A Vic, la tarda d'ahir va començar plujosa. Tot i que el caràcter de la que queia tenia més de diluvi que de plugim. Qui sap si van ser els sants que guarden la ciutat o una casualitat pagana, però la qüestió és que a les vuit del vespre el cel es va aclarir, permetent a vigatans i forans gaudir de la tercera jornada del Mercat de Música Viva de Vic. La nit de divendres anava ben carregada de concerts imperdibles oberts a tot el públic -malgrat que malauradament simultanis-: Marala, Mazoni, Xarim Aresté, The Tyets, Sexenni, Meritxell Neddermann, The Grampohone Allstars Big Band, Balkan Paradise Orchestra o Dan Peralbo i El Comboi, Clara Peya i La Ludwig Band.

Amb el cel ja aclarit, qualsevol diria que just expressament per al seu concert, a les 21h (amb mitja hora de retard per causes comprensibles i meteorològiques), Dan Peralbo i El Comboi es van plantar a la Plaça Major de Vic. De seguida, tot i la pluja que havia caigut -que ben segur va espantar més d'un-, i el fangar en què s'havia convertit la sorra que recobria la plaça vigatana, l'espai es va omplir. I és que tocar a Vic, sent de Torelló, no donava per menys.

Peralbo i companyia eren un més ahir. El seu format de quartet va ampliar-se a quintet amb una guitarra més, cosa que va permetre no només potenciar el so de les guitarres, òbviament, sinó també alliberar una mica Peralbo de l'instrument, que va saltar i ballar i passejar-se entre el públic amb la seva particular energia desbordant. I és que el concert que van oferir desprenia energia per tots costats. Dan Peralbo i El Comboi no es van estar de res mentre feien un repàs de la seva -ja no tan breu- discografia: de l'iniciàtic Cosquis My (autoeditat, 2020) al Miris com t'ho miris (Magin Mountain / The Yellow Gates, 2022) i Cosa fina (The Yellow Gate, 2023), amb "Diumenge", "Margarita" o "Pizza de massa mare" i "Hijos de Miguel" o "Angelina Jolie". I fins i tot, i van deixar anar l'adaptació al català del "Heart of Glass" de Blondie que van fer com a prova del concurs Sona9 2021 -que van guanyar-. I totes van ser corejades amb força pel públic, que ja espera amb candeletes el nou treball discogràfic que està preparant la banda.

I mentre un acabava, un altre començava, només uns metres més enllà, al Teater R. Montanyà - L'Atlàntida. Allà a les 21:30h Clara Peya prepresentava el seu tretzè disc, que just ahir mateix publicava, Corsé (Vida Records, 2023). En el directe, Peya no només posava a prova les seves noves cançons en la interacció amb el públic, sinó que a més estrenava nou espectacle, vestuari (abillada amb una cotilla que tot just va durar posada dues cançons) i banda. I ho va superar amb nota.
 
Corsé és un disc conceptual que parla de la violència de la perfecció, o com va dir Peya en el concert, que fa "una defensa política radical de la imperfecció". I tota la posada en directe va servir també al concepte, tenint cura de les llums, l'escenografia, i és clar, la música, però, prioritzant l'emoció per sobre de la perfecció tècnica -tot i que tampoc se'n va allunyar-. I és que la palafrugellenca, tant en directe com en les seves cançons i en les seves lletres, és pura passió. Ahir, però, a l'Atlàntida de Vic hi vam veure una Peya més mesurada, regalant amb delicadesa cada peça i cada nota.

La prepresentació d'ahir tenia molts reptes, i potser un dels més grans el carregava la veu. En el disc Corsé hi participen 13 cantants -un per a cada cançó- de primera categoria, com Sílvia Pérez Cruz, Anna Ferrer, Maren, Leo Rizzi, Ede, Iris Deco, Ferran Palau i Albert Pla, només per esmentar-ne alguns. Recollir en directe aquestes cançons, cantades d'una manera que aviat quedarà gravada en l'imaginari de molts dels seguidors de Peya, i fer-ne una reinterpretació que en respecti el sentit original, però eviti comparacions, era el gran repte al qual s'enfrontaven les vocalistes que la pianista va escollir per a aquesta aventura. Eren la mallorquina Aina Zanoguera i una joveníssima argentina Carmen Aciar, que Peya va escollir entre més de 200 persones en un procés de càsting. I se'n van sortir molt bé. Potser on més van sorprendre va ser amb "Vientre seco", que la veu principal de Zanoguera va saber interpretar imprimint-hi el dolor i frustració que requerien la peça, i "Maldita mi imagen", que Aciar va fer-se seva distanciant-se el just i necessari de la versió que canta Albert Pla per desplegar pura emoció amb la seva veu.

