Avui, 13 de febrer de 2024, es compleixen 25 anys de la mort de Carles Sabater. Una detallada biografia actualitzada escrita per un dels periodistes que millor el van conèixer, Pep Blay; la creació d’una fundació a Osona emparada pel seu company Pep Sala o la sèrie d’actes amb què se’l recorda regularment continuen alimentant una figura artística que va marxar massa aviat, però que en 12 anys va tenir temps d’entrar a formar part de la nostra història sentimental per sempre més. El cantant de Sau i actor és des fa un quart de segle icona incorrupta del Rock Català.



Els artistes que moren joves cauen fàcilment en els llimbs de les llegendes. Especialment els rostres lligats a les pantalles i els escenaris. Com que no envelleixen, els seus records esdevenen fotos fixes. Les seves veus no canvien mai. Els seus gestos de rebeŀlia juvenil no perden vigència, perquè la vida i el pas del temps ja no els poden desgastar de cap manera. Són com flors que no es marceixen.

Segurament James Dean –a qui s’atribueix erròniament aquella frase atrotinada de ‘viu de pressa i deixa un cadàver bonic’– és el paradigma màxim d’artista llegendari mort prematurament. Quan l’actor d’Indiana va morir a la carretera només havia gravat tres pel·lícules, però va convertir-se instantàniament en el màxim emblema del jove rebel i turmentat, amb o sense causa. En canvi, l’altre salvatge del cine de l’època, Marlon Brando, va arribar a viure 80 anys i va tenir temps de fer una gran carrera –papers de vell inclosos– i viure uns quants drames familiars.

Els artistes que se’n van massa aviat són terreny abonat perquè circulin els rumors i les històries més inversemblants. És lògic i natural. El primer músic, el delicat Orfeu, va davallar als inferns i va morir abans d’hora i esquarterat. També Elvis Presley, cansat d’haver de suportar el pes de ser el ‘Rei del rock’, va refugiar-se a la selva amazònica. I hi ha una llegenda empordanesa segons la qual el millor cantant de tangos de la història, Carlos Gardel, va escurar les seves darreres jornades en un casinet de la Bisbal després que tothom el donés per mort en un accident d’avió a Medellín.

Orfeu, Elvis, Gardel... Ja som en el camp de la música popular, el terreny on clarament el mite de l’artista per sempre jove ha reclutat més ànimes. Buddy Holly i Ritchie Valens, Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, John Lennon, Kurt Cobain i Amy Winehouse formen part d’aquest panteó d’àngels caiguts i són coneguts a escala mundial perquè venen del món anglosaxó. És a dir, el racó de món dels que remenen les cireres. Però de músics joves i malaurats convertits en mite n’hi ha a tot arreu i en tots els estils. Els flamencs guarden com el seu tresor més preuat el geni de Camarón de la Isla, mort a Barcelona als 41 anys. El gran cantant d’Aielo Nino Bravo va morir en accident de trànsit als 28 anys, deixant cançons que són himnes absoluts. El mateix que va passar a la madrilenya Cecilia. I els amants del rai recordaran sempre les cançons d’amor de Cheb Hasni, assassinat a Orà pels fonamentalistes quan només tenia 26 anys. O el xilè Víctor Jara… El contrast entre la vitalitat de les seves creacions i el foscos finals fa que aquestes veus prenguin una dimensió especial. I en el cas del Rock Català tenim un noi espigat de la Barceloneta, Carles Sabater, amb qui passa exactament això. És el nostre mite i reuneix totes les qualitats per ser-ho.
 
Des de la seva mort el 13 de febrer de 1999, a l’hospital de Vilafranca del Penedès després d’un concert, que el blau dels seus ulls no perd intensitat i els rínxols dels seus cabells es mantenen angelicals i intactes. El gran seductor sempre sota els focus, bevent-se desesperat, dins una copa massa propera, la llum de l’estimada llunyana. O potser és la llum de la lluna, sempre inaccessible? Bé, en realitat és el mateix. Amb la lluna a l’esquena, boig d’amor, esperant eternament, desesperat enmig de la nit i perseguint l’encantadora Selene. Aquesta és la imatge que ens queda i que guardarem infinitament del mite de Sabater.

 

UN ACTOR TÍMID

Carles Sabater cantava que li agradava la gent que mira als ulls. ‘Mira’m als ulls!’, exclama amb una dicció clara i característica al final d’“Encara que siguin de bar”. I el cert és que, com a bon actor de formació, sabia mirar la càmera com pocs músics. Sabia assumir el rol que demanava cada situació: una sessió de fotos, un musical, una entrevista... Era el més gran dels seductors, tal com el va definir el periodista Joaquim Vilarnau al número especial que Enderrock va publicar el març de 1999, poc després de la seva mort. I, per descomptat, per arribar a aquest punt de carisma i domini escènic va haver de treballar de valent. Com tants altres bons actors, havia estat un nen tímid. També un gran amant dels esports i de la natació, com escau a un fill genuí de la Barceloneta, on havia crescut abans que el turisme massiu l’esguerrés.

