Fa poc algú va dir, sobre tendències de la literatura actual, que ara mateix hi ha una moda de llibres ‘sobre maternitat’. No d’autoajuda, com el clàssic top vendes Què esperar mentre estàs esperant, ni relats de maternitats encobertes com el Frankenstein, de Mary Shelley, o monstruosos com La infanticida, de Víctor Català. Sinó una autèntica allau de novel·les, poemaris i assaigs que aborden la qüestió des de tants caires –mare, no-mare, ‘malamare’, impossibilitat de ser mare, filla en conflicte amb mare, filla obligada a ser mare, dona alienada per la maternitat– que semblaria tot un únic tema anecdòtic que ara, per moda, un seguit d’oportunistes haurien decidit abordar. Convindrem, lectores i lectors, que l’atròfia no és en la foto actual, sinó en totes les precedents; en l’entestada Humanitat que durant segles ha definit els grans temes de la ‘condició humana’ des de paràmetres masculins, i ha investit d’autoritat per abordar en rigor tan sols els homes artistes.

Malgrat tot, la condescendència plana. Sí, és clar, començam a tenir coll avall el que diuen els informes anuals sobre els índexs de lectura: les dones llegeixen més que els homes. I per això les editorials acullen els originals i els editen, en atenció a aquesta sòlida quota de mercat. I per això surten escriptores de sota les pedres, disposades a ser publicades, i sobretot, llegides. I sí, clar, la majoria escriu de temes ‘de dones’, com si la condició de dona fos minoritària, com si una dona només estàs capacitada per escriure d’assumptes ‘femenins’, i com si la maternitat fos un tema exclusiu de mares, i no dels bilions de fills i filles que habiten el món.


Diria que semblant condescendència s’aprecia en referir-se a moltes de les artistes que a dia d’avui protagonitzen l’escena musical: ‘Oh, una altra amb pandero quadrat?’. Des de fa anys s’aprecia el canvi de paradigma, amb la irrupció contundent de tantes i tan diverses propostes, i de tanta qualitat, que ha estat impossible obviar-les. De Sílvia Pérez Cruz a Judit Neddermann, de Rosalia a Marala, de Queralt Lahoz a Julieta, exhibeixen una força encomanadissa, l’orgull de ser i de cantar-ho. Redefineixen les normes del joc artístic i escènic sense deixar de reivindicar el camí que els ha duit fins aquí, les músiques que els han precedit, les senyes de la seva identitat. Personalment, no concep cap gran fita de l’agenda musical que no les tingui en compte. I, malauradament, l’escena no està a l’altura.


Segons l’informe de la MiM (Associació Dones en la Indústria de la Música) del passat juliol del 2022, “la participació de dones en els cartells de festivals de música ha augmentat un 18% en la darrera dècada”, tot i que la tendència no sigui exactament ascendent, com constatava l’Anuari de la Música 2022 amb una reculada de la presència de les dones als festivals “a xifres del 2017, abans de les campanyes de conscienciació”. També és un bon indicatiu l’escassa presència de dones com a caps de cartell, alhora que, en termes artístics, el valor renovador i qualitatiu d’aquestes músiques està redefinint el curs de la música contemporània, en diversos gèneres. No, definitivament la societat no està a l’altura, però elles sí.

I per a sort nostra, ho saben.