La felanitxera Maria Hein va sorprendre tothom amb Continent i contingut (Hidden Track, 2021), un debut sòlid, entre el pop i el folk. Amb una versió de la “La Dama de Mallorca” va deixar entreveure un viratge cap a l’electrònica, i a la tardor, va presentar Tot allò que no sap ningú (Hidden Track, 2023), un àlbum ja declaradament electrònic, amb cançons que recorden bandes de k-pop com NewJeans. El disc, produït per Ferran Palau i Sr. Chen, inclou col·laboracions de Mushkaa, Rita Payés i Socunbohemio, i el presentarà demà 28 de desembre a la sala palmesana Es Gremi. 



Has passat descaradament del folk-pop al pop electrònic. A què és degut, aquest canvi estilístic?
Quan vaig treure el primer disc se’m va atribuir l’etiqueta de noia dolça que fa cançons íntimes i poètiques. El 2021 m’hi sentia identificada, però en aquests dos darrers anys la vida m’ha canviat molt. He marxat de Mallorca, he anat a viure a Barcelona i he col·laborat amb artistes com Plan-ET i Julieta, que m’han fet descobrir el món de l’electrònica. Tenia ganes de rompre amb la imatge de bona nena i em venia de gust provar coses noves, la idea era sortir de la meva zona de confort que és el piano i la veu. Al capdavall, no hauria tingut cap sentit compondre un disc igual que Continent i contingut, perquè ja el vaig fer fa dos anys.

T’has sentit còmoda amb l’electrònica?
Sí, molt. Ara mateix les sonoritats d’aquest disc em representen totalment. Ves a saber, potser d’aquí a un temps ho veuré diferent. En realitat encara estic buscant el meu so, una sonoritat pròpia, que la sentis i diguis “això és Maria Hein”.

Encara que hagis aparcat el folk, la imatge de noia dolça no ha desaparegut del tot.
A les primeres cançons, no. Però a mesura que avança el disc em transformo, em revelo com una Maria més crua, directa i obscura. Una Maria que el públic encara no coneixia.

El títol del disc, 'Tot allò que no sap ningú', sembla una paradoxa. Expliques secrets, però les cançons del disc ja acumulen milers de reproduccions. Buscaves aquest contrast?
Em fa menys por obrir-me en canal davant milers de persones que no pas explicar moltes coses a una sola persona. Quan algú proper sap tantes coses de mi, em sento vulnerable. M’incomoda una mica, perquè dono molt de poder a aquella persona. Compartint els secrets que fins ara sabien quatre gats els estic prenent aquest privilegi. Ara ja ho sabrà tothom.
 
El disc traça un recorregut conceptual, des de l’inici d’una relació sexoafectiva fins a la ruptura final. Comença amb cançons d’amor i acaba amb un comiat agredolç. Hem d’entendre que les lletres de les cançons són autobiogràfiques?
Una pel·lícula basada en fets reals sempre té una mica de ficció. Les meves cançons, també. Explico experiències pròpies però ficcionades. En qualsevol cas, diria que aquest disc és especialment sincer. Té molts elements reals, per no dir tots. De fet vaig anar escrivint les composicions durant dos anys, a mesura que jo mateixa vivia les diferents fases d’una relació sentimental, d’una manera gairebé paral·lela al que sentia a cada moment.

Totes les relacions sexoafectives han de tenir principi i final?
Tot acaba, res no és etern. Totes les relacions de parella tenen alts i baixos. Moments preciosos i discussions. I amb aquest disc m’he adonat que és important no fer-se mal. Quan estem en una relació, ens fa por deixar-la anar, perquè no volem perdre les coses bones que ens aporta l’altra persona. Encara que ho posis tot en una balança i els problemes pesin més, no és fàcil acceptar la ruptura. Cap al final de la relació pateixes perquè no et sents bé, però d’altra banda no vols que s’acabi. A la cançó “Oblidar” em sento alliberada, he trencat amb el que em feia mal, però alhora estic destrossada perquè deixo enrere moments màgics amb l’altra persona. El disc no és absolutament lineal, sinó que hi ha matisos i sentiments contradictoris.

Entre l’eufòria de l’enamorament i la tristesa de la ruptura deus haver pogut explorar un gran ventall de sonoritats.
De fet he intentat que quedi clar el missatge de cada cançó, no només a les lletres, sinó també amb la música. No és el mateix compondre una cançó que reflecteixi les papallones a la panxa dels primers mesos que escriure’n una sobre el dia que la relació s’acaba definitivament i estàs sola a casa. No volia que les balades tinguessin gaire producció electrònica. Algunes cançons requerien més instrumentació, mentre que altres havien de ser musicalment senzilles. “Es perfil del teu cos”, per exemple, és tan petita i pura que havia de quedar amb piano i veu. En canvi en altres cançons com “Fiu fiuuu”, “Oblidar”, “Solitud” i “Temps” l’electrònica hi predomina molt més.