Carles Sabater Foto: Juan MIguel Morales

Quan feia COU se li va despertar la vocació teatral. Va abandonar la idea d’estudiar Biologia i a la dècada dels vuitanta va entrar a estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Alguns recorden que duia la carpeta folrada amb fotos de, precisament, James Dean. Uns anys després, les primeres taules professionals les va fer amb obres de pes de Camus (L’estranger, El malentès) i Shakespeare (Romeu i Julieta). Però més enllà del teatre, el destí li tenia reservat també un paper protagonista com a estrella del pop.

 

UN SENZILL GIR DEL DESTÍ

El maig de 1986, Sabater va conèixer un músic que canviaria la seva vida. De fet, va ser allò que Bob Dylan en diria “Simple Twist of Fate”, un senzill gir del destí. El jove actor va fer una entrevista al director igualment jove de l’Escola de Música de Vic, Pep Sala, com a prova-pilot per a un nou programa juvenil de Televisió de Catalunya, Aula Visual, que no es va arribar a emetre mai. Sigui com sigui, l’actor barceloní i el músic osonenc van connectar i aquell mateix estiu ja van començar a treballar junts. El 1987, amb el grup que havien anat formant, van posar-se a assajar en una masia de Sau, d’on prendrien poc després el nom.

La nit de Cap d’Any, Mikimoto va punxar la seva cançó “Sense estil” a Catalunya Ràdio. Va ser el primer cop que sonava un tema de Sau a través de les ones hertzianes. Si alguna cosa deixarien clara els anys que havien de venir era que aquell noi d’ulls blaus i veu fina tenia estil. I, també, que el teatre i la música no haurien de rivalitzar mai entre les seves preferències. Ben al contrari, serien facetes complementàries. De la mateixa manera que sabia ficar-se a la pell d’un personatge teatral, va aprendre que els concerts no deixaven de ser obres escèniques amb guió semiobert on podia explotar a fons els seus dots artístics i la seva habilitat per mostrar-se sempre autèntic i transparent. “A Sau m’interpreto a mi mateix, em mostro com soc”, va declarar Carles Sabater al número 32 d’Enderrock.

HONOR I GLÒRIA DEL ROCK CATALÀ

Tot heroi té les seves grans batalles que perduren en la memòria de les generacions posteriors. Sau va formar part del pòquer de grups que van omplir el Palau Sant Jordi el 14 de juny de 1991. Com havia fet Lluís Llach sis anys abans al Camp Nou, aquell esdeveniment –més enllà dels intents de restar-li importància que van fer-se, i que encara es fan– va tenir caràcter fundacional i revelador, especialment per al jovent que just en aquell temps entrava a l’edat adulta. Els estils i tarannàs dels grups participants al concert del Sant Jordi eren diversos, però el missatge era clar: No calia demanar permís a ningú per ser com som. O, com diria Raimon, “som molts més dels que ells volen i diuen”.

Si el macroconcert dels ‘quatre grans’ va quedar com el punt àlgid i segurament culminant de l’honor i la glòria del Rock Català dels noranta en l’esfera col·lectiva, Sau viuria un altre moment cabdal, en aquest cas en solitari, amb una altra actuació per a la història. El 9 de juliol de 1992 va tocar a la plaça de toros Monumental de Barcelona davant milers de persones, en una vetllada compartida amb amics i coŀlegues com Robbie Robertson, Phil Manzanera, Dani Neŀlo i Carlos Segarra... i Luz Casal, una de les primeres a entendre que “Boig per tu” és tot un estàndard. L’actuació de la Monumental va quedar recollida al disc Concert de mitjanit (EMI, 1993). I també va ser sonat el concert del 15 de juliol de 1993, quan van omplir el Palau d’Esports de Barcelona per commemorar el quinzè aniversari d’Amnistia Internacional. Aquells directes mostraven un duet en estat de gràcia, segur de l’estima dels seus seguidors. I per damunt de tot, una bèstia escènica anomenada Sabater, sempre acompanyada de Sala.
   

LES CARTES DELS FANS

A la darrera dècada del segle passat, quan més discos es van vendre al planeta, Sau va ser un fenomen de masses, una de les puntes de llança que van demostrar que es podia fer un pop-rock en català d’èxit massiu i sostingut. De fet, la Nova Cançó i l’Ona Laietana de les dècades precedents s’havien desenvolupat en circumstàncies i escales molt diferents. En el Rock Català, Sau eren el referent sensible i elegant. Carles Sabater era la cara bonica, la veu clara, els ulls magnètics, el cos calent i els gestos exagerats que es menjaven l’escenari, mentre que al seu costat Pep Sala, preferentment amb la guitarra penjada i més contingut i dur davant del micro de peu, feia de necessari contrapès amb els seus fonaments musicals i rockers.

