Ahir a la nit, el cantant italià Al Bano va entusiasmar el públic congregat al Teatre Coliseum de Barcelona. Amb 80 anys a l’esquena, les seves qualitats vocals continuen essent indiscutibles, i el seu talent extraordinari i la seva proximitat, ironia, generositat i optimisme encara són unes de les característiques inherents en ell. Amb l’espectacle È la mia vita repassa els grans èxits de la seva carrera en dues parts ben diferenciades. La primera rica en estils i ritmes. La segona, dedicada a la música clàssica, on Al Bano no amaga les seves creences religioses i on porta a terme brillants interpretacions líriques.
 
Des de la primera cançó, el cantant italià es va posar el públic a la butxaca, ja que l’interpel·la, hi connecta, hi interactua, el reconeix com a ens que forma part de l’espectacle i el fa partícip d’aquest. “Com es diu 'canaglia' en català?”, va preguntar Al Bano al públic en la presentació de la cançó “Nostalgia Canaglia”. El concert havia començat poc abans amb "Volare" a ritme de reggae, homenatjant així a Domenico Modugno —el seu gran referent musical— i a la seva terra natal, l’àrida Pulla que Al Bano va abandonar als 17 anys per buscar una nova vida a Milà. Les referències als seus orígens rurals i a la música tradicional van ser constants durant la nit abans d’interpretar cançons com "Ci sarà", "Nostalgia Canaglia", "Funiculi Funicula", "13, Storia d’Oggi" i "Sempre Sempre". També va homenatjar un altre dels grans cantants italians, Adriano Celentano, interpretant el tema "Azzurro" i va dedicar a Michael Jackson la cançó "I Cigni di Balaka", que en el seu moment va plagiar l’intèrpret nord amercià, deixant enrere la sonada pugna per l’autoria del tema.
 
Al Bano, conscient i compromès amb els problemes socials existents al món, va homenatjar la dona i va criticar les polítiques migratòries de la Unió Europea amb "Amanda": "Avui el Mediterrani és un cementiri d’ànimes que busquen la llibertat", va expressar prèviament. El cantant italià també es va posicionar contra la guerra a Palestina, citant a Tagore, i amb la cançó "Libertà" va reivindicar la llibertat de moviment a nivell global.
 
 
En una segona part molt més introspectiva, Al Bano va interpretar "Va Pensiero" de l’òpera Nabucco de Verdi, "Caruso" de Lucio Dalla i "Tristesa" de Chopin. Especialment emotiva va ser la interpretació de l’"Ave Maria" de Gounod que va dedicar a Montserrat Caballé, amb qui l’havia interpretat moltes vegades: "Cada vegada tocava el cel amb ella mentre la cantàvem. És un honor cantar avui a Catalunya, la seva pàtria", va expressar el cantant italià. Després, i per descansar la veu, Al Bano va convidar a pujar a l’escenari a dos dels seus tres fills que es dediquen al món de la música: Yari i Jasmine Carrisi. El primer va interpretar, entre d’altres, temes de Neil Young i Leornard Cohen. La segona va cantar sobre una base electrònica, donant més diversitat musical a l’espectacle del seu pare. Per cloure el concert, Al Bano va interpretar "Sharazan", cançó que va començar a cantar el públic només escoltar-ne la introducció, i que va enllaçar amb una apoteòsica "Felicità". Un cop acabat el concert, es va poder escoltar pels altaveus la versió en català de la cançó que va enregistrar per a La Marató de TV3.

Com ja va avançar a Enderrock.cat, Al Bano va decidir no cantar "Felicità" en català al final del concert, però va tenir la deferència que se n’escoltés la gravació mentre s’acomiadava del públic. Malgrat aquesta circumstància, cal destacar que Al Bano es va deixar la pell per gravar en català. L’enregistrament es va produir al seu estudi de Cellino San Marco, dins el Tenute Al Bano, on el cantant italià comercialitza vi i ofereix habitacions per pernoctar. Segons Àngel Lacalle, director musical de La Marató de TV3, “Al Bano va mostrar una gran humanitat davant d’aquest projecte. Li vam plantejar la passada primavera i al cap de 48 hores ja ens va dir que acceptaria el repte de cantar en català. Vam escollir la cançó «Felicità» perquè és un dels ítems de La Marató. Li va costar molt, si bé al principi es pensava que seria relativament fàcil. Ell volia l’excel·lència, però les nostres vocals són molt potents i xoquen amb la seva manera de cantar. Ara bé, en aquella jornada de treball vam descobrir que Al Bano primer era persona i després artista. Va ser una experiència commovedora. Ell és una persona extraordinària en tots els aspectes”.
 
Ahir, un total de 7 músics van acompanyar a Al Bano a l’escenari, dirigits pel Mestre Alterisio Paoletti que fa anys que és l’arranjador del cantant italià. D’ell són característics els finals apoteòsics in crescendo on Al Bano ornamenta notes molt agudes ad libitum, la pujada de to cap al final de les cançons i les codes de tres acords amb les que aconsegueix una punyent cadència final. En definitiva Paoletti és un expert en compondre moments musicals que impacten a l’oient. Ell tocava un piano Steinway de mitja cua i un sintetitzador. Adriano Pratesi, la guitarra elèctrica. Arianna de Lucrezia, el baix. Maurizio Dei Lazaretti, la bateria i, Eleonora Montagnana, el violí. També l’acompanyaven les seves històriques coristes, Alessandra Puglisi i Luana Heredia, que interpretaren també les melodies que en el seu moment cantava Romina Power. Tots van demostrar el seu alt nivell musical en els diferents moments de lluïment. Hi va haver paritat a l’escenari i un equilibri visual i sonor. La formació pop va funcionar com un engranatge perfecte amb encertades dinàmiques entre ells que van permetre que fluís l’espectacle. Per aquesta raó no hi havia a l’escenari cap tipus d’escenografia i Al Bano va esdevenir un més entre ells. Es va moure per donar protagonisme als músics, els mirava amb admiració. Els va aplaudir i ells l’aplaudiren. Ahir va quedar demostrat que els minuciosos arranjaments pop del mestre Paoletti van permetre escoltar antics èxits d’Al Bano amb una nova sonoritat, lluny del coixí harmònic d’una orquestra simfònica.