El concert va jugar perfectament amb les dinàmiques, combinant passió i grandiloqüència amb recolliment, bellesa i delicadesa. Dídak Fernández a la bateria i Adri González als teclats van estar excel·lents també, i en perfecte comunió tota l'estona amb Peya, que des del centre de la tarima, dirigia i acaronava i colpejava el piano donant vida a cançons tan personals i doloroses com les que poblen el Corsé, en un espectacle emocional i catàrtic.
 
Una hora més tard, el mateix espai acollia la banda irreverent -i diuen que la segona millor d'Espolla-, La Ludwig Band. No són un grup d'auditoris, però ahir ho van ser. O més ben dit, van saber trobar l'escletxa per fer-se a l'espai mantenint-se a fidels a la seva essència. Perquè podràs treure La Ludwig de places, festivals i festes majors, però no pots treure les festes de La Ludwig Band. 

El sextet va fer aixecar tothom -fins i tot les files reservades per als professionals que s'hi apropaven del Mercat- i mantenir-se dempeus i ballant bona part del concert amb un xou festiu, divertit, tècnicament impecable i ben pensat, sense perdre aquell punt de caos i naturalitat que els caracteritza.
 
Els concerts en mercats i fires com el MMVV són breus, però La Ludwig Band va tenir temps per presentar alguns dels temes del seu pròxim disc -Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán, 2023)-, repassar alguns dels seus grans hits i demostrar com cada vegada més tenen una força escènica imparable. Perquè la banda, en conjunt, ha treballat i guanyat presència i dinamisme a l'escenari, i en directe sap combinar perfectament moments d'explosió instrumental, on demostren quina en calcen, jugant també amb els silencis, o divertint i connectant i interactuant amb el públic. Hi van interpretar temes com "Desembre" o "De puta mare", i les noves "Manela, no vull currar per vostè" i "Contraban", amb què van treure la seva faceta més teatral, amb el cantant Quim Carandell passejant-se entre el públic, i la resta de La Ludwig responent-li des de dalt la tarima.

Van arribar a la traca final amb tres de les cançons més celebrades del seu darrer llarga durada -La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), que els va merèixer el Premi Enderrock 2022 al millor disc de l'any-. Tals com "30 monedes", "El fill del rei" -amb l'habitual ball inclòs, que van baixar a ballar entre les butaques al costat d'un espectador tímid que es resistia a imitar-lo- i la popularíssima "S'ha mort l'home més vell d'Espolla". Els espectadors i professionals de la indústria dempeus, ballant, cantant i aplaudint, van demostrar com La Ludwig Band sap guanyar-se el seu públic i com de bé els funciona el nou espectacle.
 
Per moltes veus temoroses que surtin davant les seqüències llançades des dels escenaris substituint els instruments, concerts com els de Dan Peralbo i El Comboi o La Ludwig Band demostren que el rock no està mort. I concerts com els de Clara Peya recorden que encara hi ha espai, i cal buscar-lo, per recollir-nos i emocionar-nos. I tot plegat ho acull el Mercat de Música Viva de Vic, que al seu torn exposa que és cert que està ben viva la música, i que tenim una escena mutant, però diversa i que batega.

I així ho continuarà demostrant avui amb concerts com els de Julieta i Ginestà (Plaça Major Vera · 20:30h i 21:45h), Lildami i Tesa (El Sucre Estrella Damm · 00h i 01:30h), o la semifinal del concurs de bandes emergents Sona9 (Plaça dels Màrtirs · 18h), amb les actuacions d'Oxigen, Iglú i Rokyo i el colofó final de Figa Flawas, l'exitós duet guanyador de la darrera edició del certamen. En total, des que va començar dimecres el Mercat de Música Viva de Vic, ha acollit més de 900 professionals de la indústria i un centenar de periodistes, que s'han reunit un any més, i que també han gaudit d'una seixantena de concerts amb una programació amb un 53% de les formacions liderades per dones.