Fa un any vam saber que Manel havia entrat en hibernació. El lletrista i cantant Guillem Gisbert canalitza ara les seves ànsies com a creador amb Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024), tot un cançoner d’elaborat fons narratiu i inventiva sonora en què l’electrònica conviu amb la rondalla. El disc parla de la naturalesa de l’artista, el trànsit de generacions i les històries d’amor de llarg recorregut, entre altres. I hereta ingredients de la identitat artística de Manel. És el seu futur com a artista en solitari? Aquest interrogant no té resposta. Com diu ell, el futur és un misteri.



En quin moment vas començar a pensar que en lloc de fer un disc de Manel en gravaries un en solitari?
Va ser un procés que es va iniciar a la gira del darrer disc de Manel, Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019). El covid ens va enxampar de ple. Per als grups més joves, que estaven a punt d’esclatar, la pandèmia els va suposar una retenció de l’energia, però nosaltres, després de molts anys de trajectòria, no anàvem tan sobrats i la situació va tocar més os del que ens pensàvem. Tot i que la gira va acabar anant bé, tots quatre vam estar d’acord que tocava frenar. No volíem que continuar respongués a una necessitat econòmica o que no es fes des d’un lloc purament artístic. I per aquest motiu no vam pensar en anunciar res. No volíem fer un mercadeig de la separació o dir que faríem una gira de comiat... Perquè, entre altres coses, tenim previst fer més discos.

Però de sobte, ara fa un any, es va filtrar que Manel se separava.
Vam intentar fer una cosa que no ens va sortir bé, que la separació es portés amb tranquil·litat. És molt normal que quatre paios, després de tant de temps de tocar junts, tots alhora com un puny, de mica en mica tinguin la necessitat de fer uns camins més personals. Però en la indústria de la música sorgeixen paraules amb majúscules, com ara ‘separació’. És una manera molt infantil de veure-ho.


Per tant, Manel no s’ha dissolt. No podem anunciar una entrevista amb Guillem Gisbert, ex-Manel?
Les evolucions s’han de poder viure de manera paral·lela sense que passi res. Jo estic component i cantant, tot i que entenc que hi ha una tensió estranya i he de forçar la meva situació.

En els motius de la pausa, ¿hi ha també la idea que no és raonable que l’esquema de vida i d’expressió artística que vau establir amb 20 anys i escaig us hagi de servir per sempre, com aquella parella que va començar a l’adolescència i no ha conegut res més?
Sí, tot i que crec que vam tenir molta sort, perquè es va produir la trobada d’uns paios amb uns talents que es complementaven molt bé. I quan tens sort a la vida està bé mantenir-la. Jo no m’hauria dedicat a la música si no hagués estat en un grup com Manel, per una qüestió de caràcter. Un grup és una cosa diferent de la suma dels seus integrants, en canvi a l’artista en solitari se li demana una presència i una força interior. Quan tenia 25 anys no ho hauria pogut fer i ara, amb la ‘mili’ que porto, ja veuré com ho vaig fent.

Així, ¿primer vau decidir l’aturada de Manel i després van sorgir les cançons d’aquest àlbum com a Guillem Gisbert?
Jo anava fent cançons, com sempre, i n’hi ha que haurien entrat perfectament en un disc de Manel, tot i que la majoria segurament haurien donat un tomb perquè els altres tres integrants hi haurien influït plantejant arranjaments diferents. Però es nota que he escrit les lletres de la mateixa manera.


Les cançons del doble senzill que vas llançar a la tardor, “Les dues torres” i “Waltzing Matilda”, convidaven a parlar de la transformació, tant material com de les relacions afectives.
Això ho vaig veure quan ja ho havia fet. En el vídeo de “Les dues torres”, el 3D o la IA són una mena de defensa. I també hi apareixen un ukulele i un disc de Manel, que són objectes que em representen, però des de l’amor, no pas com referents que deixes enrere. Té a veure amb la recerca del meu personatge, que m’he adonat que és una mica diferent. I “Waltzing Matilda” és una cançó d’amor que busca un angle interessant de les relacions humanes. Sempre he intentat que a les cançons hi hagués una emoció que sonés real. Totes dues podrien haver estat perfectament en un disc de Manel.
 

INGREDIENTS VELLS I NOUS

Això passa més o menys amb tot el disc, però alhora hi ha uns ingredients de la música de Manel, sobretot de la darrera època més extravertida, que no has posat. Per exemple els ritmes ballables, la cadència afrollatina o el pop immediat de “Boy Band”.
Sí, he fugit expressament de posar aquests elements al disc. Hi ha un tipus de cançons de Manel en què es troba més la part de la resta del grup, que va ser decisiva en la sonoritat. La veritat és que aquesta part tan important dels èxits de Manel, la manera d’apujar el to de les cançons, a mi no m’acaba de sortir. Però és normal, una banda tendeix a donar més energia a les cançons, com en el nostre cas.
 
