Ha mort el fotògraf Horacio Seguí (Barcelona, 1930 - 2024). Va començar fent de grum al Banco Hispano Americano i li va caure una càmera a les mans. Va ser tanta la passió que va posar-se a fer fotos a partits, concerts, naixements, festivals i carrers barcelonins fins a forjar-se com a mestre de l’ofici. Amb els anys, com a fotògraf de batalla en temps de pocs luxes i camps enfangats, va acabar fent-se amic de tots els futbolistes i vivint mil aventures. Ha estimat amb passió Samitier, Kubala i Cruyff –Messi, no tant–. Per contra, a aquest apassionat de l’esport  la música no li treia el son. I a pesar d’això, al seu arxiu s’acumulen incomptables imatges, especialment dels anys seixanta i moltes de les quals úniques, que són un autèntic tresor, testimoni de la vida musical catalana. Com per exemple una foto que tenia penjada al seu pis de les Corts, amb Ringo Starr fent anar les baquetes, amb John Lennon d’esquena, al concert dels Beatles a la plaça de toros Monumental de Barcelona. 

Com a fotògraf d’ofici té un munt de records, viscuts i retratats. I això que, d’entrada, no es pot dir que tingués bones cartes per jugar la partida de la vida. Va néixer el 5 d’abril de 1930 al carrer de Sant Jeroni, on avui hi ha la Rambla del Raval. D’allà va passar al Pla de Palau, on un bombardeig del destructor feixista Canarias els va obligar a anar canviant de domicili durant la guerra. El pare, ferroviari, va ser represaliat per les autoritats franquistes, com bona part d’un col·lectiu que estava afiliat massivament a la CNT. La mare acabaria trobant feina de portera al carrer de Sentmenat, ben a prop del camp de les Corts. El 1941, amb 11 anys, Seguí va fer el seu darrer any d’escola. I als 16 ja va entrar a treballar com a grum al Banco Hispano-Americano de Barcelona.

“No vaig saber mai més què era una aula, però la meva mare m’ensenyava el que podia, i després, treballant al banc, venien uns professors i ens feien mitja horeta de classes als treballadors. I amb això em vaig anar enriquint”, ens deia el 2021. Com tanta altra gent a la postguerra, Horacio Seguí va haver de fer diverses feines. En plegar del banc marxava a la sabateria de la Via Laietana El Médico del Calzado, i va ser allà on li van passar la primera càmera –una Leica que era poca cosa més que una capsa de cartró amb un foradet i un rotllo a dins– i on va iniciar una afició i un ofici, la fotografia, que ja no l’ha abandonat.
Apassionat dels esports i la fotografia, a través de la feina al banc li arribaria el contacte amb un altre món amb el qual acabaria tenint moltíssima relació: la música. “No tenia cap noció de música, però l’any 1947 el Banco Hispano-Americano va instaurar el Club Hispamer, on feien tota mena d’activitats esportives, socials i culturals. Quan vaig tenir la primera càmera, vaig començar a cobrir tots els actes. Per allà passaven molts músics que començaven –com jo de fotògraf– i que anaven voluntàriament de sala en sala fent dues o tres cançons sense cobrar. Alhora, com que jugava a l’equip de futbol de l’Hispamer, als partits retratava els contraris i després els passava les fotos a canvi d’algun cèntim. N’he fet moltes, de coses rares...”.

Les oportunitats per anar-se fent com a fotògraf musical se les havia de buscar. Mentre treballava al banc, com que tenia mitja hora per dinar, aprofitava per anar corrent a Ràdio Barcelona, on sempre hi havia algun artista fent alguna presentació en directe, disparar unes quantes fotos i tornar un altre cop a la feina, endrapant un entrepà, per continuar treballant a la tarda.
 

A partir de llavors, Seguí es va involucrar amb infinitat de publicacions que parlaven de la vida esportiva i musical barcelonina. “Amb Ramon Crespo, que era dibuixant de l’Editorial Bruguera i que treballava a tres o quatre llocs, com tothom aleshores, vam començar a col·laborar a una secció a la revista Barça. Fèiem una ‘quiniela’ i ho il·lustràvem amb la fotografia d’algun artista o jove cantant amb futur. Si la cosa anava bé, aquestes fotografies les aprofitaven després algunes de les cases de discos”, recordava fa 3 anys en una conversa amb Enderrock.

Aviat va venir també l’oportunitat de retratar algunes de les estrelles internacionals que tocaven a Barcelona. A una de les més brillants, Charles Aznavour, va haver de passejar-la per la ciutat com a cicerone. El cantant francès també és el protagonista d’una imatge posterior, una de les fotos més gracioses del seu arxiu del 1965, en la qual es veu ballant un murri Aznavour al costat de la grandiosa Mary Santpere, durant una festa al restaurant La Font del Lleó, a Pedralbes.

La llista de revistes i de diaris que li demanaven fotos va anar creixent i es va anar encarrilant cap a una plena professionalització. “Vaig contactar amb molts companys periodistes. Per exemple, amb el director de Ràdio Barcelona, Manuel Tarín, que editava la revista Ondas i sabia que anava a tots els festivalets al Palau, a Montjuïc, a la Monumental, a l’Arenas... També em demanaven fotos per al Garbo o per a Teleradio... A més, vaig col·laborar molt amb la locutora i periodista Pilar Matos, de Ràdio Joventut, que em va oferir sortir de nit per cobrir la ‘Barcelona de noche’, fent reportatges sobre les sales de festa. I com que no he dit mai que no, fos l’hora que fos o el dia que fos, sempre anava amb la meva Vespa amunt i avall cap al Molino, l’Emporium, la Río o l’Apolo.” I, juntament amb les fotos d’aquests locals, les cases de discos eren també una gran font de treball: “Les oficines centrals les tenien a Madrid, però als anys seixanta l’activitat de la indústria musical espanyola era a la ciutat de Barcelona amb Los Mustang, Los Sírex, Dúo Dinámico, Hermanas Serrano, Josep Guardiola, Ramon Calduch... i tots els que van posar-se a cantar en català, que no era gens fàcil”.
 

