una altra en què està tot sol, torna a fer les seves coses i creu en la seva vida com a individu.

A l’hora d’abordar aquesta ruptura, el procés creatiu també el vau plantejar de manera diferent?
Júlia Serrasolsas: Va haver-hi un moment en què vam haver de perdre la por de continuar parlant d’amor, encara que també fos des de la ruptura. Ens agrada i és el que ens surt, i quan ho vam entendre va ser quan el Pau es va deixar anar.
P.S: Hem fet un exercici que no havíem fet mai, en aquest disc parlem literalment de les coses que ens afecten, amb la por d’explicar massa episodis de la nostra vida. Havíem tret molts discos basats en metàfores i poesies, i ara hem trobat més interessant anar a picar al lloc on fa mal. Hem volgut dir les coses pel seu nom. Per exemple, “Cançó per a mi” ho explica directament: ‘Avui és el primer dia que dormo amb algú que no ets tu’. El fet les lletres siguin més explícites ha comportat que les músiques siguin més divertides. En aquest moment estic molt viciat amb les cançons de la catalana Luna Ki, i quan sento la frase ‘quémame el piti en la espalda’, penso que mai ningú ho havia cantat d’aquesta manera tan clara.



La primera part del disc, abans de la ruptura, va d’un amor pur semblant al que ens teníeu acostumats amb Ginestà i vol ser una continuïtat del disc anterior?
J.S: Sí, hi ha una continuïtat. L’anterior va estar fet des d’una perspectiva d’enamorament, de conèixer algú, al·lucinar, i ara entrem en una fase de maduresa de la relació amb “Un piset amb tu”. 
P.S: El canvi lògic és adonar-te que res no és per sempre, una cosa que al disc anterior ningú encara no s’imaginava. 

En aquest disc Ginestà afirma que l’amor s’acaba. És tota una declaració d’intencions!
P.S: Res no és per sempre i està bé que sigui així. La vida et dona mil oportunitats per estar sol i estar bé, o per estar acompanyat i fer el que et vingui de gust. En aquest àlbum hem posat el focus en la part de la ruptura i volem presentar un directe de creixement, per demostrar que podem ser increïbles, sexis i guapos a l’escenari.
J.S: Ningú no es mor d’una ruptura, la gent en surt reforçada.


Dues de les cançons que conserven el discurs de l’enamorament, “De tot el món” i “Em bategues”, introdueixen un imaginari espacial, com si l’amor vingués del més enllà.
J.S: És com un joc, perquè en el noranta per cent de les cançons hi ha algun element espacial. Tot i que no és un disc totalment lineal, volíem que hi hagués algun element que unís tot el repertori. No tenim ni idea de l’espai, però ens agrada molt com a concepte. 
P.S: Unes vegades els planetes s’alineen, i altres no.


A “Espia de veritat” apareix una superheroïna. Qui és?
P.S: Sí, la lletra comparteix la idea de fantasia amb la resta de cançons. Volíem que, quan no fóssim literals, les metàfores no fossin cutres i sortir del que ja estàvem acostumats. A l’hora de parlar de les coses d’una manera diferent havíem de sortir de la quotidianitat, del que ja ha fet tothom, com Manel o Els Amics de les Arts.
J.S: La cançó reflecteix el moment en què una persona està superant la ruptura i entra en la fase d’empoderament. Surt de festa, i li passen moltes situacions noves, segurament perquè abans potser només mirava sobretot cap endins.

A més de vincular l’amor a l’espai, també feu moltes referències als colors per representar els estats d’ànim o els moments vitals. A “Un piset amb tu” parleu del moment de pintar el pis amb la parella, com a la cançó “Puedes contar conmigo”, de La Oreja de Van Gogh. Us imagineu l’amor a través dels colors?
P.S: Aquesta cançó és literal sobre el moment d’anar a viure junts i construir un espai propi. Segurament en aquella època vam escoltar molt La Oreja de Van Gogh. I, al mateix temps, també té un final en què fem referència a dues cançons d’Antònia Font: “Dins aquest iglú” i “Viure sense tu” . De tota manera, més enllà de les lletres, la part estètica de Ginestà és ara molt més important. La norma és anar elegants perquè és la manera d’exposar-te públicament, especialment per sentir que ets una persona increïble. És la lògica de la segona part del disc, perquè és tal com ens sentim actualment.
J.S: Ara mateix tenim un color, el vermell, que és el fil conductor, perquè vol dir passió, amor, empoderament, sang, vitalitat...



 

Per què ara és el moment de cantar sobre la ruptura en un disc tan explosiu com aquest de Ginestà?
P.S: Perquè la ruptura és part de la relació, sobretot si després volem mantenir contacte amb aquella persona. Tal com expliquem, el disc passa per diverses fases que van de la ràbia a començar a estar en pau, al perdó cap a un mateix i cap a l’altra persona i la part de tranquil·litat. La ruptura és també l’amor, i a l’hora de plantejar-ho literalment no volíem enfocar-ho com la cosa banal del ‘ja t’oblidaré’. Si no es cuida bé un trencament, després en queden els traumes.