Si algun adolescent llegeix aquestes línies ha de saber que en aquell temps no existien els mòbils. Fins i tot hi havia qui escrivia cartes d’amor, com el protagonista d’una de els primeres cançons de Sau, “Perestroika”, publicada quan encara existia la Unió Soviètica. Als anys noranta tampoc no havien arribat les xarxes socials, i les fans de Sau en general i de Sabater en particular expressaven públicament les seves opinions, per exemple, inundant de cartes la bústia de l’Enderrock. El setembre de 1994 el número 8 de la revista va publicar una carta de dues lectores en què es llançaven uns quants dards contra el duo, amb frases com aquestes: “No comprenem que la gent que els escolten no estiguin deprimits. Aquests nois acabaran per suïcidar-se o a alcohòlics anònims!”. L’allau de respostes defensant-los va ser de tal magnitud que només se’n van poder publicar alguns fragments. I un deia: “Si són tan avorrits com dieu, perquè tothom parla de Sau com el millor grup de Rock Català?”.
 

El cantant acostumava a entomar les crítiques i els elogis amb elegància. En el fons sabia que tot era espectacle i que les crítiques per ser la ‘cara tova’ del moviment eren un preu a pagar per la seva rellevància i el seu èxit. El febrer de 1994 Sau va ser escollit pels lectors de la revista Enderrock com el millor artista del pop-rock en català i el millor directe de l’any 1993, i tornaria a ser escollit com el més valorat en diverses categories uns quants cops al llarg de la dècada.



Res no feia pensar que arribarien tan lluny quan, uns anys abans, van publicar el primer disc, No puc deixar de fumar (Audiovisuals de Sarrià, 1988). Però el cert és que van trencar esquemes. Per exemple, va ser el primer grup català que va signar amb una multinacional, pel doble El més gran dels pecadors (EMI, 1991). I també van fer parlar de valent amb l’exuberància de recursos que van mostrar al clip “És inútil continuar”, on se’ls veia entre platges, gratacels i cotxes de luxe a Londres, Santo Domingo i Nova York.


Algunes escenes d’aquell clip, especialment una en què posaven cara de murris mentre unes ballarines mulates movien el cul al seu costat, provocarien avui vergonya aliena, o simplement serien inacceptables. Coses de l’època. Al mateix temps, hi ha valors en les cançons de Sau dels noranta que han guanyat pes amb el temps. El desconcert nocturn i l’amor van ser alguns dels seus grans temes, i Sabater es movia com peix a l’aigua en el personatge de noctàmbul enamorat i maleït. Però igualment va saber mostrar altres registres, com el de combatent per la pau a l’emblemàtica “No he nascut per militar”, com a resposta al servei militar obligatori a l’Estat espanyol fins al 2001. O el d’ecologista apassionat a “Això es pot salvar”: ‘Voldria escriure que això canvia, que aquest món es pot salvar, però em temo que tot això se’n va’. Han passat els anys i, tot i que hi ha qui ho intenta, l’emergència climàtica sembla que és cada cop més insalvable.



Carles Sabater no havia tancat la porta a cantar en solitari, però finalment tota la seva carrera en el camp del pop-rock la va fer amb Sau. Això sí, mentre el seu company Sala engegava projectes paraŀlels com La Banda del Bar, ell seguia fent d’actor en nombrosos projectes: cinema, sèries de televisió... i també musicals d’èxit. Va cantar i enregistrar els clàssics de Stephen Sondheim a l’espectacle Tots dos, amb Àngels Gonyalons; va ser el galant Bobby a Company, dirigit per Calixto Bietio, i va fer el paper de protagonista al muntatge de Dagoll Dagom sobre l’opereta Els pirates. El personatge de Frederic, pirata i rei, valent, atrevit, simpàtic i noble, semblava escrit per a ell.
 

MOR EL CANTANT, NEIX EL MITE

Sabater va morir amb 36 anys. Com Bob Marley, un dels seus ídols, igualment membre del panteó òrfic dels àngels caiguts. A Carles Sabater se li va aturar el cor just després del primer concert de la Gira XII de Sau, a Vilafranca del Penedès. Els tres darrers bisos van ser “Foc al cos”, “Boig per tu” i la cançó que va donar títol al darrer àlbum del grup, “Amb la lluna a l’esquena”: ‘Hem vingut fins aquí seguint les nostres vides, fills del nostre destí. Hem vingut fins aquí, amb la lluna a l’esquena, creuant el vell promès paradís’. Va ser una mort sobtada i colpidora. I va commocionar la societat catalana com la del seu estimat coŀlega James Dean ho havia fet a escala planetària. Avui, els joves l’escolten i descobreixen una veu amb la qual identificar-se. Un àngel a qui assemblar-se. Un germà gran simpàtic. I aquells que el van escoltar en vida no poden evitar sentir un pessic de nostàlgia per la joventut perduda. En el mateix instant en què Sabater va perdre la vida, va guanyar la joventut eterna. El temps passa i no pots fer-hi res, però ell ja no marxarà mai.