A la història del pop en català recordem que hi havia “Matrioshkes”, una cançó dels Glissando* (amb música i lletra de Marc Sora, Xarli Oliver i Laia Vaqué), però el nou duet mallorquí Matrioixca té un altre origen, que res té a veure tampoc amb Rússia. Es tracta de tot un recorregut que tot just arrenca ara amb l’actriu i cantant Marta Cuesta i el productor, cantant i multiinstrumentista Carles Grimalt (Montenegro, Ocults, Señor Polar), i el seu debut Perfectes immortals (Sirena Records, 2022).



Com us vau conèixer?
Marta Cuesta: En Carles i jo ens hem seguit el rastre a nivell artístic gairebé sempre. Per a mi, ell fa anys que és un referent, ja que allò que més m’agrada és la capacitat creativa que té, a més d’ésser multiinstrumentista i cantautor; aspectes que per a mi són d’admirar i exemplars a seguir. Ens vam contactar mútuament per xarxes, i en compartir una tarda de música, rialles, i alguna cervesa, em va explicar el projecte que tenia al cap. Hi vaig mostrar gran interès des del principi, i de seguida, li vaig demanar que m’ensenyés les cançons.
 
Tu, Carles, buscaves fer un duet amb una veu femenina?
Carles Grimalt: Sí, tenia aquesta curolla, aquesta inquietud de fer cançons, però algunes no encaixaven en el meu projecte personal o en altres coses que tinc en marxa. Vaig pensar en un duet amb qualcú. La veritat és que na Marta té una veu tan poderosa que la meva queda minvada i en directe intento estar a la seva altura.
M.C: Quan em va ensenyar els seus temes, molts em van sobtar, ja que, en general, connectaven amb moltes cançons meves. Carles i jo coincidim en el fet d’escriure per a contar històries que puguin connectar i apropar als oients a nosaltres, que s’hi sentin identificats, i de qualque manera, els facem viatjar a alguna atmosfera concreta. Matrioixca, per tant, neix d’aquesta necessitat creativa que ambdós compartim, sempre tenint en compte els nostres universos individuals i paral·lels, que s’ajunten i es troben en un punt intermig, i per tant, componen aquest camí que fem plegats.
 
Matrioxca són unes nines russes amagades l'una dins de l'altra. Per què us poseu aquest nom?
C.G: És una història un poc curiosa. Sa meva padrina explicava que existia una pepa matrioxca que si l’obries tota et donava la immortalitat, però les nines unes dins de les altres eren infinites, microscòpiques.
M.C: A mi les matrioixques sempre m’havien despertat molta curiositat, ja que, sempre que anava a casa de la meva padrina, n’hi trobava una en l’estanteria on ella guardava tot allò que tingués un significat especial. Potser en aquell moment no entenia el seu significat, ans aleshores jo era molt petita. Però he de dir que a mesura que em vaig fent adulta, vaig connectant objectes, persones, llocs i vivències del present amb la meva infància. I ara mateix, no seria la persona que som, sense les persones i les vivències que em componen. Quan vaig escoltar repetidament les cançons que formarien part del projecte, vaig anar descobrint que també en el meu interior se m’anava repetint la imatge d’aquella pepa russa de la meva àvia. Matrioixca me’l sento meu com a projecte, nostre, però també del públic. Sense que hi siguin totes les peces, no es pot constituir la “Matrioixca” sencera.

Marta signa les cançons “Humana” i “Qui vulguis ser”, però n’hi ha d’altres, com “De ningú”, “Que ho tinguis clar” o “Sigues tu”, que tot i escriure-les en Carles, tenen un punt de vista marcadament femení.
C.G: Tenc la sort de tenir una filla i amb ella els meus ulls es van tornar d’altres colors. La manera d’educar-la m’ha fet, per exemple, escoltar conferències on m’ha quedat prou clar que les dones no estan en sa mateixa posició que els homes. En cançons com aquestes, volia dir a la meva filla ha de ser el que vulgui ser.
M.C: Les meves cançons són meves, i òbviament viuen lligades a mi de la mateixa manera que jo amb elles. I les lletres del Carles també me les he fet meves i les sento com a tal. Crec fermament que, com a intèrpret, el meu objectiu és transmetre, i per a mi és fonamental sentir, creure i defensar allò que expòs al món. Si jo no crec en el que cant, l'espectador no s’ho creurà mai. Em sentiria una mica “hipòcrita”, per dir-ho d’alguna manera, si estés defensant uns temes que no sento com a fills meus. Podria fer-ho, realment, perquè soc actriu; però també soc persona, i sobretot, soc sincera. M’estimo el projecte en la seva totalitat i per a mi no hi ha diferència entre “les meves cançons” o “les cançons d'en Carles”, ja que ens complementem, i totes les cançons parlen d’emocions que segurament tots compartim, però alguns no ens atrevim a verbalitzar.
 