Últimament s’han publicat molts temes sobre ruptures d’artistes com Shakira i Karol G, alguns vinculats a sentiments com la venjança. Des d’on canteu la ruptura, vosaltres?
P.S: No cantem sobre ruptura com elles, perquè hi posen una part de venjança i morbo que no ens agrada. Ginestà enfoca la ruptura des del respecte, explicant el que sentim i no anant a buscar sensacions externes. Cantem de la manera més sincera i crua, i sense ferir ningú. No ens agradaria crear un referent tòxic ni negatiu, ja en tenen prou les exparelles amb músics que els fan dos discos! [Riu]


“L’adeu” parla de viure un enterrament en primera persona. Com encaixa en la temàtica de la fi d’una relació?
J.S: És una metàfora, amb un abans i un després, que obre la cara B del disc. Té una part irònica i una altra de més solemne, una ruptura vista des de fora. És la història d’una persona que mor, i hem fet l’exercici d’imaginar com volem que siguin els nostres enterraments.
P.S: Jo vull que m’incinerin, que posin les cendres a la màquina de tirar fum dels escenaris i que la gent se l’empassi [Riu]. Encara no tinc la cançó, però potser en podria fer una i que surti aquell dia. 
J.S: La meva cançó ha de ser cantada per Sílvia Pérez Cruz, segurament “Vestida de nit” o “Cançó de suburbi”, amb Toti Soler. 

 

La mort i l’amor de vegades donen lloc a la por, un sentiment que impregna tot l’àlbum. Per què apareix tant?
P.S: Fa uns anys vaig fer una entrevista al poeta Joan Margarit poc abans que morís i li vaig preguntar per un poema que deia ‘sempre hi ha una part de por dins els amants’. Ell l’explicava dient que en qualsevol relació hi ha por de la pèrdua, d’estar sol o que li passi alguna cosa a l’altra persona. Hi ha mil maneres de tenir por i n’hi ha moltes que no depenen d’un mateix.
J.S: És impossible mecanitzar l’amor, saber què passarà primer i què passarà després. La incertesa genera neguit i por, a part de les motxilles que carrega cadascú i que depenen de qui has estimat.

La por en clau de futur té a veure amb fer-se gran?
P.S: Jo no he patit mai per fer-me gran, però sempre m’han fet molta por els passos estipulats, tot i que després els he acabat fent i m’ho he menjat. No m’agrada imposar-me amb qui he d’estar, o haver d’emancipar-me amb una parella abans de certa edat, o haver de tenir un fill. Aquestes ‘obligacions’ em fan por perquè ha arribat un punt en què tot el meu voltant està seguint un mateix camí. Últimament he tingut molta angoixa de pensar que m’ho estic passant molt bé, faig una feina que m’agrada i que no hauria ni somiat, actuo a un escenari cada setmana i, en canvi, no faig res del que està estipulat.
J.S: En realitat el nostre ofici és molt xulo, però més enllà de Ginestà no hi ha un buit ni desapareix el món. Ens adonem que estem creixent, veient altres grups i altres maneres de funcionar, i ens preguntem si ho estem fent bé o si hauríem de ser més ambiciosos.
 
És diferent la vivència de fer-se gran en qüestió de gènere?
J.S: Jo em sento molt representada amb les vivències d’en Pau perquè ens passen a totes. Sento por sent una dona, però no quan estimo, perquè he triat una persona que no em genera inseguretats, sinó quan surto de la meva bombolla, quan soc a darrere o a dalt de l’escenari, quan vaig a una festa o quan torno sola a casa. He aconseguit treure’m de sobre la pressió social de la maternitat, l’havia agafat tant que m’ho vaig arribar a prendre com un tret de la personalitat. El patriarcat diu que si ets mare has de parar la teva vida, i això no es demana als homes. Vivim entre el capitalisme i el patriarcat, entre l’espasa i la paret.

Si mireu endavant vol dir que heu abandonat la nostàlgia que tant caracteritzava Ginestà?
P.S: Sí, amb aquest disc hem fet el canvi. Podem ficar els discos anteriors en un calaix i a partir d’ara serà un abans i un després. Per exemple, pel que fa al so mai no ens hauríem atrevit al ritme de “Cançó per a mi” o “La meva sort”. I conceptualment també hem abandonat la nostàlgia, perquè ja hem parlat massa de coses que ens havien passat. Ens estem fent grans i ens ve de gust gaudir d’uns anys de festa.
J.S: És la metàfora de la papallona. Hem estat molt de temps mirant cap endins, analitzant cada cosa que ens havia passat. I ara sortim del capoll, amb les ales vermelles i a volar per tirar endavant. 

