L'escrutini i la ressaca electorals del 23 de juliol no van ser un impediment perquè la Ciutadella de Roses s'emplenés per veure l'actuació d'Álvaro Lafuente, més conegut pel seu nom artístic Guitarricadelafuente. El cantautor de Benicàssim, de només vint-i-cinc anys, s'ha convertit en una de les propostes més interessants del nou indie estatal, gràcies a la seva particular fusió de la cançó d'autor, la música tradicional, el flamenc i bona part de les fórmules del pop independent. La influència del poble de la seva àvia, Cuevas del Cañart, a la comarca aragonesa del Maestrat, li ha donat la derivació del seu nom, i també una certa influència en l'ús d'instruments propis de la música d'arrel com són la bandúrria o el pandero quadrat.
 
Lafuente va començar a fer-se un nom a Instagram a partir del 2018, i dues cançons van proporcionar-li cert èxit: "Guantanamera" –amb un videoclip gravat al municipi terolenc–, i el duet amb Natalia Lacunza, "Nana triste". Després de publicar un reguitzell de senzills, el músic va publicar el passat 2022 amb Sony Music dos treballs discogràfics: el llarga durada La cantera, i l'EP Caramulla, els dos produïts per Raül Fernández 'Refree'.
 
Per a la seva actuació al festival Sons del Món, el cantant i guitarrista es va envoltar d'un quartet de músics polivalents que van saber afegir colors i textures diferents a les seves cançons, fugint de solucions més clàssiques. El van acompanyar Enrique Sacristán (guitarra), Belén Vidal (contrabaix, piano i pandero quadrat), i els germans Víctor Hernández (percussió electrònica i teclats) i Alejandro Hernández (teclats i bandúrria).
   
Al llarg de prop de dues hores, Lafuente va seduir el públic amb la seva particular veu i la voluntat de connexió amb els seus orígens. Una voluntat que impregna també el treball musical de La cantera, i que en directe troba espais de complicitat amb els seus músics. Mons tan dispars com són el de la tradició flamenca, la copla, l'autotune i les jotes aragoneses, es donen la mà en una proposta que sap connectar amb generacions joves com les que van acudir al concert de Roses.

Lafuente va simultaniejar el català amb el castellà en les seves intervencions, i va adaptar la lletra de "La Filipina" com a homenatge al públic empordanès i a l'havanera: "Vaig passar pel Cap de Creus / què bonic, Mare de Déu!". Temes com "Continicio" o "Flor de caramelo" van ser molt celebrats per un públic que no va aguantar gaire estona assegut quan, a mig concert, van sonar "Mil y una noches" i "Agua y mezcal".
 
El cantautor va voler explicar la història rere "Vidalita del mar", una cançó inspirada pel tema "Me gustaría darte el mar" del cantautor aragonès Joaquín Carbonell: es tracta d'uns versos que Carbonell cantava als veïns d'Alloza, el seu poble, que encara no havien pogut veure el mar. Tot seguit, va iniciar una recta final del concert realment sublim. Va començar amb "Romancera" –dedicada a Barcelona, després de declarar-se "enamorat de la ciutat i de la seva gent"–; va seguir amb una adaptació al castellà del tema immortalitzat per Frank Sinatra "My Way" –ara batejat com "A mi manera"–; i va acabar amb "A carta cabal", sens dubte la millor interpretació de la nit, amb Lafuente a les tecles del piano.
 
Espai pels bisos i la cançó d'inspiració folk "Sixtinain", tot sol a veu i guitarra; i final de festa amb un "Guantanamera" corejat per tot el públic. Salutacions de la banda mentre, per megafonia, sonava "Llorando canté una jota", amb la veu de Pilarín Bueno. Tota una declaració d'intencions.