Ferran Palau ja et va produir el primer disc. Ara s’hi ha sumat el músic i productor Sr. Chen. Per què el vas voler a ell?
Quan vam veure que el disc seria més electrònic que l’anterior, amb en Ferran ens vam plantejar d’incorporar-hi un segon productor, i el Sr. Chen era la persona ideal, perquè domina molt tant el món urbà com el pop electrònic. Ha col·laborat amb artistes com Lildami, Tote King, Izah, Guillamino, Emotional G, El Noi de Tona… i és una peça clau en la música urbana del país. La producció ha estat molt important en aquest disc.

Quin va ser el procés compositiu? Vas fer primer la base amb veu i piano i després ho vas completar a l’estudi amb els productors?
No ben bé. Primer vaig escriure els temes amb el piano, però en la majoria de casos també vaig fer bases electròniques. Com que ja sabia com volia que sonés cada cançó, vaig aconseguir gravar unes maquetes bastant sòlides. Vaig ensenyar-les als productors i a l’estudi vam acabar d’enregistrar tot el disc. El que m’ha sorprès és que algunes de les maquetes inicials, gravades a casa amb un micròfon i l’ordinador, han quedat intactes al disc. És a dir que ja sonaven prou bé per ser publicades tal qual.
 

NOSTÀLGIA TARDORENCA

A la primera cançó, “Es perfil des teu cos”, cantes: ‘Es reflex des teus ulls, dibuixats per sa llum, m’enlluernen sa foscor d’un dia de tardor’. És un disc per ser escoltat especialment entre l’octubre i el desembre?
No hi havia pensat, però ara que ho dius tens raó. És un disc amb aires de nostàlgia, i a la tardor aquest sentiment s’intensifica. Però m’agradaria pensar que també és un disc que es pot escoltar sempre, durant tot l’any… [Riu].

Vas debutar amb només 18 anys i de seguida vas rebre reconeixement tant del públic com de la crítica. Com ho has viscut? T’has sentit mai infantilitzada?
De vegades, quan ets tan jove, no et prenen seriosament. Això em molesta molt, perquè la música no té edat. Encara que sigui jove, m’ho curro tot tant com puc. Però no em penedeixo de res. En el món de la música no saps mai si necessitaràs molts o pocs anys per construir una carrera. Per tant, com més aviat t’hi posis, millor. De fet, si hagués esperat a ser una mica més gran per començar a publicar cançons potser no m’hi hauria atrevit mai.

Al disc hi inclous un àudio de Whatsapp de la teva mare, en què es queixa de les lletres de les cançons: “Són massa personals; si et fan una entrevista a la ràdio, hauràs de donar massa explicacions”. Et fa respecte la rebuda del disc?
Sí, em fa una mica de respecte, perquè sé que a alguns seguidors no els agradarà. És massa diferent del disc anterior. Però en canvi potser altres em descobriran ara i se sumaran al projecte. Per poder connectar amb el públic és molt important crear amb llibertat, perquè el resultat és més autèntic i el públic ho nota. Vull pensar que, faci el que faci, al públic li acabarà agradant. I si no és així, no passa res, ja hi ha molta altra música.



L’àudio de la teva mare pot remetre clarament al disc Motomami (Sony Music, 2022), de Rosalia, en què la cantant de Sant Esteve Sesrovires introdueix un missatge de veu de la seva àvia. T’hi has emmirallat d’alguna manera?
És evident! M’agrada molt Rosalia i m’ha influenciat moltíssim. De fet vaig passar-me mesos escoltant el disc Motomami, i a l’hora de produir el disc inevitablement també em va marcar. El que més m’agrada de Rosalia és que té una marca pròpia molt clara. Encara que faci cançons d’estils molt diferents, les sents i saps que són seves. Vaig intentar trobar un equilibri entre prendre-la de referència i no assemblar-m’hi massa, perquè no volia fer un disc que fos idèntic a Motomami. Jo vull trobar el meu so, no es tracta de copiar el que fan altres. Però sí que m’he inspirat en uns quants artistes que admiro de manera especial.

Quins són?
Una de les cantants que m’han influït és la navarresa Amaia, i també una altra navarresa, Natalia Lacunza, especialment el seu disc Tiene que ser para mí (Universal, 2022), que parla de relacions tòxiques. I s’hi podrien afegir Frank Ocean, SZA, Tyler The Creator... i NewJeans, un grup de cinc artistes sud-coreanes que fan k-pop.

El juliol passat Barcelona va acollir el primer festival europeu de k-pop. Fins llavors no se n’havia parlat gaire. Com vas descobrir aquest gènere musical?
Fa dos o tres anys jo tampoc ho coneixia. Però un dia vaig descobrir NewJeans i vaig flipar amb la seva música i la seva estètica. En aquell moment només tenien un EP de quatre cançons, però em va entusiasmar. Fan un pop superminimalista, molt net i brillant, amb ritmes de drum’n’bass. Tot molt cute. M’agrada molt la cultura asiàtica i el món dels videojocs. Al disc, la influència del k-pop es nota sobretot a les cançons “Fiu fiuuu” i “Oblidar”. Però només les escolto a elles, la majoria d’altres grups em semblen massa comercials, amb un estil massa forçat.
 