Tirar endavant implica que la música és la vostra feina. Entre les generacions joves s’ha generat un discurs que reivindica menys explotació. Ara bé, exercint un ofici que sovint desdibuixa els límits, com considereu políticament la vostra feina?
P.S: Jo soc autònom, em llevo al matí, esmorzo i em poso a pensar. Quan tinc una idea, la gravo. Dino i em poso una hora límit per sortir de casa i fer vida social, si no em tornaria boig. Fer música és una autoexplotació i exigència molt forta. Amb cada cançó cal demostrar que és millor que l’anterior, i hi ha un judici molt gran de la gent que ve als concerts i ens escolta. Però, per exemple, ara que he abaixat el ritme m’han trucat dos dies per fer substitucions a la feina, i n’he sortit content perquè he estat unes hores sense pensar.
J.S: Jo tinc una altra feina que m’encanta... Però sempre he tingut la falsa il·lusió que viure de la música és l’èxit i no viure’n és el fracàs. Dedicar-se a la música està molt bé i és un privilegi. I gràcies que el Pau ha fet aquesta aposta, Ginestà està creixent.

La transformació de Ginestà també ha estat sonora. No podia haver-hi un canvi conceptual sense un de sonor?
J.S: És un pas natural, no podríem fer sempre el mateix perquè no som les mateixes persones que als discos anteriors. A més, ara al projecte li cal anar més cap enfora, i per això ara mateix ens ve molt de gust cantar i ballar a l’escenari.
P.S: Darrerament ens havíem trobat en escenaris molt grans amb cançons molt petites, i ara volem que la gent flipi amb els directes dels nous temes. El resultat també és mèrit dels productors del disc. És la segona vegada en dos anys que treballem amb el Xicu, que és el nostre bateria. Ens agrada perquè ens proposa idees. A més, aquest cop també ens ha produït una cançó Genís Trani i una altra la guitarrista del grup, Andrea Puig.


Com us ressona ara aquell “Folk tendre” del primer disc, 'Neix' (Kasba Music, 2018)?
P.S: Uf...
J.S: Ha plogut molt des de l’inici! L’abraço amb molta tendresa, sobretot aquell Pau i aquella Júlia que assajaven a Can Ricart, al barri del Poblenou, i tocaven al casal del barri de Sant Andreu de Palomar. La música que fèiem anava acompanyada de les vivències d’aquell moment. Sense aquell folk tendre no hauríem fet “L’Eva i la Jana”, “Estimar-te com la terra” o la nova “Els ocells”.

Heu fet una aposta per ser programats a grans festivals, cosa que implica popularitat. Al tema “Els ocells” hi col·labora Maria Hein, un actiu important de la nova escena de la música urbana. Creieu que formeu part d’aquesta generació?
J.S: Formem part de l’escena perquè som de la mateixa generació, les coses que expliquem venen del mateix lloc. En el cas de Maria Hein, la vam conèixer quan encara no estava tan a tope com ara. No hem fet cap col·laboració amb la intenció d’entrar en un espai concret com la música urbana. Ha estat perquè ens agraden, perquè les estimem i ens hem conegut darrere els focus.


Ha passat el mateix amb Triquell, amb qui heu enregistrat la cançó “Sota el focus”?
J.S: Vam veure l’edició d’Eufòria on sortia Triquell i des del principi vam pensar que era una persona molt especial amb un món interior molt interessant. Un dia vam quedar i vam compartir els neguits que tenia. És una persona que mira i escolta, i això costa molt de trobar. 
P.S: És un gran músic i és diferent de la resta d’artistes catalans. A Catalunya ningú fa una música com la que fa ell. 

Al tema “Un piset amb tu” heu tingut també la veu de Surma, el cantant i compositor del grup madrileny Niña Polaca. Quina ha estat la vostra relació?
P.S: Fa dos o tres anys que ens flipa la seva música. És el meu grup més escoltat de Spotify. Ens vam conèixer a Madrid, ell és molt fan nostre i nosaltres d’ells. Vam començar a parlar, ens enviàvem les cançons que fèiem, érem com nòvios. Vam tocar a Madrid la primavera passada, quan jo ho acabava de deixar amb la parella, i em va trucar per fer una birra. Li vaig dir que no i justament al girar la cantonada me’l vaig trobar. Em va dir: “Has de venir a fer una birra perquè ho acabo de deixar amb la nòvia”. Va ser una coincidència, però vam viure una ruptura el mateix dia!

Com es traslladarà al directe tota aquesta transformació que esteu vivint amb Ginestà?
J.S: Actuarem a la gala dels Premis Enderrock i ja tenim cinc presentacions tancades a l’abril a Girona, Barcelona, Andorra, València i Manresa. Tenim moltes ganes de sortir de gira per cantar les noves cançons i sentir la gent cantar-les. Volem jugar i que passin moltes coses a l’escenari. Ja feia dos estius i dos hiverns que tocàvem les mateixes cançons! Ens agradaria que la gent es faci seu el disc i que ens ho demostri als concerts.
P.S: Jo no he fet propòsits, però m’agradaria que fos un directe imparable, molt més empalmat que el que havíem fet i acabar rebentat del tot. Ginestà farà un directe intens.

 
 

Pots llegir l'article original al número 359 de la revista Enderrock.