El tarannà i el talent musical de Yacine Belahcene (Cheb Balowski, Yacine & The Oriental Groove) i de Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis, Dijous Paella) conflueixen en la fusió de ritmes arabitzants i jamaicans de Cafè d’Alger. Tot i que ja tenen anys de rodatge, fins ara no ha arribat el seu primer disc homònim, editat pel segell Sota la Palmera, per entendre millor la societat on vivim. En parlem amb Belahcene



Què és Cafè d’Alger?
Amb Marc Serrats feia molt de temps que teníem ganes de fer alguna cosa junts. La idea inicial era agafar versions de temes algerians, adaptar-los al català i passar-los a ritmes jamaicans, cap al reggae o l’ska. Pensàvem en alguns temes populars com “Ya Rayah”, la versió que en va fer Rachid Taha, que en realitat és una cançó dels anys seixanta i llavors era moderna.

El resultat és una tria de cançons populars algerinanes?
Al disc hi ha versions de Dahmane El Harrachi, de qui Taha ha adaptat diverses cançons, inclosa “Ya Rayah”, però també hi ha peces que són una combinació de Xerramequ i Cheb Balowski. I sobretot Cafè d’Alger és un projecte sense cap altra ambició que satisfer la necessitat que tenim els músics d’anar provant coses noves. No estem descobrint el nou so de la música catalana...


La intenció inicial era fer-ho en català però al final hi ha cançons en català, en amazic i la combinació de les dues llengües…
Sí, per això el primer single és “Aïxa”, de Khaled, que hem adaptat per primera vegada al català. La cançó va ajudar el cantant algerià a internacionalitzar-se, i és una declaració d’amor a la seva dona en un moment en què l’acusaven d’haver-la maltractat. Va fer la lletra per demanar-li perdó. Segur que hi ha moltes famílies que escolten la cançó en francès, i ara ho podran fer també en català. Estem treballant en nous temes i versions per cantar cada cop més en català, tot i això fer les adaptacions és una tasca molt lenta si es vol fer ben feta.

Ara que Catalunya ja som vuit milions, el repertori vol connectar amb la nova població catalana?
Catalunya és cada vegada més plural, i està bé expressar-ho a través de les cançons. Últimament, als concerts hi ha cada cop més públic magribinodescendent, catalans amb orígens al Magrib. Això és un fenomen nou, perquè amb Cheb Balowski no arribàvem a aquest públic. Avui dia hi ha una àmplia pluralitat de nacionalitats als barris, de manera que cantar aquestes cançons també és una manera de reivindicar-la. Jo sempre l’he manifestada a través de les cançons, ja que és una realitat que s’ha de tenir en compte.

Quin missatge voleu transmetre amb les cançons?
Amb Marc Serrats tenim molt clar que aquestes persones, filles d’immigrats, formen part de la nostra societat i s’haurien de sentir implicades en el nostre imaginari de territori. Les nostres cançons no pretenen canviar les coses, però sí fer-nos prendre consciència. De fet, hi ha molta feina a fer. M’he trobat amb situacions en què el públic suposadament del poble, quan veia que els nouvinguts acabaven ballant cançons en àrab, s’aixecava i marxava.


Quin és l’equilibri com a duet a Cafè d’Alger?
Als anys cinquanta i seixanta Alger era una ciutat internacional on convivien maltesos, catalans, balears, italians, francesos... La mare d’Albert Camus era menorquina. Hi havia molta gent diferent, tradicions diferents, religions diferents… Per això vam tenir la idea d’agafar les cançons populars aquells anys. Jo hi aporto, evidentment, la part algeriana, la sonoritat que he donat als meus projectes durant els vint anys que fa que em dedico a la música. I el Marc hi aporta la part més anglosaxona, occidental i mediterrània. Al final, el nostre punt de referència és el Mediterrani.

Creus que aquest repertori seria ara ben rebut a Algèria?
Encara no hem tocat a Algèria i no sé què passarà. Potser s’han tornat més puristes i els agradaria que no transgredíssim tant. Crec que passa com amb el flamenc, que segons a qui ho preguntis et dirà que Rosalia ja no fa un estil autèntic. Cafè d’Alguer no interpreta la música chaabi original, però altres projectes que he presentat han estat ben rebuts. Fins ara havien estat cançons de creació pròpia, i ara amb aquestes versions no t’ho sabria dir, de veritat.



Has comentat que Cafè d’Alger és una combinació entre Cheb Balowski i Xerramequ Tiquis Miquis. Potser a la cançó on es fa més evident és a “El fugitiu Salam”.
Sí, exacte! Hi ha una clara aclucada d’ull a la nostra trajectòria. Tots dos fa anys que treballem en aquesta fusió, i en aquest cas hem agafat dues cançons nostres, “Salamalikum”, basada en la salutació en àrab, i el poema de Miquel Martí i Pol “El fugitiu” musicat de Xerramequ, que parla del que marxa i arriba a un lloc on és un nouvingut i tots els problemes que això comporta. Moltes de les coses que hi reivindiquem, com ara el tema de la immigració, ja fa mil anys que les cantem i denunciem, i no han canviat gaire.

De quina manera la gent que us escolti pot entendre el significat de les cançons?
Sempre hem posat la traducció al català de totes les cançons en àrab, perquè la gent ha de poder entendre les lletres. I no només les lletres; les proclames de suport a Palestina a les manifestacions de Barcelona es fan en àrab i penso que també estaria bé que fossin en català. El nostre idioma vehicular és el català i ens dona ales per poder comunicar-nos amb més gent i que entenguin les dificultats dels que han marxat de casa seva i han arribat aquí. Per això és tan important que les traduccions i les adaptacions estiguin ben fetes.