 
12 cançons fan un senyor disc per ser un debut. Teniu moltes coses a dir?
C.G: De vegades, és sa bona sort. Vaig tenir quinze dies o tres setmanes on tot em va anar fluint creativament. En canvi, de vegades, durant mesos no surt res. Aquí em va sortir un bon grapat de cançons, més les dues de la Marta. També hi ha dues versions: “She Will Have Her Way” de Neil Finn que he transformat en “Tan lliures”, li he canviat la lletra. L’altra, “Admirador”, és una adaptació de la cançó en castellà de Pistones “Lo que quieres oír”.
M.C: Sí, tenim coses coses a dir! Moltes cançons porten missatges molt necessaris per a la nostra societat. De la mateixa manera que és important posar veu al que soc i penso com a persona i com a dona, també intento apropar-me al que poden haver sentit homes i també moltes dones a diferents moments de la seva vida. El maltractament, la discriminació i la desigualtat de gèneres són alguns dels temes que apareixen i que volem “criticar”, o més aviat, exposar per a conscienciar a les persones que ens escoltin, i donar-los la llibertat per a reflexionar-hi.
 
El disc és una declaració d’independència personal. L’actitud de la Marta i el concepte de disc del Carles passa pels ‘perfectes immortals’ de la cançó “Tornar a somiar”? 
C.G: L’altra cara de tenir aquestes tres setmanes de creativitat és que he estat sol. Ets més creatiu quan el món s’enfonsa. El fet de fer cançons sol venir per un temps on les necessites com a catarsi per poder sortir dels cops baixos que et dona la vida.
M.C: Tots i cadascun de nosaltres som perfectes immortals. Dic això, perquè en el dia a dia, puc observar com tots els humans ens comportam com si fóssim perfectes, i alhora ens creiem immortals. I per descomptat, no som ni una cosa ni l’altra. Però suposo que és més fàcil pensar que nosaltres ho fem bé, i els que s’equivoquen, són els altres. De la mateixa manera que, tristament, no som conscients que la vida són dos dies, i que la mort (tema massa tabú, en la meva opinió) és més a prop de nosaltres del que ens pensam. Però sembla que fins que no toquem les coses amb les nostres pròpies mans, no hi creiem. D’aquí, el títol del nostre àlbum.
 
Hi ha un to tranquil de bossa nova a “L’engany” i també un recitat que aprofita els dons teatrals de la Marta. Hi ha obres d’ella inspiradores en aquest disc?
C.G: Soc el productor del disc, però li vaig demanar a la Marta que em donés joc i ella va venir amb les veus molt clares, com per exemple el recitat, i ha aportat molta creativitat.
M.C: Per a mi és completament enriquidor tant defensar una peça teatral com una musical, perquè al final, l’única diferència entre elles és el format o el dispositiu escènic que utilitzes per arribar a allò que vols contar-li al món. Moltes vegades m’han demanat què triaria si només pogués fer una de les dues coses en la meva vida: cantar o actuar. Mai no he sabut contestar, ja que, per a mi, és com si et fessin triar entre els teus dos fills. És impossible no estimar-los per igual.
 

“Un món millor per Hellen” la dediqueu a una dona maltractada i és on apareix la guitarra elèctrica. “Humana”, de la Marta, també té una veu femenina que vol ser empoderada. Falten més veus així?
C.G: Quan va sortir “Un món millor per Hellen”, a les notícies continuaven passant, i encara passen, històries com la seva, dones maltractades. I aquest és un granet d’arena per ajudar a conscienciar.
M.C: Desgraciadament, falten encara, avui dia, moltes veus femenines empoderades, tot i que he de dir que estem en el bon camí. És per això, que no podem amollar. “Un món millor per Hellen” parla del maltractament, un tema delicat a l'hora d'interpretar-lo i que em fa molt respecte cantar, tot i que ho faig amb tota la delicadesa i estima d’aquest món, la mateixa que el tema es mereix. “Humana” parla, molt resumidament, de la depressió, del sentiment de solitud, precisament fent referència al títol principal de l’àlbum: Perfectes immortals. Parla de la imatge que ens imposa la societat: sempre hem de posar bona cara, estar bé o mostrar-nos valents. Aquest tema és una manera de conscienciar-nos que així com hem normalitzat moltes oses en l’actualitat que no hauríem de normalitzar; també ens falta normalitzar-ne moltes altres, com per exemple el fet de “no estar bé” -i ja no parlo d’un mal físic, sinó un mal mental o emocional-, i ésser capaces d’exterioritzar-ho.