Sovint també cites la banda mallorquina Antònia Font com un dels teus grans referents. És inevitable que t’hagi marcat?
Antònia Font ha fet una cosa importantíssima a les Balears, perquè ha creat una escola i ha obert camí als artistes més joves. Quan van començar no hi havia res que no fos ‘rock català’. Joan Miquel Oliver i companyia van agafar els seus referents, que devien ser grups com ara Pink Floyd, i van dur-los al seu terreny cantant en català. Van innovar, van crear aquest pop atmosfèric tan seu. Igual que Rosalia, cada disc que graven és diferent, però tots tenen en comú el so inconfusible d’Antònia Font.
 

EL GUST PER LA TRADICIÓ

L’abril passat vas sorprendre amb una reinterpretació de la cançó tradicional “La Dama de Mallorca”, en què ja avançaves el so electrònic i sintètic que predomina al segon disc. Quina relació tens amb la música d’arrel illenca?
Soc molt fan de la música tradicional i la cançó d’autor en general. He crescut amb les cançons de Guillem d’Efak, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell... I m’he criat amb els balls de bot. Tonades com “La Dama de Mallorca” m’han acompanyat des de petita. Quan vaig decidir versionar-la no ho vaig fer amb la idea explícita de fer una cançó tradicional, simplement vaig triar una cançó que m’agradava molt. També podria haver triat perfectament un tema de Frank Ocean, per exemple. Però segurament tornaré a fer folk, perquè a part de les meves cançons, el que més m’agrada cantar és la música tradicional. Poques coses m’agraden tant com interpretar les cançons de Maria del Mar Bonet.


Tens pensat tornar a Mallorca?
De moment, no. Sempre he estat connectada amb Catalunya i des de petita somiava en un dia viure a Barcelona. Ja fa gairebé tres anys que hi visc i m’ho sento casa meva.

Paral·lelament a la teva trajectòria com a artista, has estudiat piano clàssic al Conservatori, i un cop a Barcelona t’has format al Liceu i el Taller de Músics. Ara assisteixes classes de piano i cant jazz. Com conjugues aquesta formació més clàssica amb l’interès pel pop urbà i la música electrònica?
Des de petita he escoltat molta música pop. Recordo que als 10 anys em van regalar un iPad2 i el primer que vaig fer va ser descarregar-me les cançons de Pure Heroine (Universal, 2013), el disc de la neozelandesa Lorde, que tenia 18 anys. Aquell àlbum m’ha influït ara, deu anys després, a l’hora de compondre les meves cançons. En aquella època també m’agradava Hannah Montana. Però clar, no podia estudiar música pop com a tal. Tocava el piano i vaig decidir apuntar-me al Conservatori, perquè és important tenir una base professional. Com més coneixements musicals tens, més pots jugar. Haver estudiat piano clàssic m’ha donat eines per poder innovar en el pop.
 

COL·LABORACIONS IMPREVISTES

Al disc hi trobem les col·laboracions de Mushkaa, Rita Payés i Socunbohemio. Per què vas triar aquests tres artistes?
D’entrada, no tenia previst incloure-hi col·laboracions. Però va coincidir que, amb el disc a mig enregistrar, vaig veure Mushkaa i Socunbohemio en directe en els seus concerts a Mallorca. Llavors se’m va acudir que la veu de Mushkaa podria encaixar a “Temps” i la de Socunbohemio a “Tantes coses a dir-te”. Feia poc que ens havíem conegut personalment i de seguida els va semblar bé la proposta. A l’Artur li agrada cantar amb el parlar salat i li vaig dir: “Si has de salar amb algú, vull que salis amb jo”.


I amb Rita Payés?
A “Cansada de tu” vaig samplejar un passatge instrumental de “Quién lo diría”, una cançó del seu disc Como la piel (autoeditat, 2021). Quan li vaig enviar perquè em donés el vistiplau, li va agradar tant que em va demanar de participar-hi més activament, cantant o fent segones veus. Em va fer molta il·lusió, no m’ho hauria imaginat mai.

Tant tu com Mushka formeu part d’una nova fornada d’artistes, nascuts entre final dels noranta i principi dels dos mil, que heu revolucionat l’escena musical catalana. Encara que us mogueu en gèneres lleugerament diferents formeu part d’un mateix fenomen cultural, llegit en clau generacional. Penso igualment en The Tyets, Triquell, Figa Flawas, Flashy Ice Cream, Scorpio, Ven’nus… O també Julieta, amb qui aquest any has col·laborat a la cançó “Club”. Què creus que compartiu?
Tenim ganes de crear música diferent. Volem innovar i airejar l’escena musical catalana. Aquests últims anys el panorama havia quedat una mica antiquat i estava bastant mort. Volem renovar i penso que realment ho estem aconseguint. Al cap i a la fi, el que compartim és la passió per la música, a tots ens encanta fer música.