I va arribar també, a través de les companyies discogràfiques, l’hora de viatjar als grans festivals internacionals. “Sanremo va ser el primer. Hi vaig anar com a enviat del Correo de la Radio, de Radio España de Barcelona. ‘T’atreveixes a anar a Sanremo?’, em van dir. Jo no en sabia res, però vaig agafar la càmera i l’ampliadora portàtil. Un cop allà, tots els representants dels segells em demanaven: ‘Si guanya el meu, ja em passaràs foto’...”
I com que les fotos s’acabaven publicant a un munt de revistes, li van oferir d’anar cada any al festival italià. I era allà el 27 de gener de 1967, quan el piemontès Luigi Tenco va disparar-se un tret, després que la seva cançó “Ciao amore ciao” no va ser admesa al certamen. El 1967 va tancar-se també la història del Festival de la Cançó Mediterrània, que s’havia fet a Barcelona des del 1959, i que havia tingut en l’objectiu de Seguí un testimoni privilegiat. El fotògraf hi va retratar, entre molts altres, un triomfant Raimon, amb qui acabaria fent bona amistat, ja que el seu pare, igual com el cantautor, havia nascut i crescut al carrer Blanc de Xàtiva.
 
L’any 1968 li va tocar volar a corre-cuita a Madrid i Londres, enmig d’un gran secretisme, per cobrir a Eurovisió la presentació de la controvertida i guanyadora “La la la” –que va recaure en la veu de Massiel després de l’afer Serrat–, i també a Atenes, on el mànager Takis Kandas –que havia dut a l’Estat espanyol joves cantants com Aleco Pandas i Nana Mouskouri– va mirar d’omplir el buit que havia deixat Barcelona amb una nova Olimpíada de la Cançó. A la capital grega Horacio Seguí va fer una gran sessió, entre columnes enrunades, a una altra de les artistes entranyables que ha retratat en innombrables escenaris: Núria Feliu.


UNA BARRETINA I UN PORRÓ
Aquell era un món no gaire gran on, qui més qui menys, havia de fer tots els papers de l’auca. Així, quan l’any 1965 el segell RCA va convidar uns quants periodistes de Madrid i Barcelona a visitar els seus estudis a Roma, Carlos Marimon i Horacio Seguí ja sabien que alguns artistes italians de la multinacional adaptarien les seves cançons al català. Per aquest motiu, el fotògraf va aventurar-se a comprar un porró i una barretina i va ficar-los a la maleta per si de cas. “A Roma hi vam passar uns dies de luxe, i el cert és que tots els artistes italians eren uns grans professionals i simpatiquíssims. Va ser allà on Rita Pavone no va dubtar ni un moment a posar-se la barretina i agafar el porró.” D’aquella impagable sessió en van sortir les portades dels discos de la cantant torinesa amb les fantàstiques adaptacions al català.

“Eren temps en què venien molts cantants a fer promoció a Barcelona, sobretot italians, francesos i grecs –rememorava el fotògraf–. Per exemple, recordo que vam celebrar l’aniversari de Mina al teatre Òpera de l’Hospitalet de Llobregat. A més, tots passaven pels estudis de TVE-Catalunya a Montjuïc, per això els tinc retratats. A Miramar no hi cabíem, s’hi feien autèntics miracles! Una o dues càmeres, tres o quatre músics i el públic, tots en una habitació. Molts cops aprofitava i m’enduia els artistes pels voltants, per fer-los sessions per a les portades. Vaig fer un munt de fotos als jardins dels cactus de Montjuïc!”.
 
Quan van arribar els setanta, Seguí va anar deixant de banda la música per concentrar-se en els esports. Una foto seva va ser la imatge icònica que va batejar Johan Cruyff com ‘l’holandès volador’. Els esports, i més concretament el futbol, i per ser exactes el Barça, a partir d’aleshores va passar a ser el referent pel qual Horacio Seguí ha estat àmpliament reconegut, tot i que no ha perdut mai del tot el contacte amb la música. També va dirigir durant anys una botiga de fotografia al barri barceloní de les Corts i s’ha implicat en la creació d’associacions de fotògrafs i en la reivindicació dels drets professionals. “M’he barallat amb tothom”, deia, fent referència a editors, directors de diari, polítics i dirigents diversos. Una altra cosa han estat els personatges que ha retratat.

Tot i que per davant del seu objectiu hi han passat centenars i segurament milers de músics, Seguí no tenia ni una mala paraula per a cap d’ells, i no podia evitar emocionar-se quan en parlava: “Els he estimat a tots. A músics i esportistes els he fet vestir i desvestir-se, posar-se així i posar-se aixà, en assajos i concerts, entrenaments i partits, i sempre m’han donat tota la confiança i m’han ajudat”. Tots? Bé, potser no tothom... perquè torna a aparèixer a la conversa el genial davanter blaugrana: “En Cruyff es barallava amb tothom. I amb mi també, unes quantes vegades, tot i que ens estimàvem molt. No les recordo totes, però quan havia trepitjat algun fotògraf, es devia emprenyar perquè jo havia de sortir a defensar els companys de professió”.