'Balla la masurca!' parla de la naturalesa de l’artista, un tema que ja apareixia a “Les estrelles” i “El vell músic” de 'Per la bona gent' (Ceràmiques Guzmán, 2019). Com t’hi enfrontes en aquest cas?
En aquest disc la paraula clau és complaure. He volgut pensar per què els artistes pugem a un escenari o per què entreguem una part de la nostra vida a la música. Les cançons aposten fort per analitzar la lògica de la relació amb el públic, i també van de com ens anem passant la pilota els uns als altres, de generació en generació. De fet, el personatge principal comença sent un jove que vol complaure i acaba sent un vell tronat a qui volen complaure. La mateixa idea es troba a “Miracle a les Planes”, que parla dels estudiants de la Facultat de Periodisme de Bellaterra de principi del 2000.

“Miracle a les Planes” és una cançó que alhora connecta amb una altra, “Estudiantina”, on participa la Rondalla de Puiggraciós, que sona com una mena de tuna a la catalana.
La lletra ve a dir el mateix, però en menys de dos minuts. La meva referència va ser la versió de “Luna de miel”, de la cantant catalana Gloria Lasso; amb aquelles castanyoles i el ritme de guitarra amb una formació tan relacionada amb els estudiants, una tuna, i que parla de l’absència de vocació.


Respecte als noms propis, “Un home realitzat” està dedicada al guionista Rafael Azcona, que se sent pletòric fent avions de paper al balcó de l’habitació d’un hotel a Roma.
Precisament aquesta història la va explicar Azcona a Juan Cruz en una entrevista del 1991 que van recuperar en un pòdcast. Em va semblar preciós. L’exercici va ser agafar la declaració d’una entrevista, jugar amb les paraules i aconseguir que fos una cançó.

Al final del disc hi ha dues peces on canvia el patró sonor. Una és “Estudiantina”, la darrera, però abans hi ha “Les aventures del general Lluna”, un tema manifestament dylanià gravat amb un grup clarament inspirat en Bob Dylan com és La Ludwig Band. És un aquelarre dylanià per ironitzar sobre els clixés?
Sí, és un aquelarre dylanià però no és tan irònic, perquè ara mateix no hi ha cap altra banda catalana que ho faci millor. La Ludwig Band té molt incorporada la cosa dylaniana, com jo mateix. La vaig escriure durant el confinament, és molt escapista, i la referència és una cançó de Dylan, “Bob Dylan’s 115th Dream”, on el protagonista navega amb el vaixell Mayflower per colonitzar el continent americà. I, portat a la nostra cultura, el vaixell és El Català d’“El meu avi”. Tot plegat, amb una mica de sentit de l’humor.

UN DIRECTE AMB BANDA

Vas anunciar l’estrena del disc a l’Apolo de Barcelona quan encara no havies publicat cap cançó, i vas exhaurir les entrades en un moment. Per què no heu programat més dates a la sala?
No és qüestió de vendre totes les entrades que pugui. Anunciar un concert abans d’ensenyar música nova em resultava una mica violent, perquè potser la gent comprava entrades per a Manel. Per a la meva calma seria millor poder treure el disc i després pensar en els concerts, de manera natural. Amb Manel em passava que estava acabant les cançons i ja m’estaven proposant de tancar concerts per a molts mesos més endavant. No és la manera que em dona més pau.

Als Premis Gaudí del cinema vas cantar “Un home realitzat” amb el suport d’un únic músic, Arnau Grabulosa, al piano. Com serà el directe de la nova gira? Et planteges adaptar alguna cançó de Manel per arrodonir el repertori?
El directe serà amb una banda formada per Arnau Grabulosa (piano), Jordi Casadesús (baix) i Glòria Maurel (bateria), i farem l’àlbum sencer. Però, és clar, onze cançons són poques per a un concert i hauré de pensar què faig. No m’ha agradat mai anar a veure Paul McCartney i que canti “Hey Jude”. El que sigui, s’ha de fer amb gust.

Et veus fent una gira d’un parell d’anys, com les de Manel?
Ja ho anirem veient... al capdavall, és un misteri. No tinc ni idea de com anirà la gira. En general, les experiències de músics que han estat en situacions similars no han estat gaire bones. Jarvis Cocker em deia fa poc que el seu primer treball en solitari li va anar fatal. No saps mai com pot anar, ja ho anirem veient.