Les parets recobertes de pintures, detalls daurats i inscripcions en llatí que decoren el paranimf de la Universitat de Barcelona van ser ahir testimonis i participants de les Cançons de rebost (Hidden Track Records, 2024) de Mar Pujol. En la darrera data del cicle Vespres d'Hivern de la UB, i amb les entrades esgotades, les carregades parets de la sala van convertir-se en rebost i contenidor de les delicades i càlides cançons de la cantautora del Lluçanès, que va presentar el nou disc al costat de la violoncel·lista vigatana Bruna González.

Juntes, Pujol i González, fan un duet brillant i ben connectat, en què la cantautora crea un ambient carregat d'intimitat i dolçor, interpretant a veu i guitarra unes cançons tan intel·ligents com emocionals, mentre al costat Bruna González, genial però mantenint-se en el rol d'acompanyant, fa segones veus i juga amb el violoncel tocant-lo com si fossin cinc instruments en un. Així van començar a presentar les primeres cançons del disc, com la circular "Ploranera", la rítmica "Flor de nit" -una musicació d'un poema de Joan Josep Camacho Grau-, o "ìí", l'himne de tota persona indecisa.
 

Pujol s'hi va nuar com es nua a les cançons, explicant, per exemple, com és d'important per a ella la natura, que fa "el món més habitable", un lloc on "ningú et jutja. Ets allà i el que és allà, està amb tu", explicava després de cantar "Verd avellaner", i fent referència a les múltiples imatges i metàfores naturals que poblen les seves cançons. També va admetre com viu aquells moments en què la impaciència urgeix, quan vol que les coses siguin instantànies i s'adona que "se m'ha colat a dintre una pressa que no vull", va expressar abans de deixar anar una bonica i emocional "L'hora justa".

"Tots els racons" va precedir la cançó que Pujol considera "la xula del disc", "Amor en conserva", o si més no, la més representativa d'un àlbum nascut d'amors i desamors, encapsulats en pots i flascons en forma de cançons. "Ha estat un canvi de paradigma", va admetre la del Lluçanès explicant la transició entre l'iniciàtic Trepa (autoeditat, 2022) i el nou Cançons de rebost: "Per a mi, Trepa és un disc bastant fosc, un bosc, i aquest és un rebost, que té una part fosca, però també una part molt lluminosa. Amb aquesta cançó intento explicar que vull col·locar en la mateixa estanteria el pot de les coses més quotidianes i el pot de les més transcendentals; perquè ni l'eternitat és tan severa, ni la xocolata tan lleugera". Així va descriure "Per cada u", que va interpretar carregada d'emoció i portant a tot el públic del paranimf al viatge que hi traça des d'allò més petit a allò universal, en una successió de desitjos terrenals i eteris que, en el fons, ens parla d'acceptar i valorar la vida tal com és, sense posar-li presses, pressions ni judicis.

Amb "Cabell d'àngel", una cançó nascuda de l'enamorament més pur i de la influència del "Mentre dorms" de Jordi Lanuza, l'artista va desfermar tota l'emoció en una versió expandida i lleugerament diferent de la del disc. I és que, potenciant les dinàmiques de cadascun dels temes amb el violoncel i les segones veus de González, Pujol és capaç de crear un viatge trepidant a un ambient càlid, recollit i desbordat d'intimitat i una aparent senzillesa que aconsegueix emocionar sense grans explosions de passió. 
 

Carismàtica i despertant tendresa entre el públic, l'artista va explicar el Conte de la sal -que narra com el rei s'adona de la importància de la sal i de l'error que ha comès jutjant la filla que li ha regalat sal, en comptes de pa o vi-, que inspira l'interludi del disc "Princesa de la sal". Mentre la interpretava, la va anar convertint subtilment en un dels temes més celebrats del seu debut, "Ram d'esbarzers", amb què va tancar el concert abans dels bisos. Per al final, després dels primers aplaudiments i salutacions, va deixar més cançons també del primer àlbum: "Trepa" i el "Conte de l'estrella i el llop", i la final "Ro", dedicada a l'àvia, amb què va fer cantar el públic abans d'acomiadar-se.

Amb aquestes darreres cançons que van interpretar del primer disc, que fa ja més d'un any que giren, es va percebre el duet notablement més còmode i deixat anar, com és d'esperar, que amb els nous temes. No obstant això, el grapat de bones cançons que agrupa el darrer treball, sumat a un directe on brillen la calidesa, connexió, tècnica i cura del duet, augura un potencial ascendent d'aquestes noves Cançons de rebost.