El quart disc de les tarragonines Roba Estesa, De lo bo, lo millor (Halley Records, 2024), és una clara aposta pel mainstream. Són el grup de sempre, amb el discurs de lluita compromesa i les arrels tradicionals ben clavades, amb un gir cap al pop més urbà. Un treball gravat amb sis productors i les col·laboracions estel·lars dels admirats Antònia Font, la rapera navarresa La Fúria i les madrilenyes Tremenda Jauría.



El nou disc té un títol directe i divertit, 'De lo bo, lo millor'. Què és el millor que hi trobarem?
Anna Sardà: El títol va sortir a última hora i fa referència al fet que la gent hi podrà trobar el que vulgui. És un disc molt eclèctic... i no sabíem com ordenar-lo. Al final hem proposat als oients que mirin, entrin, triïn el que vulguin i es quedin amb el que més els agradi.

És com dir que hi ha bon ‘gènero’?
Gemma Polo: Exacte, ensenyem el gènere! Bona manera de dir-ho, com si tinguéssim una merceria o una botiga de queviures.


El primer tall és “Cuqui desastre”, que parla de "‘bailoteos' amb les meves 'girls’". Roba Estesa juga a favor del pop urbà?
G.P: És la primera cançó per una qüestió musical. La lletra es refereix als tips que ens trobem en un pic d’estrès. L’ideal seria viure sense una necessitat frenètica subordinada a uns tempos que ens fan anar de cul, dormir poc, menjar malament i que desestabilitzen els nostres vincles. Però com que tampoc no podem sortir gaire d’aquest embarbussament, hem de mirar de portar-ho el màxim de bé possible. No som unes expertes ni les nostres cançons són una representació dels valors universals, més aviat representen fragments de com travessem les crisis. “Cuqui desastre” és optimisme, intentar abraçar una altra manera de viure i assumir que no som tan bones ni arribem a tot. Prendre’ns la vida amb filosofia ens calma.

“L’ànima no menteix” és una adaptació de “Jo tenc una enamorada” d’Uc, que també han fet Urbàlia Rurana i Ressonadors. Quina relació manteniu amb el cançoner popular?
A.S: Teníem ganes de tornar al folk de manera més específica en aquest disc, perquè hem fet una mena de retrospectiva respecte al que fèiem al principi de la nostra trajectòria. La voluntat era revisar-ho però d’una altra manera, amb tota la convicció però amb la certesa que ja han passat gairebé 10 anys. Roba Estesa vam començar de molt joves i des que vam gravar la primera maqueta els nostres gustos i la nostra manera de veure el món –i sobretot, d’entendre’l– han canviat molt. Dels vint als trenta anys hem tingut temps de fer moltes coses.


Per tant, no heu oblidat aquell folk inicial, que vau etiquetar de ‘folk calentó’?
G.P: Teníem ganes d’agafar algunes idees d’aquells primers temps, però d’una manera molt diferent, adaptant-les als gustos que tenim actualment i a unes altres maneres de treballar. Ja fa uns anys que vam introduir a la nostra música els sons electrònics entre l’urban i el pop amb una producció més digital a l’estudi, i ha estat la manera que hem tingut per fer encaixar les peces. Hem mirat d’unir la part més folk de la cançó amb un resultat molt produït i amb bases electròniques. Tot plegat forma una barreja en la qual ens sentim molt còmodes.

Quins són els vostres referents i gustos actuals?
G.P: Hem buscat sobretot a l’arxiu dels grups tradicionals catalans. Sempre hem vist la producció musical pel que fa a la tradició oral com un arxiu disponible del qual podíem agafar per fer i desfer. De fet, Urbàlia Rurana ja era una referència a “Les noies d’Olot” del primer disc, Descalces (Coopula Editorial, 2016). Són uns referents que ens acompanyen, i els tenim una estima eterna. Encara els seguim redescobrint i ens agrada perdre-hi hores, com amb el catàleg del Càntut, per veure si hi trobem alguna melodia o alguna lletra que encara no haguem utilitzat i que ens encaixi amb Roba Estesa.


