El barceloní Artur Viñas publica ja el cinquè treball com a Socunbohemio, des que va publicar els primers EPs el 2020. Després de la bona rebuda de Les coses que no et diré mai (autoeditat, 2020) i Contes de les quatre estacions (Vida Records, 2023), ara descobreix l’EP Cotxe casa gos tu i jo (VR, 2024), que reflecteix les crisis de l’entrada a la vida adulta i reflexiona sobre les promeses des de diferents perspectives i en diferents relacions. I ho fa mentre va deixant enrere la cançó d’autor més pura i abraça el pop electrònic.



Fa menys d’un any que vas publicar 'Contes de les quatre estacions', i ja sorprens amb un nou EP. Són els ritmes vertiginosos de la indústria, o has tingut un any molt creatiu?
Les dues coses. Fa un temps, la indústria musical catalana potser anava més tranquil·la que ara, o aquesta és la meva percepció. Ara hem començat a sentir aquest ritme ràpid i ens hem hagut de ficar les piles. Tampoc crec que Socunbohemio ens hàgim posat al nivell de la indústria, perquè hi ha gent que treu música molt més frenèticament que nosaltres. Però sí que volíem seguir fent música i estar presents per poder continuar amb la gira. Ser novetat és una cosa que passa una vegada, però quan deixes de ser-ho has de trobar la manera de seguir estant allà. Per això, ja que jo sempre estic fent música, vam decidir treure aquest EP i allargar la gira.

Tot i que acabes amb els contes i les estacions, segueixes fent cançons narratives i amb una preocupació per al pas del temps.
Això és culpa meva! [riu]. Reflexiono molt sobre aquest tema, i per això sempre acaba apareixent. És una cosa que hauré de començar a mirar-me: potser no mola que aparegui a totes les cançons... Però crec que és una cosa que preocupa a tothom. En general, les cançons que ens han funcionat, parlen del pas del temps perquè connecta amb la gent. Tothom li té por perquè és una cosa que no podem controlar.



De fet, podríem dir que tot el disc tracta una mica sobre la crisi dels vint-i-escaig i l’entrada a la vida adulta?
Aquest EP, al final, és una compilació de crisis i inseguretats que he patit els últims mesos. Jo estic acabant la carrera de física, i estic amb totes les crisis que apareixen ara: la d’emancipar-se, trobar el teu lloc al món, sortir de la universitat i no tenir feina... Però alhora intentar viure de la música, que és en si mateixa una altra crisi.  Sempre es diu que la universitat és la millor època de la vida... però després, en el trànsit a la vida adulta, jo he trobat un abisme.

A xarxes has dit que el disc gira al voltant de les promeses.
Em passa moltes vegades que vaig escrivint els meus neguits, però no acabo de lligar un tema amb l’altre. Amb l’EP em va passar: sabia que hi havia una estètica i una manera de veure les coses molt concreta, melancòlica i una mica cíclica... Però no sabia que estava intentant dir amb tot això. Però un dia, escoltava el pòdcast Gent de merda i parlaven d’un assaig de Marina Garcés sobre la promesa, i debatien sobre quin paper té en nosaltres la promesa i com pot ser entesa des de moltes perspectives. I em vaig adonar que cada cançó de l’EP està dedicada a una perspectiva diferent d’entendre les promeses.

En quin sentit?
“La vida mentrestant” és una promesa a la gent que t’envolta de crear convivència i un pacte de viure plegats i estimar les petites coses. A la tornada d’“El món s’acaba aquí” dic que ens havíem promès que érem molt importants, i aquesta promesa se n’ha anat, perquè era mentida. Tracta sobre obrir els ulls davant d’una promesa que era totalment falsa. “Cotxe casa gos tu i jo” potser és la que projecta una promesa més de futur, de crear una cosa en parella, però alhora és una promesa rodejada de por. No acaba de ser superfeliç, tampoc...


I a “Gira-sols”, parles de com canvien les amistats en aquest pas a la vida adulta?
Correcte. Parla de com sovint creixem en un cercle d’amistats molt sòlid i com, a mesura que ens anem obrint al món, aquest cercle es va diluint, perquè anem perdent coses en comú o trobant altres cercles —que alhora també estan diluïts—. Perdem aquell lloc de referència on sabíem que sempre podíem anar. Sabem que hi podem tornar, però mai igual... Perquè la vida és una altra cosa, no és estar lligat a un lloc, gent o coses per sempre. I s’ha d’afrontar aquesta realitat.

Quant a estil, en canvi, has deixat encara més la cançó d’autor i us heu endinsat més en el pop electrònic. Per què?
Estem fent una transició d’un projecte que era molt més íntim —tot i que en mantenim l’essència, perquè al final soc jo qui segueix fent les cançons— cap a un de més grupal. I en un grup entren en joc moltes més coses, i són les que fan que les cançons siguin més potents. Aquesta transició ha estat totalment natural. A mesura que va anar creixent el projecte, vaig necessitar més ajuda, i a mesura que m’ajudaven més, vaig voler que participessin més en el procés creatiu.


Tornant a l’estil, el tema més diferencial és l’interludi electrònic i instrumental “Uuuuuu”.
És una declaració d’intencions per dir: “l’àlbum anterior era música d’autor? Doncs aquí teniu aquesta marranada”. Trenquem amb el que hem fet abans, canviem i ho fem d’una manera que crec que està lligada a tot el que hem fet abans. Això ho ha fet molt bé Manel: a cada àlbum nou, destruïen el que havien fet abans però respectant-ho, definint una cosa nova. És una cosa difícil d’aconseguir... Alhora, “Uuuuuu” també serveix perquè la gent arribi al final de l’àlbum, per provocar i fer saltar de la cadira l’oient, perquè ve d’un tema tranquil·let com “Gira-sols”, que s’assembla més al que fèiem anteriorment, i és una activació del cervell per preparar-lo per a l’última cançó de l’EP.

Que és “Cotxe casa gos tu i jo”. Per què has titulat el disc així?
Crec que representa mot bé tot el missatge de l’EP. “La vida mentrestant” és més animadeta, “El món s’acaba aquí” és una cançó d’obrir els ulls, “Gira-sols” és la tristesa... I “Cotxe casa gos i jo” ho agafa tot: és alegre, però melancòlica, trista, amb decepció, però alhora amb un projecte de futur. Ho recull tot.