En aquest cançoner hi trobeu una ànima col·lectiva de la qual us sentiu una baula més?
G.P: Sí, són cançons que formen part de la tradició i haurien d’atènyer tothom. Però, alhora, Roba Estesa tenim un criteri molt concret de resignificar. La cultura popular no identifica ni representa a tothom, tot i que també hi ha cançons que cantaven les dones, perquè en general no és paritària. Sempre hem buscat cançons que puguin desmentir la visió romàntica de la popularitat. Hi ha cançons que canten amors que no són tradicionals, i ara ens ha vingut de gust fer-ho amb “L’ànima no menteix”, que hem vist irònica i satírica.

Com la referència al Senyor Ramon a “Les criades” de 'Descalces': ‘Les criades ara empaitem aquell senyor Ramon’?
G.P: Això va ser un canvi de lletra i una resignificació textual, però “L’ànima no menteix” ho és per associació i context. Hem imaginat que qui canta ‘Jo tinc una enamorada...’ no és un senyor sinó una senyora. També pot visibilitzar i posar de manifest com en aquests jocs hi ha estira-i-arronses, jerarquies i relacions de poder. I no només en les relacions heterosexuals, també hi ha toxicitats en les relacions dins el col·lectiu LGTBIQ+.


La jerarquia màxima és “1312”, que remet a “A.C.A.B.” del grup punk anglès The 4 Skins citant ‘Els policies són uns malparits’.
A.S: És una expressió de la ràbia que portem a dins, i ens va sortir bastant orgànica. Havíem anat escrivint fragments desendreçats de la lletra i teníem ganes de treballar-la musicalment. El patró de pandero quadrat contrasta amb la idea de l’odi cap a la policia.
G.P: El pandero quadrat es toca amb un pal i la cançó parla de la poli que fot pals, juguem amb les mateixes eines però no té res a veure amb qui exerceix el poder. A més, mullar-nos a les lletres semblava que no pogués ser a Roba Estesa, i sí que forma part del nostre imaginari col·lectiu. Personalment m’ho he passat molt bé escrivint el tema, perquè és una enumeració d’imatges que s’associen, marxen i es troben. No hi ha cap mena de relat narratiu.

També és sorprenent la col·laboració d’Antònia Font a “Amb calma”. Com vau fer aquest match, que en dieu vosaltres?
G.P: El match ve de fa temps, perquè amb Joan Miquel Oliver hi hem anat parlant des de fa anys. Un dia estàvem dinant totes i vaig dir que tenia una idea una mica ‘loca’. Vaig proposar d’escriure al Joan Miquel per si voldria col·laborar amb Roba Estesa. Ho vaig llançar pensant que ens dirien que no... però al final ha estat possible.


La lletra diu que escolteu Antònia Font com a fans. És veritat?
A.S: Totalment! Aquell dia la resta del grup em va dir que ja li podia escriure però que seguíssim pensant en les nostres coses, perquè segur que no passaria. I de cop, quan ens van respondre que sí, va ser l’hòstia, i a la vegada se’ns va girar feina per veure què faríem.
G.P: La veritat és que no donava ni un duro per aquest tema! [Riu]. I ara és ‘El Tema’, no? Com es giren les coses! Vam parlar amb el Joan Miquel Oliver per proposar-li una lletra. Però clar, estàvem cagades, perquè com podíem portar a Antònia Font una cançó que deia: ‘M’he comprat una planta verda’... Per sort, ell em va transmetre tranquil·litat dient: “Tu ets en sa crisi dels 30, i naltros ja estam en sa crisi dels 50, no et preocupis”. Més enllà de poder gravar amb un músic i un grup que forma part de la nostra adolescència, la seva col·laboració ha estat màgica.